Enric Pérez i Farràs

militar espanyol
(S'ha redirigit des de: Enric Pérez Farràs)

Enric Pérez i Farràs (Lleida, 1884 - Cuautla, Mèxic 1949) fou un militar català.

Infotaula de personaEnric Pérez i Farràs
Biografia
Naixement1884 Modifica el valor a Wikidata
Lleida (Segrià) Modifica el valor a Wikidata
Mort1949 Modifica el valor a Wikidata (64/65 anys)
Cuautla (Mèxic) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióMilitar Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflicteGuerra Civil Espanyola Modifica el valor a Wikidata

Fill de Enric Pérez i Dalmau[1] i Teresa Farràs i Vila. Casat amb Elisabet Coëmans[2]

El 1930 era comandant d'artilleria de l'exèrcit espanyol, i ja llavors participava en reunions clandestines d'oficials en contra de la monarquia d'Alfons XIII.[3] Francesc Macià el nomenà cap del nou cos policial dels Mossos d'Esquadra. Durant els fets del sis d'octubre de 1934 secundà la proclamació de Lluís Companys i participà en la defensa del Palau de la Generalitat assetjades per les tropes del general Domènec Batet i Mestres.

Un cop rendit el Palau de la Generalitat, Pérez i Farràs fou jutjat en un consell de guerra i condemnat a mort, però la pena li fou commutada. La victòria del Front d'Esquerres i del Front Popular a les eleccions generals espanyoles de 1936 va fer que fos indultat i alliberat. Recuperà el seu càrrec de cap de Mossos d'Esquadra i fou un dels oficials que contribuí a sufocar la revolta militar del general Manuel Goded Llopis el juliol de 1936 a Barcelona, en dirigir l'atac i la presa de l'edifici de la Capitania General de Catalunya.[4]

Quan va esclatar la guerra civil espanyola, de seguida va posar la seva experiència militar a disposició del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya com a assessor tècnic de les milícies.[5] El 25 de juliol partia dins de la Columna Durruti en direcció al front d'Aragó com a assessor del mateix Bonaventura Durruti, però les discrepàncies entre els dos el convenceren de tornar a Barcelona.[5]

En acabar l'ocupació franquista de Catalunya s'exilià a Mèxic. Allà ocupà un càrrec important en un banc regentat pels germans Josep i Jeroni Bertran i Cusiné. Col·laborà amb articles d'estratègia militar a la revista Quaderns de l'exili i proposà formar una unitat de soldats catalans al costat dels aliats durant la Segona Guerra Mundial.

ReferènciesModifica

  1. «Lerida - Noticia de la defunció de Enrique Pérez Dalmau». La Vanguardia, 10-01-1932, pàg. 28.
  2. «Ante la tumba del primer presidente». La Vanguardia, 13-02-1934, pàg. 7.
  3. Escofet, 1973: p. 40
  4. «Enric Pérez i Farràs». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. 5,0 5,1 P. Preston, 2012: p. 384

BibliografiaModifica

  • Escofet, Frederic. Al servei de Catalunya i de la República. La desfeta. 6 d'octubre 1934. París: Edicions Catalanes De París, 1973, p. 220 p.. ISBN 2-85041-012-8. 
  • Preston, Paul. L'Holocaust espanyol. 3a edició. Editorial Base, 2012, p. 905. ISBN 978-84-15267-23-2. 

Enllaços externsModifica