Enrique Lorenzo Salazar

Enrique Lorenzo Salazar (Zamora, 15 de juliol del 1883 - Fuente del Carnero, 11 de juliol del 1928) va ser un escultor. La seva obra comprèn el bust, el relleu i el monument escultòric; fou col·laborador de l'escultor Julio Antonio.

Enrique Lorenzo Salazar

Biografia
Naixement	15 juliol 1883
Mort	11 juliol 1928 (44 anys)
Activitat
Ocupació	escultor

Biografia

Els seus pares eren Bruno i Dolores i tenia una germana. Enrique Lorenzo va passar la infantesa i bona part de l'adolescència a Zamora i quan va arribar al batxillerat va substituir els llibres pels palets de modelar. Des de ben menut ja mostrà aptituds pel dibuix i pel modelatge. Per a seguir les seves inclinacions artístiques el mateix Lorenzo admet que va rebre influència de Ramón Álvarez (1825-1889), un reeixit escultor de passos de Setmana Santa que s’exhibien a la senyorial Zamora. De menut va reproduir en miniatura un d’aquells passos, una “obra” en cera policromada que va ser comprada per un veí per sis rals (Correa Calderón, 1920).

Abans no va encaminar-se al món de l'art va fer una breu incursió pel món dels toros i pel del cinema (Correa Calderón, 1920). Entre els seus mestres sobresurten Miguel Torija (1875-1905) i Aurelio de la Iglesia, ambdós deixebles de Ramon Álvarez, i el valencià Marià Benlliure (1862-1947). Però la tècnica de Salazar és ben diferent de la dels tres. L'any 1905 acabà el primer curs a l'Escola Superior de Belles Arte de San Fernando de Madrid. Aconseguí els diplomes de "Dibujo de lo antiguo y ropajes" i Modelat d'Estàtua. Destacà també en Anatomia com ve indicat al diari El Globo (07/06/1905). L'estiu del mateix any realitzà una escultura exempta titulada Nen que té una empremta miquelangelesca.

Enrique Lorenzo formava part d'un nodrit grup d'artistes de la talla de Capuz, Victorio Macho, Pinazo, Ortells, Adsuara, Moisés de la Huerta i Juan Cristóbal entre d'altres (Hernández Pascual, 1956). En acabar els estudis a l'Academia de Bellas Artes va guanyar una medalla d'or atorgada als alumnes amb Premi Extraordinari i un diploma signat per Muñoz Degraín, paisatgista, i per Alejo Vera. Tot seguit, detalla Hernández Pascual, va entrar al taller que Benlliure tenia al carrer Vergara i s'hi va estar al llarg de vuit anys. Marià Benlliure va ser també mestre de Capuz, J. Higueras, V. Navarro, Horlens, Marcos Coll, Juan Cristóbal i Rubio entre d’altres segons descriu Francisco Pompey (F. Pompey, 1918). També va estar al servei de Victorio Macho fins a instal·lar-se amb Julio Antonio de qui no se’n separarà fins a la mort.

A nivell artístic Enrique Lorenzo se sentia fortament atret per l'obra de Leonardo da Vinci, però estava convençut que en escultura no calia anar a buscar influències entre els artistes estrangers perquè Espanya comptava amb artistes de la categoria de Berruguete, Montañés, Pedro de Mena, Hernández i Cano. Respecte als escultors joves de l'època creia que, tret de Julio Antonio, la resta eren promeses (Correa-Calderón, 1920). Abans d'entrar al taller que Julio Antonio tenia a la Cuesta de las Descargas, es va establir amb l'escultor Victorio Macho (1887 - 1966) a un estudi al carrer Jorge Juan mentre que treballava amb Benlliure. Victorio Macho parla de la personalitat de Salazar en un article monogràfic:

Enrique Lorenzo Salazar –nos informa Victorio Macho– era un gran temperamento de artista, un hombre saturado de idealismo, de arte y de literatura, que luchaba consigo mismo, es decir con su propio espíritu, que no se resignaba o no sabía compaginar la parte técnica de oficio, por llamarlo así, de la escultura con la parte ideológica. (Heraldo de Madrid, 22/08/1927) Com acabem de dir van compartir taller; l'estudi dels dos artistes era una golfa de novel·la, sense mobles. L’únic matalàs que tenien els l’havia regalat el violinista Manuel Quiroga. A l'estudi hi feien tertúlia una colla d’artistes, entre ells Julio Antonio, a qui havia conegut al Círculo de Bellas Artes, i el pintor Miquel Viladrich (Heraldo de Madrid, 22/08/1927).

Per la correspondència de Julio Antonio que el Museu d’Art Modern de Tarragona podem fixar la residència de Salazar amb l'equip de Julio Antonio més enllà de l'estiu de 1909. Al taller de Julio Antonio cada membre tenia un nom de ficció; el d’Enrique Lorenzo era Dick.

Salazar fou un artista poc vinculat als concursos i a les exposicions, un tret distintiu del cercle de Julio Antonio. Somiaven en el triomf i en alliberar-se de les estretors econòmiques amb el fruit del seu art.

Posteriorment al decés de Julio Antonio, Enrique Lorenzo, treballà en les obres inacabades i paral·lelament desenvolupà obra pròpia. Així doncs, bona part de la carrera artística de Salazar es va supeditar a la de Julio Antonio amb qui havia col·laborat al llarg de deu anys; per aquest motiu en la premsa de l’època i en molts llibres d’escultura actuals apareix en la majoria dels casos vinculat a l’artista morenc. Entre els encàrrecs que va rebre, dos van consistir a rememorar el seu company: un va consistir en una placa commemorativa al poble natal i l’altre en un bust a Madrid, ciutat on va morir.

Lorenzo va ser un estret col·laborador i amic. La mare de Julio Antonio, Lucía Hernández, en una entrevista a la revista Nuevo Mundo (03/02/1928) corrobora aquest vincle. Lorenzo devia tenir una salut feble perquè Julián Lozano, del cercle de Julio Antonio, en parla quan s’hi refereix en un article de la prestigiosa revista Goya.

Enrique Lorenzo va morir a Fuente del Carnero, pedania de Corrales del Vino, on havia anat a recuperar-se (ABC,13/07/1928). La nota de premsa de La Vanguardia (13/07/1928) és concisa: En el pueblo de Puente del Carnero, a donde marchó a reponer su quebrantada salud, ha fallecido el notable escultor zamorano Lorenzo Salazar, compañero que fue del malogrado Julio Antonio.

Tenia 44 anys segons consta en el certificat de defunció. El diari El Sol incloïa una nota de premsa signada per Febus en la que es notificava la mort de l'escultor. Amb la petita informació ens podem fer càrrec de l’interès que tenia per l'escola castellana el nostre escultor: Fallecimiento sentido. Ha producido sentimiento la noticia de la muerte en el pueblo de Fuente el Carnero del escultor zamorano Enrique Lorenzo Salazar, que todos los años venia a Valladolid para estudiar nuestro Museo y la escuela de Berruguete. Fue compañero de Julio Antonio (El Sol, 18/07/1928).

Exhibí un baix relleu al Círculo de Bellas Artes (El imparcial, 18/12/1905). C. Rodríguez Díaz escribí:En la sección de escultura, muy escasa de obras, por cierto, descuellan: un bajorrelieve muy original, de Enrique Lorenzo Salazar: es una obra de agrupación de desnudos basada en la «Divina Comedia» y sería de desear que su autor ampliase, pues lo que ahora presenta no es más que un boceto de agradable composición y revelador de grandes dotes (El Globo, 17/12/1905).

Des de ben jovenet Lorenzo va presentar obres en diferents concursos. Es presentà a l’Exposición de Bellas Artes celebrada a Madrid l’any 1910; rebé una menció honorífica. (Heraldo Militar, 17/10/1910, El País 16/10/1910). Amb motiu de la Exposición Española en México, celebrada el 1910 entre setembre i novembre, per commemorar el centenari de la independència de Mèxic, presentà una peça (Rodríguez Aguilar, 2000). Participà amb un bronze a l’Exposición de Bellas Artes de Panamá el Ministerio de Fomento (1915 i 1916). L'obra, Foro, va rebre una medalla de Plata (La indústria nacional, 29/03/1916, Imperio, 22/12/1956). El 1922 E. Lorenzo participà en la Exposición Nacional de Bellas Artes al palacio del Retiro de Madrid amb dues obres; un bust d'una Dolorosa i Modelo para un torso en piedra (El Sol, 28/05/1922).

Realitzà tres plaques commemoratives; una a Zamora, l'altra a Madrid i la darrera a Móra d’Ebre. Lorenzo va rebre l'encàrrec per a fer una làpida commemorativa en memòria d'Eugenio Cuadrado Beneítez (1855-1915). La làpida va inaugurar-se el 1916. Mundo Gráfico informa d’una segona làpida per a l’Hospital General de Madrid. La placa es va dedicar a Nicolás Achúcarro mort dos anys abans. La placa es va col·locar a l’Hospital General per iniciativa del metges de Madrid. (ABC, 7/11/1920, Mundo Gráfico, 08/12/1920)

España médica recull detalls d’índole artística: Esta es admirable: ha sido ejecutada por el escultor Enrique Lorenzo Salazar. Es de mármol blanco, con el retrato de Achúcarro y dos desnudos en bronce plateado. Es una obra llena de sencillez y de sentimiento, que honra su autor, discípulo digno de Julio Antonio. (La España médica, 10/12/1920). La tercera placa que Enrique Lorenzo va cisellar es col·locà a la casa natal de Julio Antonio i va ser encarregada pels seus amics. Es tracta d’una làpida en marbre blanc organitzada a base d’unes garlandes de llorer i una breu inscripció a la part central. L'escultor es troba retratat a la part inferior, de perfil. La inscripció fou redactada per Ramón Pérez de Ayala.

Pel que fa a la producció escultórica destaquen dos estudis de dos caps. Un ens mostra un rostre amb una empremta realista, un personatge fort i de la terra, potser de Zamora (La Ilustración española y Americana, 08/07/1920), l’altre és un estudi d’un rostre amb trets arcaïtzants i orientals. El cabell presenta una gran simplificació i simetria (La Ilustración española y Americana, 30/07/1920).

El Museo de Zamora únicament conserva l’obra Cabeza masculina barbada. Segons Alberto del Olmo, actual conservador d’aquest museu es tracta d’un cap buidat en escaiola patinada com terracota de 60 centímetres d’alt (número d’inventari MZA 184). Al Museu provincial es conservava la peça Vieja de San Lázaro, segons Hernández Pascual.

La premsa de l’època anuncia que el nostre escultor està exposant una talla de fusta policromada d’una Dolorosa (1921) a la Sociedad de Amigos del Arte de Madrid (ABC, 11/12/1921, La Acción, 15/12/1921). Una segona Dolorosa fou enviada a Buenos Aires, segons detalla Hernández Pascual (1956), ja que era un encàrrec particular. La tercera fou exposada el 1922 amb motiu de l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid i de la que ja hem donat detalls. El 1923, les Confraries de Setmana Santa de Zamora van exhibir una Dolorosa tallada pel mateix escultor segons relata Hernández Pascual. Tenim notícies d’altres obres com, Viriato, i Genio de la música. Pensem que Viariato no sigui el cap barbat que conserva el Museu de Zamora.

Pel que fa a monuments es conserva un esbós de monument dedicat a Federico Requejo, un projecte que Salazar no va arribar a materialitzar.

Poc temps després de la desaparició de Julio Antonio el cercle d’amics van acordar elevar un monument. El bust en bronze, recolzat damunt d’un pedestal de pedra negra, havia de ser realitzat per Lorenzo Salazar. També es va decidir col·locar una làpida commemorativa a la casa on va néixer Julio Antonio, a Móra d’Ebre i adherir-se a l’Exposició d’obres de Julio Antonio que organitzava la Sociedad de Amigos del Arte (La Correspondencia de España, 28/09/1919).

El dia 25 de maig de 1921 s’inaugurà el monument dedicat a Julio Antonio. El bust es va instal·lar als jardins del Palacio de Bibliotecas y Museos Nacionales. A l’acte hi va assistir el rei, la reina, les infantes i la família de Julio Antonio. També es van agregar personalitats del món de la política, artistes, amics i admiradors. El senyor Martínez Ruíz (Azorín) va pronunciar unes paraules dedicades al malaurat escultor (La Acción, 25/05/1921). El diari La Voz descriu el monument amb aquestes paraules:

[…] El busto, de bronce, se alza sobre un alto plinto de granito negro, trabajado en el estilo peculiar de Julio Antonio. El parecido del rostro del busto es notabilísimo, y su factura, depurada, lo cual acredita nuevamente el talento de Enrique Lorenzo. Es una bella obra de arte y un testimonio de fraternal amistad y de reverencia al genio el nuevo monumento que cuenta Madrid (La Voz, 25/05/1921).

Per commemorar el quart centenari de la mort de Fray Diego de Deza l’ajuntament de Zamora va encarregar un pedestal de granit amb un bust de bronze a Lorenzo Salazar i va decidir ubicar-lo a l’actual Plaça de Zorrilla. El monument es va inaugurar el 8 de juny de 1923. En temps de la Segona República l’ajuntament de Zamora va decidir treure el Bust de Fray Diego de Deza del seu emplaçament original i ingressar-lo al museu de Zamora (figurava amb el número d’inventari 127). El 1935 es va restituir el bust al lloc original però fou objecte de repetits atacs vandàlics fins que el 21 de febrer de 1936 fou enderrocat i llençat al riu Duero.

En pintura sobresurt un retrat d’Erenia, la germana de Julio Antonio i que conserva el Museu d’Art de Tarragona. En els diaris apareixen reproduccions d’altres rostres, com el de Miner i altres persones de caràcter. El Monument a Eduard Saavedra de Tarragona serà una de les primeres col·laboracions entre Lorenzo Salazar i Julio Antonio, com podem observar en la nota de premsa del Diario de Tarragona:

Según documento suscrito en Madrid por los escultores D. Julio Antonio Rodríguez y D. Enrique Lorenzo Salazar, y que tenemos a la vista, ha sido autorizado D. Mariano Pedrol, también escultor residente en esta capital, para representar a los primeros en todos los asuntos relacionados con el monumento a don Eduardo Saavedra, y para que, de acuerdo con el señor presidente del Comité de recepción del mismo D. Jaime Lahuerta, resuelva y haga las gestiones necesarias encaminadas al citado Comité (Diario de Tarragona, 28/07/1914).

Col·laboren també amb l'avantprojecte de Monument per a Cervantes en el que hi treballen deu artistes més. A Mundo Gráfico el prestigiós crític d’art José Francés dedica un extens article a aquest avantprojecte:... se ha disputado, no ya como el mejor, sino como el único bueno de los anteproyectos presentados, el que afirman los arquitectos Flórez y Balbuena, los escultores Julio Antonio, Capúz, Huertas y Salazar; los pintores Anselmo Miguel Nieto, Romero de Torres, Zaragoza y Arteta y los dibujantes Penagos y Moya del Pino (Mundo Gráfico, 10/15/1915).

Un cop desaparegut Julio Antonio, Enrique Lorenzo es va encarregar de passar a matèria definitiva les obres que va deixar inconcluses. Salazar explica quins de quins projectes s’ha de fer càrrec: Tengo ahora el compromiso moral de terminar los trabajos de colocación de algunas obras que dejó Julio Antonio concluidas (aunque no en materia definitiva). El grupo de monumento a los Héroes de la Independencia para Tarragona. El monumento a Julio Antonio, que he modelado por encargo de varios amigos, y que se colocará en Madrid tan pronto como se complete la cantidad necesaria para su fundición. El monumento a Goya, de Julio (ampliado), para Fuendetodos. El de Chapí, que se colocará en Madrid cuando la Sociedad de Autores, el Ayuntamiento y la Academia quieran, y la colocación de una lápida en la casa donde nació Julio Antonio, en Mora de Ebro, a cuyo acto sentimental asistiremos varios amigos esta primavera (La Ilustración española y americana, 1920) Acabà el Monument als herois de Tarragona (1922-1931). Per acabar, solament recordarem els altres dos monuments que van ser enllestits per Salazar; el bust dedicat a Goya de Fuendetodos (19 d’octubre de 1920) i al músic Ruperto Chapí al Parque del Buen Retiro, inaugurat el 19 de juny de 1921. Lorenzo va morir l'11 de juliol de 1928 a Fuente el Carnero, al sud de Zamora, on havia anat a descansar.

Bibliografia

• Correa Calderón, E. (1920): “Artistas españoles: Enrique Lorenzo Salazar”. La Ilustración Española y americana. 24: 362-367.
• Lacarra, C.; Giménez, C. ( 2003): Historia y política a través de la Escultura pública 1820-1920. INSTITUCIÓN «FERNANDO EL CATÓLICO». Excma. Diputación de Zaragoza
• Hernández Pascual, J. F. (1956): “Enrique Lorenzo Salazar, escultor zamorano”. Imperio. Diario de Zamora de Falange de las JONS, 6391: 2.
• Hesperia (1922): “La exposición Nacional de Bellas artes”, Gran vida, 01/06/1922.
• Meix Boira, Loreto. Enrique Lorenzo Salazar, escultor, "La Riuada", 2012.
• Pompey, F. (1918): “Mariano Benlliure y su obra”. Revista Hispano Americana. Cervantes, 51.
• Rodríguez Aguilar, I. C. (2000): Arte y cultura en la prensa: la pintura sevillana (1900-1936). Universidad de Sevilla, Sevilla.
• Rodríguez Díaz, C. (1905): “Una exposición”, El Globo, 17/12/1905.
• Vegué Goldoni, A. (1921): “La escultura moderna”, El imparcial, 18-12-1921.