Erupció del Krakatau de 1883

L'erupció del Krakatau de 1883 va començar el maig de 1883 i culminà amb la destrucció del Krakatau a les Índies Orientals Neerlandeses el 26 d'agost de 1883.[1]

Infotaula d'esdevenimentErupció del Krakatau de 1883
 6° 06′ 07″ S, 105° 25′ 23″ E / 6.102°S,105.423°E / -6.102; 105.423
Tipuserupció volcànica modifica
Data1883 modifica
LocalitzacióKrakatoa archipelago (en) Tradueix modifica
EstatÍndies Orientals Neerlandeses modifica
Morts36.417 modifica
Una litografia de 1888 de l'erupció del Krakatau de 1883.
Mapa del Krakatau després de l'erupció de 1883, mostrant el canvi en la geografia.

La pre-erupcióModifica

Als anys anteriors a l'erupció de 1883, l'activitat sísmica al voltant del volcà era intensa, amb alguns terratrèmols a llocs distants com Austràlia. El 20 de maig de 1883, tres mesos abans de l'explosió final, van començar a aparèixer regularment escapaments de gasos a Perboewatan, al nord de l'illa. Les erupcions de cendra van arribar a una alçada de 6.000 metres i les explosions es pogueren escoltar a Batavia (Djakarta), a més de 150 quilòmetres de distància. La filtració d'aigua a la càmera de magma va produir grans quantitats de vapor i fum, però l'activitat es va extingir vers la fi de maig. Això va portar com a conseqüència la calma de la població dels voltants, que no va prendre mesures de seguretat majors. No obstant això, la comunitat científica envià científics a estudiar l'illa i van trobar inquietants signes d'una activitat volcànica que no s'aplacava.

Les primeres erupcionsModifica

El volcà entrà de nou en erupció entorn del 19 de juny. La causa de l'erupció, segons es creu, va ser una nova fissura o fissures que es formaren entre Perboewatan i Danan, més o menys on està l'actual con volcànic de Anak Krakatau. La violenta erupció causà marees excepcionalment altes a la zona, i els vaixells ancorats van haver de ser amarrats amb cadenes. Després de l'11 d'agost començaren erupcions més grans, amb emissions de gasos per almenys onze fissures. El 24 d'agost, les erupcions llunyanes s'intensificaren. Aproximadament a la una de la tarde (hora local) del 26 d'agost, entrà en la seva fase de màxima activitat, i al voltant de les dues, els observadors pogueren veure un núvol negre de cendra d'una alçada de 27 quilòmetres. En aquest punt l'erupció era pràcticament continua i les explosions podien escoltar-se amb intervals d'uns deu minuts. Des dels vaixells que es trobaven a vint quilòmetres de distància del volcà s'informà de la caiguda de cendra pesada, amb trossos de pedra tosca calenta de fins a deu centímetres de diàmetre, que queien sobre les seves cobertes. Un petit tsunami colpejà les costes de Java i Sumatra, a aproximadament quaranta quilòmetres de distància entre les sis i les set de la tarde

Etapa cataclísmicaModifica

El 27 d'agost, el volcà entrà en la catastròfica etapa final de l'erupció. Quatre enormes explosions succeïren a les 5:30, 6:42, 8:20 i 10:02. La pitjor i la més sorollosa va ser l'última. Cadascuna va ser acompanyada per tsunamis molt grans. Una gran àrea de l'Estret Sunda i diversos llocs a la costa de Sumatra van ser afectats per fluxos piroclàstics del volcà fent bullir l'agua propera a l'illa. Les explosions van ser tant violentes que es van sentir a 3.500 quilòmetres, inclús a Austràlia i l'illa de Rodrigues a prop de Maurici, a 4.800 quilòmetres de distància. El soroll de la destrucció del Krakatau es creu que és el so més alt registrat en la història, arribant als nivells de 180 dB (SPL) (una mesura del desviament de la pressió produïda pel so i mesurada en decibels) a una distància de 160 quilòmetres. Es diu que mariners que es trobaven a 40 km a la rodona es van quedar sords pel soroll. La cendra va ser propulsada a una alçada de vuitanta quilòmetres. Les erupcions disminuïren ràpidament després d'aquell punt i abans del matí del 28 d'agost, el Krakatau estava tranquil.

ConseqüènciesModifica

Va destruir 165 viles costaneres a Java i Sumatra i causar 36.000 víctimes mortals.[2] Fou un daltabaix terrible a les nombroses illes de l’estret de Sonda, a causa sobretot de gruixudes capes de cendres, que colgaren els conreus.[3] A temps va tenir un impacte climàtic important durant un cert temps, per la reducció de la radiació solar a diferents punts del món.[4] Els més espectaculars eren les coloracions de les sortides i postes del sol.[5] El núvol d'aerosols estratosfèrics va atenuar un 20-30% la radiació solar directa i va cobrir la totalitat del globus cap a la fi de desembre de 1883.[2]

Uns investigadors tot i van relacionar el cel vermell de l'obra El Crit (1893) d'Edvard Munch amb els efectes del volcà al cel escandinau. Aquesta hipòtesi no sembla versemblant: l'obra es va fer deu anys després de l'explosió i el cel particular de Munch es pot explicar pels «núvols nacrats» que sorgeixen a vegades en l’estratosfera polar i subpolar.[6] Aquest fenomen sí que es va documentar a l'època quan Munch va crear aquestes obres a Christiania a l'últim terç del segle xix.[6]

ReferènciesModifica

  1. Verbeek, Rogier Diederik Marius «The Krakatoa Eruption 1» (en anglès). Nature, 30, 757, 01-05-1884, pàg. 10–15. DOI: 10.1038/030010a0. ISSN: 1476-4687.
  2. 2,0 2,1 Prohom i Duran, 2003, p. 46.
  3. d’Ayala, Pier G.; Catalan, Jordi; Comelles, Montserrat. «L'explotació, la gestió i els conflictes ambientals de la insularitat». A: Biosfera, 2018. 
  4. Prohom i Duran, 2003, p. 17.
  5. Prohom i Duran, 2003, p. 26-27.
  6. 6,0 6,1 Viñas, José Miguel. «El crit en el cel». Conec. Institut de Ciències Fisiconaturals de la Institució Alfons el Magnànim i Fundació de la Comunitat Valenciana para el foment de’Estudis Superiors, 31-05-2017. [Consulta: 5 agost 2019].

BibliografiaModifica