Arquitectura de Barcelona: diferència entre les revisions

[[Barcelona]], capital de [[Catalunya]], es troba al sud-oest d'[[Europa]], a la costa [[Mar Mediterrània|mediterrània]]. Està situada en una plana d'uns 11  km de llarg i 6 d'ample, limitada en els seus costats pel mar i per la [[serra de Collserola]] —amb el cim del [[Tibidabo]] (516,2  m) com a punt més alt—, així com pels deltes dels rius [[Besòs]] i [[Llobregat]]. Per sobre de la línia de la costa i separant la ciutat del delta del Llobregat es troba la [[muntanya de Montjuïc]] (184,8  m). Així mateix, des de la serra de Collserola s'avancen a la plana diversos turons que segueixen una línia paral·lela a la serra litoral: són els turons de la [[Turó de la Peira (muntanya)|Peira]] (133  m), la [[Turó de la Rovira|Rovira]] (261  m), el [[Turó del Carmel|Carmel]] (267  m), la [[Turó de la Creueta del Coll|Creueta del Coll]] (249  m), el [[Jardins del Turó del Putget|Putget]] (181  m) i [[Turó de Monterols|Monterols]] (121  m).{{Sfn|DDAA|1991|p=74}}

El pla de Barcelona es troba en una [[falla]] que va des de [[Montgat]] fins al [[Garraf]], originada al [[Paleozoic]]. El terreny està format per substrats de pissarres i formacions granítiques, així com argiles i pedres calcàries.{{Sfn|DDAA|1991|p=62}} La costa estava ocupada antigament per aiguamolls i albuferes, que van desaparèixer en anar avançant la línia de costa gràcies a les sedimentacions aportades pels rius i torrents que desembocaven a la platja; es calcula que des del {{segle|VI|-|s}} la línia de costa ha pogut avançar uns 5  km.{{Sfn|DDAA|1991|p=65-67}} La zona de la plana estava antigament solcada per nombrosos torrents i rieres, que s'agrupaven en tres sectors fluvials: la riera d'Horta a la zona propera al riu Besòs (o zona de llevant); la riera Blanca i el torrent Gornal a la zona del Llobregat (o zona de ponent); i, a la zona central de la plana, un conjunt de rieres procedent del vessant meridional del Tibidabo, com les rieres de Sant Gervasi, Vallcarca, Magòria i Collserola.{{Sfn|DDAA|1991|p=79}}

El clima és [[clima mediterrani|mediterrani]], d'hiverns suaus gràcies a la protecció que l'orografia del terreny ofereix a la plana, que queda protegida dels vents del nord. La temperatura sol oscil·lar entre els 9,5  °C i els 24,3  °C, com a mitjana. Presenta poca pluviometria, uns 600  mm anuals, i la majoria de precipitacions es produeix a la primavera i tardor. Aquesta escassetat va provocar que antany s'haguessin de fer nombroses obres per proveir d'aigua la ciutat, entre pous, canals i séquies. La vegetació pròpia de la zona està composta principalment per [[Pi (arbre)|pins]] i [[Alzina|alzines]], i sotabosc de [[bruc]], [[marfull]], [[Arbocer|arboç]] i [[plantes enfiladisses]]. Antany es va practicar l'agricultura tant de secà com de regadiu —principalment [[Vinya|vinyes]] i [[cereal]]s—, si bé avui dia la pràctica totalitat de la superfície està construïda.{{Sfn|DDAA|1991|p=88-90}}

Hi ha escassos vestigis d'[[Prehistòria|època prehistòrica]] a la ciutat. Si bé està constatada la presència humana en el [[paleolític]], les primeres restes pel que fa a l'arquitectura procedeixen del [[neolític]], època en què l'ésser humà es va tornar sedentari i va passar d'una subsistència basada en la caça i la recol·lecció a una economia agrària i ramadera. Aquests primers vestigis procedeixen de finals del neolític ({{nowrap|[[3500 aC]]}}-{{nowrap|[[1800 aC]]}}), i es manifesten principalment per les pràctiques funeràries amb sepulcres de fossa, que solien ser de força profunditat i revestides de lloses. Un exponent d'això és la tomba descoberta el 1917 al vessant sud-oest del turó de Monterols, entre els carrers de Muntaner i Copèrnic; de datació imprecisa, té 60  cm d'alt i 80 d'ample, i estava formada per lloses planes de forma irregular. Pel que fa a habitacles, d'aquesta època només s'ha trobat un fons de cabana en el que és l'actual [[estació de Sant Andreu Comtal]].{{Sfn|DDAA|1991|p=113-114}}

De l'[[edat del bronze]] ({{nowrap|[[1800 aC]]}}-{{nowrap|[[800 aC]]}}) hi ha igualment poques restes pel que fa al pla de Barcelona. Els principals procedeixen d'un jaciment descobert el 1990 al carrer de Sant Pau, on s'han trobat restes de llars de foc i sepultures d'inhumació individuals. També són segurament d'aquest període les restes trobades el 1931 a [[Mas Casanovas|Can Casanoves]], darrere de l'[[Hospital de la Santa Creu i Sant Pau|Hospital de Sant Pau]], on s'han trobat restes de muralles de pedra i els fons de tres cabanes circulars d'uns 180  cm de diàmetre. Existeixen per altra banda testimonis escrits de dos monuments [[Megalitisme|megalítics]], situats a [[Montjuïc (Barcelona)|Montjuïc]] i [[Camp de l'Arpa]], dels que no obstant això no ha quedat cap rastre material. Finalment, del [[calcolític]] final hi ha unes escasses restes de l'anomenada «[[cultura dels camps d'urnes]]», trobats a la masia de Can Don Joan, a [[Horta-Guinardó|Horta]], i al vessant sud-oriental de la muntanya de Montjuïc, entre els camins del Molí Antic i la Font de la Mamella.{{Sfn|DDAA|1991|p=116-120}}

Al {{nowrap|[[segle III aC]]}} van arribar els [[Antiga Roma|romans]] a la [[península Ibèrica]], en el transcurs de la [[Segona Guerra Púnica]] entre [[República Romana|Roma]] i [[Cartago]], amb el que va començar un procés colonitzador que va culminar amb la incorporació de tota [[Hispània]] a l'[[Imperi Romà]]. Al {{nowrap|{{segle|I|-|s}}}} es va fundar [[Bàrcino]],<ref group='nota'>El seu nom complet era ''Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino''. {{Cita Harvard|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=44}}</ref> una petita ciutat emmurallada projectada ja d'entrada amb aire monumental, i que va prendre la forma urbana de ''[[castrum]]'' inicialment, i ''[[oppidum]]'' després, assentat sobre el [[Mons Taber]] (16,9&nbsp; msnm). La màxima esplendor de l'època romana es va donar durant el [[segle II]], amb una població que devia oscil·lar entre els 3&nbsp; 500 i 5&nbsp; 000 habitants.{{Sfn|DDAA|1998|p=46-48}}

El recinte de Bàrcino estava emmurallat, amb un perímetre de {{nowrap|1,5 km}}, que protegia un espai de 10,4 hectàrees.{{Sfn|DDAA|1998|p=47}} La primera muralla de la ciutat, de fàbrica senzilla, es va començar a construir al {{nowrap|{{segle|I|-|s}}}}. Tenia poques torres, només en els angles i a les portes del perímetre emmurallat. No obstant això, les primeres incursions de [[francs]] i [[alamans]] a partir dels anys 250 van suscitar la necessitat de reforçar les muralles, que van ser ampliades al [[segle IV]]. La nova muralla es va construir sobre les bases de la primera, i estava formada per un mur doble de 2&nbsp; m, amb espai al mig farcit de pedra i morter. El mur constava de 74 torres d'uns 18&nbsp; m d'altura, la majoria de base rectangular.{{Sfn|DDAA|1998|p=61}}

El centre de la ciutat era el ''[[fòrum]]'', la plaça central dedicada a la vida pública i als negocis. Se situava en la confluència entre el ''[[Cardo|cardus maximus]]'' (carrers Llibreteria i Call) i el ''[[Decumanus|decumanus maximus]]'' (carrers Bisbe, Ciutat i Regomir), aproximadament en el centre del recinte emmurallat.{{Sfn|DDAA|1998|p=47-48}} En el fòrum es concentraven les construccions dedicades als negocis, la justícia, les termes i altres edificis públics, i era el lloc on les autoritats es reunien a la [[Cúria romana|Curia]] i la [[Basílica|Basilica]]. El recinte del fòrum no ha estat clarament delimitat, però sembla coincidir aproximadament amb l'actual [[plaça de Sant Jaume]].{{Sfn|DDAA|1991|p=206}} Al fòrum es trobava el [[Temple d'August de Barcelona|Temple d'August]], primer emperador i fundador de la Bàrcino romana. Va ser construït pocs anys després de la fundació de la ciutat, probablement a principis del segle I dC. Era un edifici de planta rectangular, sobre ''[[Podi (arquitectura)|podium]]'', [[hexàstil]] i [[perípter]], d'uns 35&nbsp; m de llarg per 17,5 d'ample. Entre la columnata d'ordre corinti se situava la ''[[Cella (arquitectura)|cella]]'', un habitacle que contenia la imatge o escultura de l'emperador [[August]], accessible des del fòrum. D'aquest temple es conserven només tres columnes, situades encara al seu emplaçament original, tot i que actualment es troben dins de l'edifici del [[Centre Excursionista de Catalunya]], al carrer Paradís.{{Sfn|Soler|Guitart i Duran|Barral i Altet|Bracons Clapés|1999|p=48-51}}

En l'àmbit domèstic, es conserven restes d'una casa romana (''[[domus]]'') al carrer de Lladó, procedent del segle I aC. Era de model itàlic, amb [[Atri (pati)|atri]] d'entrada i una superfície construïda de 500&nbsp; m². Va ser excavada el 1927 per [[Josep Calassanç Serra i Ràfols]], i alguns dels seus [[mosaic]]s es conserven al [[Museu d'Arqueologia de Catalunya (Barcelona)|Museu d'Arqueologia de Catalunya]].{{Sfn|DDAA|1998|p=43-44}} D'altra banda, hi ha testimonis d'un gran edifici termal situat a l'actual plaça de Sant Miquel, del voltant del segle II dC, sobre el qual es va construir l'[[Església de Sant Miquel (Barcelona)|església del mateix nom]] en l'[[edat mitjana]], la qual conservava fins al seu enderrocament el 1868 un mosaic amb representacions de [[Tritó (mitologia)|tritons]] i altres motius marins.{{Sfn|DDAA|1998|p=59-60}}

Les primeres construccions intactes que es conserven a la ciutat procedeixen de l'[[edat mitjana]], època en què Barcelona es va constituir com a [[Comtat de Barcelona|comtat]] i després va formar part de la [[Corona d'Aragó]], convertint-se en un important eix marítim i comercial de la [[mar Mediterrània]]. Al segle XIII va sorgir el [[Consell de Cent]], una de les primeres institucions públiques de Barcelona. El recinte de la ciutat va anar creixent des del primitiu nucli urbà —el que avui dia és el [[El Gòtic|Barri Gòtic]]—, i al segle XIV va sorgir el barri d[[el Raval]]. Barcelona tenia llavors uns 25&nbsp; 000 habitants.{{Sfn|Lecea et al.|ref= Lecea et al.|2009|p=19}}

La prosperitat guanyada amb l'expansió territorial va propiciar els primers assentaments extramurs de la ciutat, un cop allunyat el perill de les incursions musulmanes. Es van crear diversos nuclis de població (''vila nova''), generalment al voltant d'esglésies i monestirs: així va ocórrer al voltant de l'església de [[Santa Maria del Mar]], on es va crear un barri de caràcter portuari; igualment a l'església de [[Sant Cugat del Rec]], de caràcter agrari; el barri de Sant Pere al voltant de [[Sant Pere de les Puel·les]]; el barri del Pi va sorgir al voltant de l'església de [[Santa Maria del Pi]]; i el Mercadal, entorn del mercat del Portal Major. La creació d'aquests nous barris va obligar a ampliar el perímetre emmurallat, pel que el 1260 es va construir una nova muralla des de Sant Pere de les Puel·les fins a les [[Drassanes Reials de Barcelona|Drassanes]], de cara al mar. El nou tram era de 5&nbsp; 100&nbsp; m, i englobava una àrea d'1,5&nbsp; km². El recinte comptava amb vuitanta torres i vuit noves portes, entre les quals es trobaven diversos enclavaments de rellevància en l'actualitat, com el [[Portal de l'Àngel]], la Portaferrissa o [[la Boqueria]].{{Sfn|Roig|1995|p=16-17}}

Al terreny civil va destacar el [[Palau Reial Major]], reformat de l'anterior edifici romànic, al transcurs de les modificacions del qual es va enderrocar la major part de l'estructura anterior —només es van deixar les façanes—, i es va construir un gran saló de banquets i recepcions, la Cambra Major o [[Saló del Tinell]], construït per [[Guillem Carbonell]] entre 1359 i 1370. Es tracta d'una sala rectangular, de 33,5&nbsp; m de longitud i 17&nbsp; m d'alçada, amb sis arcs diafragma de mig punt recolzats sobre uns petits pilars amb capitell, i sostre de fusta policromada.{{Sfn|DDAA|1998|p=138-139}} En aquesta època es va annexar al palau la [[capella de Santa Àgata]], construïda entre 1302 i 1310 per [[Bertran Riquer]], la qual consta d'una sola nau, amb sostre de fusta de dos vessants, recolzat en arcs diafragma; a l'altar es troba el ''[[Retaule del Conestable]]'', de [[Jaume Huguet]].{{Sfn|Soler|Guitart i Duran|Barral i Altet|Bracons Clapés|1999|p=225}}

Altres exponents de l'arquitectura civil van ser: les [[Drassanes Reials de Barcelona|Drassanes]], construïdes entre els segles XIII i XIV amb una primera estructura al voltant d'un gran pati amb pòrtics i fortificat amb muralles i torres de defensa, que va ser ampliada a finals del segle XIV per [[Arnau Ferrer]], el qual va cobrir el pati i va ampliar els pòrtics amb dos cossos de vuit naus cadascú;{{Sfn|DDAA|1998|p=158-159}} la [[Llotja de Mar|Llotja de Barcelona]] es va construir entre 1380 i 1404 sobre un antic pòrtic a l'aire lliure, obra de [[Pere Llobet]] i [[Pere Arvei]], tot i que de l'edifici gòtic tan sols queda la Sala de Contractació, que destaca per la seva monumentalitat (16&nbsp; m d'alçada), de forma rectangular amb tres naus i uns grans arcs de mig punt que sostenen una teulada de fusta, una estructura que recorda la famosa [[Loggia dei Lanzi]] de [[Florència]];{{Sfn|DDAA|1998|p=156}} l'[[Hospital de la Santa Creu de Barcelona|Hospital de la Santa Creu]] es va construir entre 1401 i 1415 al [[El Raval|Raval]], amb un projecte inicial de Guillem Abiell, el qual va planificar un edifici rectangular de quatre cossos disposats al voltant d'un pati central, amb dos pisos, l'inferior resolt amb voltes de creueria i el superior amb teulada a dues aigües sobre arcs diafragma —actualment acull la [[Biblioteca de Catalunya]] i l'[[Escola Massana]]—.{{Sfn|DDAA|1998|p=150-153}}

El continu creixement urbanístic va propiciar una nova prolongació del recinte emmurallat, amb la construcció de la muralla d[[el Raval]], a la zona occidental de la ciutat, que va englobar una superfície de 218&nbsp; ha, amb un perímetre de 6&nbsp; km. Les obres van durar al voltant d'un segle, des de mitjan segle XIV fins a mitjans del XV. El nou recinte urbà partia de les Drassanes, seguint les actuals rondes de Sant Pau, Sant Antoni, Universitat i Sant Pere, baixant per l'actual passeig de Lluís Companys fins al monestir de Santa Clara —en l'actual [[parc de la Ciutadella]]—, fins al mar —per l'actual avinguda del Marquès de l'Argentera—. Actualment només es conserva el Portal de Santa Madrona, a les Drassanes.{{Sfn|Roig|1995|pp=44-45}}

En aquest període Barcelona va passar a formar part del nou regne d'[[Espanya]] sorgit de la unió de les corones de [[Corona de Castella|Castella]] i [[Corona d'Aragó|Aragó]]. Va ser una època d'alternança entre períodes de prosperitat i de crisis econòmiques, especialment per les epidèmies de [[pesta]] al segle XVI i per conflictes socials i bèl·lics com la [[Guerra dels Segadors]] i la [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]] entre els segles XVII i XVIII, encara que en aquest últim segle va repuntar l'economia gràcies a l'obertura del comerç amb [[Amèrica]] i l'inici de la [[indústria tèxtil]]. La ciutat seguia encotillada en les seves muralles —l'única ampliació va ser a la platja, al barri de [[la Barceloneta]]—, tot i que al final del període tenia gairebé 100&nbsp; 000 habitants. Artísticament va ser l'època del [[Renaixement]] i el [[Barroc]], estils en els quals es van construir nombrosos palaus i esglésies.{{Sfn|Lecea et al.|ref= Lecea et al.|2009|p=29}}

D'altra banda, durant els segles XV i XVI es va construir un port artificial que cobrís per fi les necessitats de l'important centre mercantil que era Barcelona: paradoxalment, durant l'època d'esplendor del comerç català per la Mediterrània, Barcelona no comptava amb un port preparat per al volum portuari que era habitual a la ciutat. L'antic port al peu de [[Montjuïc (Barcelona)|Montjuïc]] havia estat abandonat, i la ciutat comptava únicament amb la platja per rebre passatgers i mercaderies. Els vaixells de gran calat havien de descarregar mitjançant barques i mossos de corda. Per fi, el 1438 es va obtenir el permís reial per construir un port: en primer lloc, es va enfonsar un vaixell carregat de pedres per servir de base al mur que va unir la platja amb l'illa de [[Maians (illa)|Maians]]; reforçat el mur el 1477, es va allargar en forma d'espigó el 1484. A mitjan segle XVI es va ampliar el port davant la campanya iniciada per [[Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles I]] contra [[Tunísia]]. A la fi de segle, el moll comptava amb una longitud de 180&nbsp; m per 12 d'ample. Noves obres de millora al segle XVII van donar per un fi un port en condicions per a la ciutat.{{Sfn|Roig|1995|p=75}}

La incorporació de les formes barroques va tenir més èxit en l'ornamentació que no pas en el llenguatge arquitectònic pròpiament dit, com es pot percebre en la generalització de l'ús de [[Columna salomònica|columnes salomòniques]]. Bons exemples són la Casa de Convalescència de l'[[Hospital de la Santa Creu de Barcelona|Hospital de la Santa Creu]] (1629-1680) i l'[[església de Betlem]] (1681-1732).{{Sfn|Triadó|Barral i Altet|1999|p=77-82}} La primera, obra de [[Pere Pau Ferrer]], té un esquema claustral, amb dos nivells, arcs de mig punt, pilastres dòric-toscanes, voltes d'aresta i balustrada al segon nivel.{{Sfn|DDAA|1998|p=210-214}} L'església [[jesuïta]] de la Mare de Déu de Betlem, obra de [[Josep Juli major|Josep Juli]], té planta congregacional —a l'estil del [[Església del Gesù|Gesù]]—, nau longitudinal amb volta de canó, [[nàrtex]] d'entrada sota el cor i capelles intercomunicades, cadascuna amb una cúpula el·líptica amb [[llanterna (arquitectura)|llanterna]]. La façana té un parament d'[[encoixinat]] romboïdal, porta quadrada, rosassa i portada-retaule amb columnes salomòniques i entaulament clàssic però tractat barrocament, amb entrants i sortints, flanquejat per dues estàtues de sant [[Ignasi de Loiola]] i sant [[Francesc de Borja]], d'[[Andreu Sala]].{{Sfn|Triadó|Barral i Altet|1999|p=80-82}} Va seguir el model de Betlem l'[[església de Sant Sever]] (1698-1705), obra de [[Jaume Arnaudies]] pel que correspon al traçat original i de [[Jeroni Escarabatxeres]] a la conclusió de la façana i la decoració interior. És de petites proporcions (23&nbsp; x&nbsp; 12&nbsp; m), dividida en tres cossos verticals per pilastres de grans dimensions, amb un cos central de major altura que acull una fornícula amb la imatge del sant.{{Sfn|Triadó|Barral i Altet|1999|p=82}}

Per a la construcció de la Ciutadella es van enderrocar 1&nbsp; 200 cases del [[barri de la Ribera]] —quedant 4&nbsp; 500 persones sense casa i sense indemnització—, així com els convents de [[Convent de Sant Agustí Vell|Sant Agustí]] i [[Convent de Santa Clara de Barcelona|Santa Clara]], i es va desviar el [[Rec Comtal]].{{Sfn|Roig|1995|pp=86-87}} Obra de [[Joris Prosper Van Verboom]], tenia forma pentagonal, també amb influència vaubaniana. Del seu conjunt destaquen l'edifici de l'arsenal, actual seu del [[Parlament de Catalunya]]; el palau del governador, actual Institut Verdaguer; i la capella, actual parròquia castrense.{{Sfn|DDAA|1998|p=226-227}} Aquesta capella, projectada per [[Alexandre de Rez]] el 1727, presenta un portal classicista amb testera semicircular, a l'estil de l'església de la Visitació de [[París]].{{Sfn|Triadó|Barral i Altet|1999|p=102-104}}

En aquest període hi va haver una gran revitalització econòmica, lligada a la [[Revolució Industrial]] —especialment la [[indústria tèxtil]]—, el que va comportar al cop un [[Renaixença|renaixement cultural]]. Entre 1854 i 1859 es va produir l'enderrocament de les muralles, de manera que la ciutat va poder expandir-se, motiu pel qual es va impulsar el projecte d'[[Eixample de Barcelona|Eixample]] elaborat per [[Ildefons Cerdà]] el 1859. Tanmateix, gràcies a la [[revolució de 1868]] es va aconseguir l'enderrocament de la Ciutadella, els terrenys de la qual van ser transformats en un [[Parc de la Ciutadella|parc públic]]. La població va anar creixent, especialment gràcies a la immigració de la resta de l'estat, arribant a la fi de segle als 400&nbsp; 000 habitants.{{Sfn|Lecea et al.|ref= Lecea et al.|2009|p=73}} Artísticament, el segle va veure la successió de diversos estils de diferent signe, com el [[neoclassicisme]], l'[[Historicisme arquitectònic|historicisme]] i el [[Modernisme català|modernisme]].{{Sfn|DDAA|1997|pp=114-149}}

El 1828 es va construir l'església parroquial de [[Església de Santa Maria de Sants|Santa Maria de Sants]], obra de [[Francesc Renart i Arús|Francesc Renart]] d'un classicisme programàtic, amb portada d'arc de mig punt flanquejat per dues columnes jòniques, sobre el qual se situa una rosassa i un frontó triangular, i al lateral una torre-campanar de 70&nbsp; m d'alçada. L'església va ser destruïda el 1936, i reconstruïda entre 1940 i 1965 per [[Raimon Duran i Reynals]].{{Sfn|Fontbona|1997|p=53}}

Altres esglésies de l'època van ser: la [[Sant Joan de Gràcia|parròquia de Sant Joan Baptista de Gràcia]] (1878-1884), de [[Magí Rius]], [[Miquel Pascual i Tintorer]] i [[Francesc Berenguer i Mestres|Francesc Berenguer]], amb planta de creu llatina, capelles laterals i façana neomedievalista;{{Sfn|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=283}} l'[[església de Sant Andreu de Palomar]] (1881), de [[Pere Falqués]], reforma de l'antiga església parroquial del municipi d'origen romànic, remodelada amb un estil classicista d'aire eclèctic, i que destaca per la seva gran cúpula de 61&nbsp; m d'altura;{{Sfn|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=319-320}} també a Sant Andreu i el 1881 es va construir l'església de Sant Pacià, de [[Joan Torras i Guardiola]], d'una sola nau i coberta amb voltes ogivals nervades.{{Sfn|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=319}}

Però sens dubte el gran esdeveniment urbà de la Barcelona del {{segle|XIX}} va ser el projecte d'[[Eixample de Barcelona|Eixample]] d'[[Ildefons Cerdà]]: el 1859 l'Ajuntament va nomenar una comissió per fomentar un concurs de projectes d'eixample de la ciutat; el concurs va ser guanyat per [[Pla Cerdà#El projecte d'Antoni Rovira|Antoni Rovira]], però el Ministeri de Foment va intervenir i va imposar el projecte de Cerdà, autor d'un plànol topogràfic del pla de Barcelona i un estudi demogràfic i urbanístic de la ciutat. El [[Pla Cerdà]] instituïa un traçat ortogonal entre Montjuïc i el Besòs, amb un sistema de carrers rectilinis d'orientació nord-oest - sud-est, de 20&nbsp; m d'amplada, tallats per altres d'orientació sud-oest - nord-est paral·lels a la costa i a la [[serra de Collserola]]. Quedaven així delimitades una sèrie d'illes de planta quadrada de 113,3&nbsp; m de costat, de les quals Cerdà tenia previst edificar solament dos costats i deixar els altres espais per a jardins, tot i que aquest punt no es va complir i finalment es va aprofitar pràcticament tot el sòl edificable; les edificacions es van projectar amb una planta octogonal característica de l'Eixample, amb uns xamfrans que afavorien la circulació.{{Sfn|Roig|1995|p=120}} El plànol preveia la construcció de diverses avingudes principals: la [[Avinguda Diagonal|Diagonal]], la [[Avinguda Meridiana|Meridiana]], el [[Avinguda del Paral·lel|Paral·lel]], la [[Gran Via de les Corts Catalanes|Gran Via]] i el [[passeig de Sant Joan]]; així com diverses grans places en les seves interseccions: [[Plaça de Tetuan|Tetuan]], [[Plaça de les Glòries Catalanes|Glòries]], [[Plaça d'Espanya (Barcelona)|Espanya]], [[Plaça de Mossèn Jacint Verdaguer|Jacint Verdaguer]], [[Plaça del Doctor Letamendi|Letamendi]] i [[Plaça de la Universitat|Universitat]].{{Sfn|Roig|1995|p=120-121}}

L'entrada a l'Exposició s'efectuava a través de l'[[Arc de Triomf de Barcelona|Arc de Triomf]], un monument creat per a l'ocasió que encara roman en el seu lloc original, dissenyat per [[Josep Vilaseca]]. D'inspiració [[neomudèjar]], té una altura de 30&nbsp; m, i està decorat amb una rica ornamentació escultòrica, obra de [[Josep Reynés]], [[Josep Llimona]], [[Antoni Vilanova i March|Antoni Vilanova]], [[Torquat Tasso]], [[Manuel Fuxà]] i [[Pere Carbonell i Huguet|Pere Carbonell]].{{Sfn|Lecea et al.|ref= Lecea et al.|2009|p=87}}

A continuació venia el Saló de Sant Joan —actual [[passeig de Lluís Companys]]—, una llarga avinguda de 50&nbsp; m d'ample on destacaven les balustrades de ferro forjat, els mosaics del paviment i uns grans fanals, tot això dissenyat per [[Pere Falqués]]. El primer edifici després de l'accés per l'Arc de Triomf era el [[palau de les Belles Arts]], obra d'[[August Font i Carreras]], d'estil neoclàssic. Al costat oposat se situava el palau de Ciències, obra de Pere Falqués, d'estil neogrec, on també es trobava una gran sala per celebrar congressos.<ref>{{Harvsp|Garrut|1976|pp=27-30.}}</ref>

Les seves obres més rellevants van ser l'[[Hospital de la Santa Creu i Sant Pau]] (1902-1913, acabat pel seu fill [[Pere Domènech i Roura]]) i el [[Palau de la Música Catalana]] (1905-1908). El primer és un vast complex hospitalari hereu de l'antic [[Hospital de la Santa Creu de Barcelona|Hospital de la Santa Creu]], que ocupa nou illes de l'Eixample, amb un conjunt de 46 pavellons disposats en paral·lel i diagonal segons la distribució al recinte per tenir l'òptima orientació solar. Són pavellons autònoms separats per espais intersticials, encara que connectats per galeries subterrànies, dels quals destaquen el pavelló d'administració, la sala d'actes, la biblioteca, la secretaria, l'església i la sala de convalescència.{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=D1}} En aquesta obra cobren especial rellevància les arts aplicades, com l'escultura —amb obres d'[[Eusebi Arnau]] i [[Pau Gargallo]]—, el mosaic, la rajola i els vitralls.{{Sfn|Lacuesta|González|1997|p=114-115}} El Palau de la Música Catalana és un edifici articulat al voltant de la gran sala central, de forma oval i amb capacitat per 2&nbsp; 000 espectadors. En el seu interior presenta tres cossos, l'accés, l'auditori i l'escenari, amb una fastuosa decoració amb revestiments de ceràmica i una gran claraboia central que cobreix la sala, feta de vidres de colors, a més de diverses escultures d'Eusebi Arnau i Pau Gargallo. La façana principal cobreix el xamfrà dels carrers Amadeu Vives i Sant Pere més Alt, amb grans arcs d'accés i un balcó que circumda tota la façana, amb columnes recobertes de ceràmica, i rematat per una cúpula de mosaic, on destaca el grup escultòric de ''La cançó popular'', de [[Miquel Blay]].<ref>{{ref-publicació|cognom= Monner i Faura|nom= Jordi|títol= BCN 92. Guía de La Vanguardia. 11: Las diez joyas de la capital|publicació= La Vanguardia|lloc= Barcelona|any= 1992|pàgina=8-10}}</ref> L'Hospital de Sant Pau i el Palau de la Música Catalana van ser nomenats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1997.

El panorama artístic al [[segle XX]] va estar condicionat per la convulsa situació política, amb la fi de la monarquia el 1931 i l'arribada de la [[Segona República Espanyola|Segona República]], finalitzada amb la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]] i substituïda per la [[dictadura franquista]], fins al restabliment de la monarquia i l'arribada de la [[Transició Espanyola|democràcia]]. Socialment, aquest segle va veure l'arribada massiva d'immigració a la ciutat, amb el consegüent augment de la població: si el 1900 hi havia 530&nbsp; 000 habitants, el 1930 gairebé s'havien doblat (1&nbsp; 009&nbsp; 000 hab), per arribar entre 1970 i 1980 al màxim (1&nbsp; 754&nbsp; 900) i a finals de segle a 1&nbsp; 500&nbsp; 000 habitants.{{Sfn|Lecea et al.|ref= Lecea et al.|2009|p=127}}

Els anys de la dictadura es van caracteritzar pel desenvolupisme urbà, que va consistir en la construcció desenfrenada d'habitatges barats, en gran part de protecció oficial, per absorbir la immigració procedent, sobretot, de comunitats espanyoles com [[Andalusia]], [[Regió de Múrcia|Múrcia]], [[Extremadura]] o [[Galícia]]. L'afluència massiva d'immigració va comportar un augment del barraquisme, principalment a [[Montjuïc (Barcelona)|Montjuïc]], el [[Somorrostro]], el [[Poblenou]] i [[El Carmel]], llocs on a finals dels anys 1960 es comptabilitzaven unes 10&nbsp; 000 barraques. Encara que es va fomentar l'habitatge protegit, això no va frenar l'especulació.{{Sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=32}} La construcció d'habitatges es va dur a terme, en molts casos, sense una planificació urbanística prèvia, i utilitzant materials barats que, amb els anys, provocarien problemes diversos com l'[[aluminosi]]. La febre constructora va provocar un notable increment demogràfic i la creació de nous barris, com [[El Carmel]], [[Nou Barris]], [[Guinardó]], [[La Vall d'Hebron]], [[la Sagrera]], [[el Clot]] o el [[Poblenou]].{{Sfn|Hernàndez i Cardona|2001|pp=233-234}}

En aquests anys van sorgir una sèrie d'obres singulars que mereixen ressenyar-se especialment: el [[Palau Municipal d'Esports de Barcelona|Palau Municipal d'Esports]] (1953-1955), de [[Llorenç García-Barbón Fernández de Henestrosa|Lorenzo García-Barbón]] i [[Josep Soteras]], d'estètica [[Brutalisme (arquitectura)|brutalista]],{{Sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=78}} presenta un volum atunelat amb una sèrie de crugies d'arcs parabòlics, amb dues grans pantalles rectangulars a manera de ''[[brise-soleil]]'' en els testers;{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=K20}} el [[Camp Nou]] (1954-1957), de Lorenzo García-Barbón, Francesc Mitjans i Josep Soteras, un estadi amb una estructura de formigó armat amb capacitat per 90&nbsp; 000 espectadors,<ref>{{ref-publicació|cognom= Monner i Faura|nom= Jordi|títol= BCN 92. Guía de La Vanguardia. 5: De los edificios Trade a la Vil·la Amèlia|publicació= La Vanguardia|lloc= Barcelona|any= 1992|pàgina=7}}</ref> amb tres graderies superposades disposades amb un traçat de quatre corbes rebaixades per facilitar la proximitat de l'espectador al terreny de joc, el qual se situa sota el nivell del carrer per procurar un millor accés als nivells superiors;{{Sfn|Pla|2007|p=148}} l'editorial Gustavo Gili (1954-1961), de [[Joaquim Gili]] i [[Francesc Bassó]], situada en un interior d'illa de l'Eixample, presenta una façana de vidre coberta per ''brise-soleil'', amb una estructura diàfana plena de llum natural gràcies a uns patis laterals;{{Sfn|Montaner|2005|p=99}} el conjunt de la [[SEAT]] (1954-1960), de [[Manuel Barbero]], [[César Ortiz Echagüe]], [[Rafael Echaide Itarte]] i [[Rafael de la Joya]], un conjunt de menjadors, magatzems, laboratoris i oficines amb perfils d'alumini;{{Sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=31}} la seu del [[Col·legi d'Arquitectes de Catalunya]] (1958-1962), de [[Xavier Busquets]], una torre de vuit plantes amb estructura metàl·lica en [[mur cortina]] i cos baix de forma trapezoïdal, decorat amb esgrafiats de [[Picasso]];{{Sfn|Pla|2007|p=145}} i la Facultat de Dret (1958-1959), de [[Guillermo Giráldez]], [[Pedro López Íñigo]] i [[Xavier Subias]], amb una retícula estructural de cossos rectangulars i patis interiors, amb tancaments de panys envidrats i parets prefabricades de gres blanc, d'influència [[Neoplasticisme|neoplasticista]].{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=K15}}

Un element destacat va ser la [[Torre de Collserola|torre de telecomunicacions de Collserola]] (1989-1992), de [[Norman Robert Foster|Norman Foster]], situada al [[Tibidabo]]. De 288&nbsp; m d'altura, presenta un fust cilíndric de formigó sostingut per tres tirants postensats ancorats a la muntanya amb tres puntals col·locats a 120° u d'un altre; en la seva part central conté una estructura metàl·lica de forma triangular curvilínia, que alberga un mirador.{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=202}}

La [[Torre Agbar]] (2000-2005), obra de [[Jean Nouvel]], és un dels edificis més emblemàtics construïts en el nou mil·lenni, i ha canviat significativament el ''[[Silueta urbana|skyline]]'' barceloní.{{sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=35}} D'estil ''high-tech'', té 145&nbsp; m d'altura i forma de cilindre oval, inspirat segons l'autor en els campanars de la [[Temple Expiatori de la Sagrada Família|Sagrada Família]] de [[Gaudí]]. La façana té una doble pell de formigó i vidre, amb un conjunt de 4&nbsp; 000 dispositius [[LED]] de diversos colors que s'il·luminen a la nit, creant uns particulars efectes de policromia.{{Sfn|DDAA|2006|p=78}}

El principal impuls edilici d'aquests anys va ser la celebració del [[Fòrum de Barcelona 2004|Fòrum Universal de les Cultures de 2004]]. El recinte va ser projectat per [[Elías Torres]] i [[José Antonio Martínez Lapeña]], del que destaca una esplanada polivalent de 16&nbsp; ha culminat en un dels seus extrems per una gran placa fotovoltaica que es va convertir en un dels emblemes de l'esdeveniment.{{Sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=75}} La construcció principal va ser l'[[edifici Fòrum]] (2000-2004), de [[Jacques Herzog]] i [[Pierre de Meuron]] —actual seu del [[Museu de Ciències Naturals de Barcelona]]—, amb una planta triangular de perfil baix amb una distribució de diversos patis interiors que generen espais diàfans, i una façana d'aspecte rugós de color blau anyil, solcada per diverses franges de vidre.{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=72}} Al costat d'aquest edifici es va situar el Centre de Convencions Internacionals de Barcelona (2000-2004), de [[Josep Lluís Mateo]], amb una estructura metàl·lica de traçat irregular i formes ondulants que oculta els elements sustentants, generant a l'interior uns grans espais diàfans de disposició flexible.{{Sfn|Pla|2007|p=202}} L'espai del recinte i les seves zones adjacents han estat posteriorment aprofitats per situar diversos parcs públics, com el parc Lineal de Garcia Fària, de [[Pere Joan Ravetllat]] i [[Carme Ribas]]; el parc dels Auditoris, d'[[Alejandro Zaera]]; i el parc de Diagonal Mar, d'[[Enric Miralles]] i [[Benedetta Tagliabue]].

Entre les construccions dels següents anys mereixen destacar-se: el [[Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona|Parc de Recerca Biomèdica]] (2006), de [[Manuel Brullet i Tenas|Manuel Brullet]] i [[Albert de Pineda i Álvarez|Albert de Pineda]], un edifici de forma troncocònica amb revestiment de lames de fusta;{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=47}} l'hotel [[Habitat Sky]] (2004-2007), de [[Dominique Perrault]], un gratacel de 120&nbsp; m d'altura compost per dos cossos verticals, un col·locat en volada sobre l'altre;<ref>{{ref-web|url=http://noticias.arq.com.mx/Detalles/9929.html#.VSQwJZO4TYg|títol=Arquitectura: 2001 a 2010: 2008: Hotel Habitat Sky: El cuarto edificio más alto de Barcelona (Dominique Perrault)|consulta=7 d'abril de 2015}}</ref> l'hotel [[W Barcelona]] —també conegut com a Hotel Vela— (2009), de [[Ricardo Bofill]], un edifici de 99&nbsp; m d'altura amb forma de vela de vaixell, amb façana de mur-cortina envidriat;<ref>{{ref-web|url=http://www.ricardobofill.es/ES/651/arquitectura/portfolio/w-hotel-barcelona-html|títol=W Hotel Barcelona|consulta=3 d'abril de 2015}}</ref> l'edifici de la seu de la [[Comissió del Mercat de les Telecomunicacions]] (2008-2010), d'[[Enric Batlle]] i [[Joan Roig i Duran|Joan Roig]], amb un perfil de planimetria longitudinal asimètrica i una doble façana de lames horitzontals que ofereix protecció solar;{{sfn|Miralles|Sierra|2012|p=124}} l'edifici Media-TIC (2010), d'[[Enric Ruiz-Geli]], té forma cúbica i està sustentat per unes jàsseres de ferro recobertes per un revestiment translúcid de plàstic de bombolles inflables, que permeten distingir l'estructura fluorescent de l'interior de l'edifici;<ref>{{ref-web|url= http://www.22barcelona.com/content/view/41/427/lang,es/|títol= Edificio Media-TIC|consulta= 5 de febrer de 2015}}</ref> la torre [[Diagonal ZeroZero]] de [[Telefónica]] (2008-2011), d'[[Enric Massip-Bosch]], de 110&nbsp; m d'altura i planta romboïdal, amb una façana de nervadura d'alumini blanc;<ref>{{ref-web|url= http://www.elconsorci.net/es/Proyectos_urbanos/5/1000/Torre_Telefonica_Diagonal_00/40|títol= Torre Telefónica Diagonal 00|consulta= 2 d'abril de 2015}}</ref> l'edifici Disseny Hub, seu del [[Museu del Disseny de Barcelona]] (2008-2013), de [[MBM arquitectes|Martorell-Bohigas-Mackay]], amb forma de [[paral·lelepípede]] avançat en volada i una façana de metall i vidre, mentre que l'edifici s'estructura en dos cossos, un de subterrani i un altre superior que dóna a la [[plaça de les Glòries Catalanes]];<ref>{{ref-web|url=http://www.arquitecturabeta.com/2012/07/10/disseny-hub-barcelona-mbm-arquitectes/|títol=Disseny Hub Barcelona|consulta=3 d'abril de 2015}}</ref> i la [[Fira de Bellcaire]] o Encants Vells (2013), de [[Fermín Vázquez Huarte-Mendicoa]], una estructura en forma de marquesina que cobreix el mercat a l'aire lliure dels Encants, formada per diversos mòduls amb diferents inclinacions per reflectir la llum i el paisatge circumdant.<ref>{{ref-web|url= http://b720.com/en/proyecto/mercat_dels_encants_es|títol= Mercat dels Encants|consulta= 2 d'abril de 2015}}</ref>