La Mare de Déu de Sant Lluc: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Nomenclàtor mundial
m Nomenclàtor mundial
Línia 36:
|línies=2
|Fitxer: Rogier van der Weyden 014.jpg|alt2= |1440. Oli sobre taula (102 × 108,5 cm), [[Ermitage]], [[Sant Petersburg]]
|Fitxer: Weyden-MadonnaLucca-MunicMúnic.jpg|alt3= | 1450. Oli sobre taula de roure (138 × 110 cm) [[Alte Pinakothek]], [[Múnic]]
|Fitxer: Weyden-MadonnaLucca-Groeninge.jpg|alt4= | ?. Oli sobre taula de roure (137 × 107 cm) [[Museu Groeninge]], [[Bruges]]
}}
Línia 50:
L'obra està clarament inspirada en ''[[La Mare de Déu del canceller Rolin]]'' de [[Jan van Eyck]], amb una composició i en un escenari similars. Amb tot, l'escena conté un estil propi que, amb la visió antropocèntrica de Rogier, aporta als dos personatges del fons independència respecte del paisatge. Amb una major dimensió que els dos joves de Van Eyck, Rogier va canviar-los pels pares de la Verge, [[sant Joaquim|Joaquim]] i [[santa Anna|Anna]]. Rogier també canvià l'arcada arrodonida per obertures [[arquitrau|arquitravades]], rectes i més dures. El paisatge del fons sembla més tancat, degut a les edificacions més altes que s'hi observen, i desapareixen el pont i les illes, fent-lo més estratificat i menys continu.
 
Van der Weyden fa una interpretació més delicada i sublim i concep Maria com una realitat aparent –més que una visió– que rep a sant Lluc en un saló reial. Aquest, sense el seu cavallet ni pintures, la dibuixa en [[punta de plata]]; es troba en un gest de genuflexió reverent que recorda l'[[arcàngel Gabriel]] que el mateix Van der Weyden representa al ''[[Tríptic de l'Anunciació (Van der Weyden)|Tríptic de l'Anunciació]]'' del [[Museu del Louvre]] i al del ''[[Retaule de santa Columba]]'' de l'[[Alte Pinakothek]] de MunicMúnic. És un posat innovador en la representació de l'arcàngel, fins a aquell moment només pintat dempeus, totalment agenollat o volant.<ref name="panofsky250"/>
 
Com passa amb altres representacions de sant Lluc dibuixant a Maria, podria tractar-se d'un autoretrat. Aquest fet el reafirma i interpreta [[James Marrow]], professor de la Universitat de Princeton, quan afirma el següent: