L'alfabet mongol clàssic o tradicional, de vegades anomenat ''Hudum'' 'tradicional'en Oirat per contraposició amb escriptura clara (o ''Todo'' 'exacte'), és la forma original de l'escriptura mongol utilitzada per escriure la [[Mongol|llengua mongol.]] N''{{Lang|mn-Latn|o}}'' distingeix diverses vocals (o/u, ö/ü, a/e final) i consonants (t/d i k/g a inici de síl·laba, i de vegades ǰ/y), distincions que no existien en [[Antic alfabet uigur|l'antic alfabet uigur]], l'antecedent de l'alfabet mongol.<ref name="Kara2">György Kara, "Guions d'Arameu per Llengües Altaiques", en Daniels & Brillant ''[[The World's Writing Systems|els sistemes d'Escriptura del Món]]'', 1994.</ref> El resultat és una mica comparable al cas de l'anglès, el qual ha de representar deu o més vocals amb únic cinc lletres i utilitza el [[dígraf]] ''th'' per dos sons diferents. L'ambigüitat de vegades es desfà pel context, mentre que els requisits d'harmonia de vocal i seqüència de síl·laba normalment indiquen el so correcte. A més, mentre hi ha poques paraules amb una ortografia exactament idèntica, les ambigüitats reals són rares per a un lector que coneix l'ortografia.
Les lletres tenen formes diferents depenent de la seva posició en una paraula: inicial, medial, o final. En alguns casos, les variants gràfiques addicionals són seleccionades per harmonia visual amb el caràcter següent.
