Poc després que el [[PCE]], el PSUC és legalitzat l'abril de [[1977]]. En pocs dies s'intensifiquen les afiliacions i l'obertura de locals. Les dades de més afiliació –segons la secretaria d'organització– estarien sobre els 40.000 mil carnets lliurats en 1978. Festes com el míting al càmping La Tortuga Ligera seran concentracions de masses on es veurà la força del partit, proporcionalment el tercer més important d'Europa Occidental.{{CC|data=2023}} A les primeres eleccions al [[Parlament de Catalunya]] ([[Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980|1980]]) va ser la tercera força política, amb prop de 600.000 vots. En l'acció parlamentària destacaren els seus dirigents [[Gregori López Raimundo]], [[Antoni Gutiérrez Díaz]], [[Cipriano García Sánchez]], [[Francesc Candel]] i [[Jordi Solé Tura]].{{CC|data=2023}} Les tensions que va generar la política de la transició, a més de diversos pronunciaments sobre política internacional, provocaran tensions internes que acabaran esclatant al cinquè congrés, encara que ja van ser paleses a la III conferència política (1979), arribat el moment de la definició del partit i de la inclusió o no del terme [[leninisme]] als estatuts. El PSUC, com el PCE a la resta d'espanya, va ser l’avantguarda de la resistència democràtica, incorporant en la seva lluita molts dels activistes que van crear Comissions Obreres i molts dels millors intel·lectuals d’aquells temps. <ref>{{CCRef-web|títol=Comunistes, por Manuel Castells|url=https://www.lavanguardia.com/opinion/20160521/401937413612/comunistes.html|data=2016-05-20|consulta=2023-09-23|llengua=es}}</ref>
