Viquipèdia

Guerra dels Cent Anys: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
→‎Regne de França: desambiguació ##QQ23
Cap resum de modificació
Línia 17:
|}}
{{Guerra dels cent anys}}
La '''Guerraguerra dels Cent Anys''' és un conflicte intercalat amb treves més o menys llargues, que enfronta, des del [[1337]] al [[1453]] (o sigui, gairebé 116 anys) a la dinastia [[Plantagenet]] a la dels [[Dinastia de Valois|Valois]] i, a través d'ells, al [[regneRegne d'Anglaterra]] i al de [[regne de França|França]]. El mateix terme "Centcent anys de guerra" és una construcció [[historiografia|historiogràfica]] que s'estableix al {{segle|XIX}}, per consolidar la successió de conflictes. Per als historiadors, es tracta més aviat de la ''Primeraprimera Guerraguerra dels Cent Anys'', per distingir-la de la [[Segona Guerra dels Cent Anys|segona guerra dels Cent Anys]] ([[1689]]-[[1815]]), menys coneguda.
 
A principis del {{segle|XIV}}, tres eixos de tensió a ajuden promoure la seva emergència:
* la "gran depressió medieval", teoritzada per [[Guy Bois]] (crisi demogràfica combinada amb estancament econòmic a causa de l'augment de la càrrega tributària senyorial);
* els constants enfrontaments entre els [[Plantagenet]] i els [[Dinastia Capet|Capet]]s per la sobirania i el control dels feus de [[Guyenne]] ;
* el conflicte dinàstic per la corona de França que va néixer, el [[1328]], amb la mort de [[Carles IV de França|Carles IV]], darrer fill de [[Felip IV de França|Felip IV]].
 
Línia 30:
== Origen del nom ==
[[Fitxer:Hommage of Edward I to Philippe le Bel.jpg|miniatura|esquerra|Homenatge d'Eduard I a Felip I, miniatura de [[Jean Fouquet]] a ''Les Grandes Chroniques de France'', Biblioteca Nacional, Paris.]]
Si contemporanis van sentir a la fi del {{segle|XIV}} la durada excepcional de conflicte, no va ser fins al {{segle|XIX}} que l'expressió ''Guerraguerra dels Cent Anys'' és essencial en la historiografia. El medievalista [[Philippe Contamine]] va buscar les primeres mencions. Apareix per primera vegada a la ''Taula Cronològica de la Història de l'Edat Mitjana'' de Chrysanthe Desmichels.<ref>{{ref-web |llengua= fr |títol= Chrysanthe Ovide Des Michels |description= Fiche |lloc= textesrares.com/philo19 |url= http://www.textesrares.com/philo19/noticeAuteur.php?nom_aut=Des+Michels&prenom_aut=Chrysanthe+Ovide |arxiuurl= https://web.archive.org/web/20171014234525/http://www.textesrares.com/philo19/noticeAuteur.php?nom_aut=Des+Michels&prenom_aut=Chrysanthe+Ovide |arxiudata= 2017-10-14}}</ref> publicada a París el 1823.<ref>''Tableau chronologique de l'histoire du Moyen Âge: pour servir à l'étude et à l'enseignement de l'Histoire générale, et particulièrement de l'Histoire de France'' par Chrysanthe Desmichels (1823) [https://books.google.cat/books?hl=ca&id=ZcweZNLzfukC&q=%22cent+ans%22#v=snippet&q=%22cent%20ans%22&f=false disponible] sur [[Google Livres]].</ref> El primer manual escolar amb els mateixos termes es deu a M. Boreau<ref>{{Ouvrage |langue= fr |auteur1= M. V. Boreau |titre= Histoire de France en trente leçons ... à l'usage des élèves de six à douze ans |date= 1874 |lire en ligne= https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k9691119h/f76 |format= sur ''gallica'' |consulté le= /07/2019}}</ref> i va aparèixer el 1839 amb el títol ''L'Histoire de France à l'usage des classes''.<ref>{{ouvrage |langue= fr |auteur= Philippe Contamine |titre= La Guerre de Cent ans |collection= Que sais-je ? |lieu= Paris |éditeur= Presses universitaires de France |année= 2010 |pages= 128 |titre chapitre= Introduction |isbn= 9782130583226 |lire en ligne= https://www.cairn.info/la-guerre-de-cent-ans--9782130583226-page-3.htm |passage= 3-4}}</ref> Finalment, la primera obra que utilitza el títol Lade ''la guerra dels centCent anysAnys'' és de Théodore Bachelet el 1852<ref>{{Ouvrage|libellé=Bachelet 1852|langue=fr|auteur1=Théodore Bachelet|lien auteur1=Théodore Bachelet|titre=La Guerre de cent ans|lieu=Rouen|éditeur=Mégard|date=1852|format=<!-- sur ''xxx'' -->}}. [https://books.google.cat/books?id=vRBbAAAAcAAJ éd. 1859] & [https://books.google.cat/books?id=tRFbAAAAcAAJ 1864] sur [[Google Livres]], rééd. Nîmes, Lacour, 2013.</ref><ref>''Historia'' de juillet 2003, {{p.|32}}</ref>
 
== Forces presents ==
Línia 45:
De la mateixa manera, la [[noblesa]] ha de combinar riquesa, poder i valentia al camp de batalla: vivint del treball dels camperols, el senyor ha de mostrar-los la seva valentia i lleialtat.<ref name="kaplan89">{{harvsp|Kaplan|Boucheron|1994|p=89-90}}</ref> L'Església ha treballat per canalitzar els cavallers lladres des del final del {{segle|X}}. Des del [[Concili de Charroux]] el 989, es va demanar als homes armats que posessin el seu poder al servei dels pobres i de l'Església i es convertissin en ''milítes Christi'' ("soldats de Crist")<ref>Laurent Bourquin, « Qu'est-ce que la noblesse?», ''L'Histoire'' 195, desembre 1995, p.24</ref> Des del {{segle|XIII}}, el rei de França va aconseguir acceptar la idea que el seu dret diví a permetre-li [[ennobliment|crear nobles]]<ref name="bourq.p.26">Laurent Bourquin, p.26</ref> La noblesa és, per tant, diferent de la resta de la població pel seu sentit de l'honor i ha de mostrar un esperit cavalleresc, protegir la gent i fer justícia tot preservant un cert confort material. Ha de justificar la seva condició social al camp de batalla: l'adversari ha de ser derrotat cara a cara en un combat heroic. Per tant, l'exèrcit s'estructura al voltant de la [[cavalleria]] més poderosa d'Europa, la cavalleria pesant lluita frontalment, cos a cos.<ref name="Girot"/> Aquest desig de brillar al camp de batalla va augmentar amb l'hàbit del temps de fer presoners i obtenir ingressos per alliberar-los. La guerra esdevé, doncs, molt lucrativa per als bons combatents i, per tant, els riscos de ser morts es redueixen per als altres.<ref name="Balard231"/> A partir de [[Felip IV de França|Felip ''el Bell'']], el rei pot convocar el "[[ban (dret)|ban]] ", és a dir, tots els homes lliures de 15 a 60 anys, de qualsevol condició (cavallers i camperols, joves i vells, rics i pobres). Cap al 1340, [[Felip VI de França|Felip VI]] podia comptar amb 30.000 homes armats i amb 30.000 [[peó |peons]]. Numèricament, és incomparable, perquè el manteniment d'aquest nombre de combatents representa un cost extraordinàriament elevat, però és un exèrcit multicolor i poc disciplinat.<ref name="Xavier Hélary">Xavier Hélary, « Charles VII remet la France en ordre de bataille », ''Historia'' thématique 107, mai-juin 2007 : ''Ces rois qui ont tout changé'', p.25</ref>
 
Per fer valer el seu poder davant la gran noblesa i el papat, els capets van donar promeses al poble: creació de [[Vilafranca (poble medieval)|ciutats lliures]] amb la concessió de cartes de franquícies, creació dels [[estats generals (França)|estats generals]]<ref>{{harvsp|Balard|Genet|Rouche|2003|p=144}}</ref>… L'equilibri social requereix l'acceptació per part del poble d'un fort poder reial, que l'emancipa de l'arbitrarietat feudal, i d'una administració cada vegada més centralitzada que garanteix un cert confort material. A la vigília de la Guerraguerra dels Cent Anys, aquest sistema es debilita com a conseqüència del creixement demogràfic que s'ha produït des del segle X, hi ha una superpoblació del camp i per exigir l'autonomia de les ciutats.<ref>{{harvsp|Favier|1980|p=54}}</ref><ref name="ville"/><ref>{{fr}} {{Lien brisé|url=http://www.cliohist.net/framesmic.php3?orig=http://www.cliohist.net/medievale/europe/bmed/cours/chap3.html |titre=« Le royaume de France politique et institutions (S.XII i XIII) »}}, sur cliohist.net, consulté le 11 avril 2010</ref> La mida de les parcel·les dels pagesos es redueix i els preus agrícoles cauen: els recursos fiscals de la noblesa disminueixen i es fa imperatiu per brillar en el camp de batalla per reposar les seves finances.<ref>{{harvsp|Favier|1980|p=53}}</ref> Però l'[[cavalleria medieval|equip d'un cavaller]] sempre costa més.
 
En tres segles, els reis capets van aconseguir consolidar la seva autoritat i expandir el seu territori a costa dels [[plantagenet]]s. El prestigi reial de França és immens i, en temps de Felip IV el Bell, la xarxa d'aliances franceses s'estenia fins a Rússia.<ref name="Girot"/> No obstant això, malgrat les confiscacions territorials de [[Felip II de França|Felip II August]], [[Lluís IX de França|Sant Lluís]] i Felip IV el Bell, els reis d'Anglaterra van conservar l'estret [[ducat de Guiana]] i el petit [[comtat de Ponthieu]]: el rei d'Anglaterra és, per tant, el [[vassall]] del rei.<ref name="Favier_13">{{harvsp|Favier|1980|p=13}}</ref>
Línia 134:
== Principals fases del conflicte ==
[[fitxer:Hundred years war.gif|321px|miniatura|{{Llegenda|#FFFF80| Territoris controlats pels francesos}} {{Llegenda|#B2B2B2| Territoris controlats pels anglesos}}{{Llegenda|#868686| Territoris controlats pel duc de Borgonya}}]]
La Guerraguerra dels Cent Anys inclou dos grans moviments que corresponen a la mateixa estructura: un primer període, del [[1337]] al [[1380]], que veu el col·lapse del poder de la monarquia francesa, després un període de crisi seguit d'un restabliment i d'un segon període, del [[1415]] al [[1453]], que reprodueix el mateix cicle: col·lapse, crisi, recuperació. Aquests dos períodes estan separats per una llarga treva causada per les lluites de poder per ambdues parts.
 
Podem subdividir cadascun d'aquests dos períodes principals en dues fases:
Línia 159:
Havent reprès el comerç amb Anglaterra, els francesos van enviar la seva flota a [[L'Écluse]], a la desembocadura del canal que uneix [[Bruges]] amb el [[mar del Nord]], per imposar un bloqueig naval. El 24 de juny de 1340, durant la [[batalla naval de Sluis]], la flota francesa, inclosos molts vaixells bretons,<ref>1340 : le duc de Bretagne fournit une forte escadre de vaisseaux de Bretagne à la flotte française, détruite le 24 juin, dans le port de L'Écluse, par les flottes anglo-flamandes coalisées. {{citar ref|Environ quatre-vingts grands vaisseaux}} dit d'Argentré, voir aussi La Borderie, ''Histoire des villes de France'', d'Aristide M. Guilbert, ''Mnémonique de l'histoire, ou précis d'histoire universelle en tableaux…'' de C. M. Nicolle.</ref> va patir una derrota total que va [[història de la marina francesa|revertir l'equilibri de poder marítim]]. Aquesta derrota va posar fi al pla d'enviar tropes franceses per donar suport als escocesos i va permetre a Eduard III d'Anglaterra revifar el comerç de llana.<ref>{{en}} J. S. Kepler, [http://links.jstor.org/sici?sici=0038-7134(197301)48%3A1%3C70%3ATEOTBO%3E2.0.CO%3B2-1 « The Effects of the Battle of Sluys upon the Administration of English Naval Impressment, 1340-1343 "] ''Speculum'', {{vol.|48}}, 1 (jan. 1973), {{p.|70-77}}</ref> A principis de la dècada de 1340, però, el retorn de les llanes angleses no va retornar la prosperitat a Flandes i l'autoritat de Jacob van Artevelde va ser cada vegada més disputada. A més, el papa [[Climent VI]], havent llançat una [[excomunió]]
Als flamencs [[perjuri]]s,<ref name="Bordonove135"/> [[Lluís II de Flandes]] aconsegueix tornar a posar el peu al comtat i obliga Jacob van Artevelde a respondre amb una fugida endavant. Aquest últim desmenteix el [[comte de Flandes]] i ofereix el comtat a [[Eduard de Woodstock]], fill d'Eduard III d'Anglaterra, el futur "[[Eduard de Woodstock|Príncep negre]]". Però és massa tard per a ell. Contestat a la seva ciutat de [[Gant]], Jacob van Artevelde va ser assassinat durant un motí el 17 o el 24 de juliol de 1345. Per tant, Flandes va abandonar Eduard III i es va reunir a França.<ref>{{en}} « Jacob van Artevelde ", ''Encyclopædia Britannica'', [http://concise.britannica.com/ebc/article-9001572/Jacob-van-Artevelde Britannica Concise Encyclopedia] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20070929133344/http://concise.britannica.com/ebc/article-9001572/Jacob-van-Artevelde |date=2007-09-29}}</ref>
[[fitxer:Début guerre de cent ans.svg|miniatura|1a fase de la Guerraguerra dels Cent Anys.
{{llegenda|#FAEB1C|Principals batalles}}
{{legend-line|black dotted 2px|[[Cavalcada d'Eduard III el 1339]]}}
Línia 323:
Entre el 1369 i el 1375, els francesos van recuperar dels anglesos gairebé totes les concessions fetes i les propietats de l'enemic fins i tot abans de l'inici de la guerra, a excepció de [[Calais]], [[Cherbourg]], [[Brest]], [[Bordeus]], [[Baiona]] i algunes fortaleses del [[Massís Central]].<ref>{{harvsp|Coulet|2007|p=414}} et ''Chroniques de Jean Froissart'', {{nobr|Livre {{I}}}}, {{nobr|partie {{II}}}}, {{p.|642-666}} [https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k297594/f505.table Bibliothèque Nationale de France].</ref> Les negociacions dutes a terme després de la signatura de la [[treva de Bruges]], entre 1375 i 1377, no porteu enlloc. Els anglesos van continuar llançant cavalcades episòdiques, que van ser ateses per incursions a les costes angleses que van provocar temors a la invasió francesa (Carles V demanà a Jean de Vienne que la preparés).<ref name="Coulet_415">{{harvsp|Coulet|2007|p=415}}</ref> Després que el duc Joan IV de Bretanya s'aliés amb els anglesos, Carles V va confiscar el ducat bretó el 1378. El duc, fortament recolzat pels barons bretons, obliga les tropes franceses, dirigides per [[Bertrand du Guesclin|du Guesclin]], a recular. Joan IV després signa el segon tractat de Guérande, on els francesos renuncien a les seves pretensions sobre Bretanya contra un teòric vassallatge del duc (comprarà Brest als anglesos el 1397).
 
El 1378, la visita de cortesia de l'emperador [[Carles IV del Sacre Imperi Romanogermànic]] (oncle de Carles V) a París consagra la victòria de [[Carles V de França|Carles el Savi]]. La primera fase de la Guerraguerra dels Cent Anys acaba amb la victòria del capaç Carles V de França, ajudat per soldats experimentats com Bertrand du Guesclin, davant un envellit i massa confiat Eduard III. A més, les finances reials i, per tant, el poder del rei, van ser molt millorades per l'episodi del rescat de Joan el Bo. De fet, el pagament d'un rescat va ser l'únic cas en què la recaptació de l'impost va ser automàtica i no estava subjecta a llargues negociacions amb els estats. El rescat exigit per Anglaterra justificava, doncs, el finançament centralitzat gestionat directament pel Dofí: quan Carles V va acabar aquest pagament després d'haver satisfet només un terç, no va suprimir l'impost sinó que el va assignar a les seves necessitats militars. Així, la Guerraguerra dels Cent Anys i l'episodi del rescat reial van tenir un paper fonamental en la constitució d'un finançament reial autònom (que ja no depenia de les negociacions amb la noblesa i dels estats) i d'un exèrcit directament sota control reial: es tractava d'un punt d'inflexió important en la constitució d'un estat realment modern. no només va deixar un país gairebé unificat, sinó que va deixar un poder consolidat, autònom de la noblesa i econòmicament, per primera vegada en la història de França }.<ref name="Bove"/>
 
=== Regents i guerra civil francesa: 1380-1429 ===
Línia 414:
Després de la batalla de Castillon, no es va signar cap treva. Si ja no hi ha una batalla campal entre els dos regnes, persisteix l'amenaça de la represa del conflicte. Els dos països participen en una guerra de fons i es produeixen diversos atacs a mà: els francesos ataquen [[Sandwich (Kent)|Sandwich]] i l'[[illa de Wight]] i els anglesos, l'[[illa de Ré]]. Tanmateix, a partir de 1453, Enric VI es va enfonsar en la bogeria com havia fet el seu avi Carles VI. Això reactiva la qüestió del poder a Anglaterra (Enric VI forma part de la [[casa de Lancaster]] que va prendre el poder a la [[casa de York]] el 1399). El consell reial està dominat per la reina [[Margarida d'Anjou]] que defensa una política de conciliació amb la monarquia francesa. Això va en contra de la voluntat de la majoria de la noblesa anglesa i el duc [[Ricard de York]], molt popular entre la burgesia i la gent de Londres, el va fer assumir la responsabilitat de la derrota contra els francesos i va reclamar la regència. Des de 1455, les dues faccions estan en conflicte per la corona d'Anglaterra: és la [[Guerra de les Dues Roses]]. Després d'una victòria a la [[primera batalla de St Albans]], Ricard de York va governar Anglaterra durant quatre anys i va mantenir Enric VI en semi-captivitat. Debilitats, els Lancastrians van preparar la seva venjança sota el govern de Marguerite d'Anjou, encara reina en títol. Troben l'oportunitat d'actuar quan, contra tot pronòstic, el rei Enric VI recupera el seny. Aviat informat de les accions de Ricard, el va expulsar de la cort el 1459. Els yorkistes van patir diverses derrotes i el rei Enric VI va ser alliberat pels Lancastrians el 1461. Així, el [[Richard Neville (16è comte de Warwick)|comte de Warwick]] va decidir donar el pas: després de la victòria de [[batalla de Towton|Towton]] el març de 1461, porta [[Eduard IV d'Anglaterra|Eduard de York]] a Londres perquè el proclamin rei el 28 de juny de 1461 sota el nom d'Eduard IV. Anglaterra tenia llavors dos reis: Enric VI, recolzat pels Lancasters, i Eduard IV, recolzat per Warwick i els York. El desembre de 1462 Eduard IV va cercar una aliança amb [[Enric IV de Castella]] que no va reixir.<ref>{{ref-llibre |cognom=Ryder |nom=Alan |títol=The Wreck of Catalonia: Civil War in the Fifteenth Century |pàgines=139 |editorial=OUP Oxford |any=2007 |isbn=9780191607226 |url=https://books.google.cat/books?id=39jy65e5f_UC&pg=PA139&dq=Juan+de+H%C3%ADjar+Belchite+1462&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwiSta_K_I_7AhXJh_0HHZY9CbQQ6AF6BAgFEAI#v=onepage&q=Juan%20de%20H%C3%ADjar%20Belchite%201462&f=false |llengua=anglès}}</ref>
[[Fitxer:França el 1477.png|miniatura|{{Légende/Début}}{{Llegenda|#80e5FF|[[Domini reial francès|Domini reial]]}}{{Llegenda|#ffe680| Possessions del [[duc de Borgonya]]}}{{Llegenda|#d40000| Possessions angleses}}]]
Durant la segona part de la Guerraguerra dels Cent Anys, els ducs de Borgonya, des de [[Felip II de Borgonya|Felip l'Ardit]], van reunir gradualment una vasta unitat territorial, que inclou [[Borgonya]] i el [[Franc Comtat]] a l'est i [[Picardia]] al nord, l'[[Artois]], [[Hainaut]], [[Brabant]], [[Comtat d'Holanda|Holanda]] i [[Luxemburg]], entre d'altres. A causa del [[tractat d'Arras (1435)|tractat d'Arras]] de 1435, Borgonya, governada per Felip III el Bo, es va independitzar. El seu fill [[Carles el Temerari]], que el va succeir el 1467, va ser devorat per l'ambició: esperava reunir els seus territoris annexionant part d'[[Alsàcia]] i [[Lorena]] i després obtenir una autèntica corona que el fes igual al rei de França, el seu rival.
 
No obstant això, mentre Enric VI i Margarida fugien a Escòcia, Eduard IV a alienar-se amb el [[Richard Neville (1428-1471)|comte de Warwick]], un gran amic del rei de França Lluís XI, mitjançant una política massa favorable als borgonyons del duc Carles el Temerari. Però Warwick, sobrenomenat "el creador de reis", va ser el principal arquitecte de l'adhesió d'Eduard al tron. Aquest últim va resoldre la situació acomiadant l'influent Warwick el 1464, que després era la resta del [[clan Neville]]. Obligat a refugiar-se a França el 1470, Warwick es va reconciliar amb els Lancaster. Lluís XI manté en escac els York: el 1468, mobilitza una flota a Normandia, suggerint que prepara un desembarcament a Anglaterra, mentre que no ha reclutat un exèrcit. Els Lancaster van reunir llavors tropes i, ajudats econòmicament per Lluís XI, que va negociar al mateix temps el final de la Guerraguerra dels Cent Anys amb Eduard IV, va desembarcar a Anglaterra el setembre de 1470. Arriben a reinstal·lar Enric VI al tron d'Anglaterra, però la reacció d' Eduard IV és forta: ajudat per Carles el Temerari, Warwick el derrota el 1471 a la [[batalla de Barnet]] (14 d'abril), després els Lancasters a la [[batalla de Tewkesbury]] (4 de maig), on mor el príncep de Gal·les, [[Eduard de Westminster]], i poques setmanes més tard, faria assassinar el mateix Enric VI, pres a la [[Torre de Londres]].
 
Al continent, [[Lluís XI de França|Lluís XI]] lidera una guerra apagada contra l'amenaçant Carles el Temerari: evita la confrontació directa tant com sigui possible, preferint posar els cantons suïssos i el Sacre Imperi contra els borgonyons. De fet, per aconseguir la continuïtat territorial, Carles ha de garantir el control de les terres dependents del Sacre Imperi; el seu poder i la seva política expansionista preocupaven els helvecis. Lluís fomenta amb els suïssos una violenta oposició a l'elecció del candidat borgonyó a la [[arquebisbat de Colònia|seu arxiespiscopal de Colònia]]. Finança, el 1474, una revolta de les ciutats alsacianes recolzada pels cantons suïssos que compten amb un formidable exèrcit del que m'assumeix un cert finançament.<ref>{{harvsp|Balard|Genet|Rouche|2003|p=238}}</ref> El juliol de 1475, [[Eduard IV d'Anglaterra]] va desembarcar a Calais, a petició de Carles el Temerari, i va marxar sobre Reims al capdavant de 20.000 a 30.000 homes per ser coronat rei de França. A finals d'agost, els dos reis es reuneixen a [[Picquigny]]. Lluís XI ofereix 300 carros de vi. Eduard IV, que es va trobar al capdavant d'un exèrcit borratxo, va negociar la seva sortida contra 75.000 [[escut francès|escuts]] a pagar immediatament i una pensió de 50.000 escuts durant els nou anys següents. És possible que Lluís XI prometés no interferir més en els assumptes anglesos i que Eduard IV no volia arriscar-se a una derrota que hauria afeblit la seva corona mentre Carles el Temerari es trobava en dificultats contra els suïssos (ha de aixecar el [[setge de Neuss]] abans de l'arribada de l'exèrcit imperial) i no estava en condicions de donar-li suport com calgués. El [[tractat de Picquigny]] marca el final de la guerra dels Cent Anys. A més, la maniobra de Lluís XI va desacreditar els anglesos, que preferien el vi a la batalla, i van trencar la seva aliança amb la Borgonya. Carles el Temerari, derrotat pels suïssos, va ser mort a la [[batalla de Nancy]] el 1477; el seu cos serà devorat per bèsties salvatges. Calais va romandre anglès fins que va ser [[setge de Calais (1558)|presa per la corona de França el 1558]].
Línia 423:
=== Conseqüències demogràfiques ===
[[Fitxer:Difusió de la gran pesta a Europa.png|esquerra|miniatura|Difusió de la [[Pesta Negra|gran pesta]] a Europa.]]
Al contrari del que es podria pensar, els combats durant la Guerraguerra dels Cent Anys van causar poques morts directes. Tenint en compte la durada del període estudiat, hi ha poques batalles, que poques vegades involucren a més de 10.000 homes. Sovint van causar poques víctimes a causa del costum de l'època d'aconseguir presoners pel rescat. Tanmateix, a [[batalla de Poitiers|Poitiers]] o [[batalla d'Azincourt|Azincourt]], els anglesos, que volen debilitar definitivament la cavalleria francesa, no ofereixen quarter, cosa que té com a conseqüència un sagnia forta de la noblesa francesa. Alguns autors han estimat que el 40% de la cavalleria francesa va desaparèixer durant la batalla de Poitiers (1356), i almenys el 70% a Azincourt t.<ref name="Jacques Dupaquier367">{{Ouvrage |langue= fr |auteur1= Jacques Dupâquier |titre= Histoire de la population française |lieu= Paris |éditeur= PUF |date= 1988 |réimpression= 1995, éd. Quadrige |tome= 1 |passage= 367 |format= <!-- sur ''xxx'' -->}}</ref> Això condueix a una renovació significativa de la noblesa que contribueix a la seva pèrdua de poder. A Beauce, per exemple, al voltant de 1500, només el 19% de la noblesa pot dependre d'un títol anterior al {{segle|XIV}}.<ref name="bourq.p.26"/>
 
La segona gran plaga és la [[Pesta Negra|gran pesta]] de 1349, que és molt més devastadora que la guerra. Entre principis del {{segle|XIV}} i mitjans del {{segle|XV}}, Occident va perdre el 30% de la seva població.<ref>{{Ouvrage |langue=fr |prénom1=Bruno |nom1=Halioua |titre=Histoire de la médecine |éditeur=Masson |année=2004 |pages=272 |isbn=2294010566|lire en ligne=https://books.google.cat/books?id=I2iwJDj8G7MC&pg=PA103 |chap=La grande peste ou peste noire |passage=103}}</ref> La malaltia va sorprendre la població de l'època ja que des del 767, la plaga havia desaparegut d'Occident<ref name="Bove282">{{harvsp|Bove|2009|p=282}}</ref> cosa que la fa encara més formidable. La contaminació de les poblacions segueix rutes comercials. La malaltia va penetrar a [[Marsella]] i va pujar pel [[Roine]], però també pel [[Llenguadoc]], el febrer de 1348. A l'abril [[Tolosa]] es veié afectada i, un mes després, va ser el torn de [[Bordeus]], que permet que la infecció arribi més fàcilment a Anglaterra.<ref name="Bove286">{{harvsp|Bove|2009|p=286}}</ref> 1349 va ser devastador, però també va tenir recurrències durant molts anys, encara més devastadores, ja que les cavalcades (i les tàctiques de la terra deserta) i el saqueig de les Companyies van afectar durament el camp. Les terres van tornar a [[guaret]], es van observar períodes de fam els anys 1345-1348, 1351, 1361, 1368, 1373-1375, amb cada vegada un augment de la mortalitat.<ref>{{harvsp|Coulet|2007|p=407-410}}</ref> Al voltant de [[1310]]-[[1320]], França tenia potser 21 milions d'habitants dins de les fronteres actuals. Un segle després, el 1430, només té entre 8 i 10 milions d'habitants. Amb una pèrdua del 60% de la seva població, va tornar al nivell de l'any 1000. A Anglaterra, cap al 1400, només hi havia 2,1 milions de cada 4 milions d'habitants a l'inici del conflicte.<ref>Catherine Vincent, ''Introduction à l'histoire de l'Occident médiéval'', Paris, 1995, cap.XI</ref> Observem, a Anglaterra, una desertització del camp que accentua la transició cap a una societat comercial amb un fort poder de les ciutats, mentre que França manté una població del 90% agrícola.<ref name="Girot"/> Es prenen mesures com la [[quarantena]] de vaixells que arriben de Marsella el 1383 o a [[Lilla]], la prohibició d'enterrar els malalts a les esglésies urbanes, però a gairebé tota Europa les mesures preses són totalment ineficaços.<ref name="Bove288">{{harvsp|Bove|2009|p=288}}</ref> Les reaccions de les poblacions a la malaltia són molt diverses, algunes llançant-se a un epicurisme desenfrenat, però d'altres buscaven bocs expiatori que, per la seva religió, d'una malaltia diferent de la pesta o d'un origen geogràfic, fossin responsables de l'epidèmia. D'altres encara consideren la malaltia com un càstig diví i, per tant, també observem un augment del fervor religiós.<ref name="Bove297">{{harvsp|Bove|2009|p=297}}</ref>
Línia 431:
Al final de l'edat mitjana, els exèrcits constaven principalment de dos elements. Els homes d'armes, és a dir, la [[cavalleria pesant]], la punta de llança de l'exèrcit i la gent a peu, formats per infants i tiradors ([[arquer]]s i [[Ballester (unitat militar)|ballesters]])). L'estructura social de la vida civil també es va trobar en els exèrcits, i l'equip militar era responsabilitat del combatent. L'armadura present a l'estàtua jacent del Príncep Negre reflecteix en aquest sentit el nivell de millora de l'equipament d'alguns: en acer resistent a les fletxes, era pesat (obligació de tenir un cavall) però sobretot car. Per contra, l'armadura de la gent a peu és més senzilla i generalment es redueix a una protecció de cuir, el cavall, quan en té, és de mala qualitat i no s'utilitza en combat.
 
La Guerraguerra dels Cent Anys marca el declivi de la cavalleria. Els [[cavaller]]s, models de guerrers [[feudalisme|feudals]], que formaven unitats pesades de [[cavalleria]] formades per la taxa de la [[noblesa]] en cas de guerra, van quedar desbordats per les estratègies angleses. A França, les tàctiques de cavalleria van seguir sent les mateixes des del {{segle|XI}} i es basa en la càrrega de primera fila. Gràcies als estreps i les selles profundes, el cavaller pot mantenir la llança en "chantaine", és a dir, horitzontal, sota el braç, que confereix a la inèrcia del seu cavall un poder devastador considerable. Ja que el moviment de la [[pau de Déu]] al {{segle|X}} l'Església imposa a l'elit guerrera de conducta.<ref>Laurent Bourquin, « Qu'est-ce que la noblesse ? ", ''L'Histoire'', 195, décembre 1995, {{p.|24}}</ref> Així, per formar part de la noblesa, cal justificar un comportament honorable. La guerra és una oportunitat per a cada [[cavaller]] francès per justificar la seva condició social: ha de demostrar valentia però també lleialtat al camp de batalla. La captura de cavallers enemics és una bona font d'ingressos a través del rescat, de manera que les possibilitats de resultar morts són baixes i la cobdícia empeny a carregar en primera línia de combat.<ref name="Balard231"/>
 
[[fitxer:Englishlongbow.jpg|miniatura|L'[[arc llarg anglès]] (el ''Longbow''), que dona una superioritat real als anglesos a la [[batalla d'Agincourt]]-]]
Línia 476:
 
=== Divisió franco-anglesa ===
Anglaterra promou la cria i el comerç de [[llana]]. L'artesania i les ciutats es desenvolupen. La [[burgesia]] i el [[Parlament d'Anglaterra|parlament]] (aquest va destituir [[Ricard II d'Anglaterra|Ricard II]] el 1399 quan aquest sobirà va intentar enfortir el poder monàrquic){{sfn |id= nosotro | Nosotro |p=}}, va prendre cada vegada més poder, sobretot amb la [[Pesta Negra]]. Molts pobles anglesos han quedat deserts. El país és cada vegada menys agrícola i cada vegada és més artesanal i comercial. A causa de les dificultats que es repeteixen en l'exportació de llana a Flandes, els forts impostos a la llana i l'aparició de les matèries primeres competidores ([[lli]], [[seda]] i llana espanyola, entre d'altres), Anglaterra s'ha convertit en un productor directe de peces de vestir i drap.:<ref name="laine vetements"> {{harvsp|Balard|Genet|Rouche|2003|p=281}} et {{harvsp|Power|1941|p=56-57}}</ref> la seva economia cada vegada és més industrial. la [[noblesa]] ja no compleix el seu paper de protecció del camp i, per tant, es desacredita a si mateix instaurant impostos greument als camperols per finançar l'esforç bèl·lic. Tanmateix, els camperols, cada vegada menys nombrosos, creuen que s'hauria de reconèixer millor el seu paper social, sobretot perquè moltes batalles de la Guerraguerra dels Cent Anys es van guanyar gràcies al seu talent d'arquer i responen favorablement als sermons dels [[lolards]] que van difondre les idees de [[John Wyclif]]. La seva revolta contra Ricard II és sufocada, però aquest últim acaba sent derrocat: la [[monarquia anglesa]] ha perdut credibilitat i poder.<ref>{{en}} Melissa Snell, [http://historymedren.about.com/library/weekly/aa071798.htm historymedren.about.com « Conflagration: The Peasants' Revolt "] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20070825133108/http://historymedren.about.com/library/weekly/aa071798.htm |date=2007-08-25}}</ref> John Wyclif va ser un precursor de la [[Reforma protestant|Reforma]], i el seu país va acollir amb satisfacció el [[anglicanisme|protestantisme]] al [[Renaixement]].<ref>{{en}} F. F. Urquhart, [http://www.newadvent.org/cathen/15722a.htm « John Wyclif "], ''The Catholic Encyclopedia'', {{vol.|{{XV}}}}. New York, 1912, Robert Appleton Company, {{harvsp|Balard|Genet|Rouche|2003|p=294}} et {{en}} [http://www.hyperhistory.net/apwh/essays/comp/cw07war100kings.htm www.hyperhistory.net « The Effects of the Hundred Years War "] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20061022151018/http://www.hyperhistory.net/apwh/essays/comp/cw07war100kings.htm |date=2006-10-22}}</ref> D'altra banda, les rutes comercials són més marítimes que a França, de manera que la necessitat d'un poder centralitzat fort que asseguri les rutes és menys evident, sent la noblesa cada vegada menys essencial. Anem cap a un poder cada vegada menys absolut i les llibertats individuals s'estan reivindicant progressivament. El Renaixement comporta l'apoderament de l'autonomia religiosa d'Anglaterra, després l'adveniment gradual d'una [[monarquia constitucional]].
[[Fitxer:Cheval de la façade du Sacré Coeur.JPG|esquerra|miniatura|Estàtua de [[Joana d'Arc]] a l'entrada de la basílica del [[Sacre-Cœur de Montmatre]] de París]]
[[fitxer:Christus saint eloi orfèvre.jpg|miniatura|''Sant Eloi orfebre'', [[Petrus Christus]] (1449).<br/> Representa una parella burgesa a ca l'orfebre: la guerra dels Cent Anys va veure com la burgesia augmentava les seves demandes polítiques.]]
França, un país afavorit pel seu clima per a l'[[agricultura]], tria una societat religiosa sobre una estructura rural estable amb una poderosa monarquia amb un [[centralisme|poder centralitzat]] fort i protector. El desenvolupament de les ciutats ha permès a la burgesia desafiar el poder de la noblesa, que sembla incapaç de justificar el seu estatus al camp de batalla. L'ús dels [[estats generals (França)|estats generals]] es fa freqüent i la [[burgesia]] té lloc així en la societat, però els monarques savis ([[Carles V de França|Carles V]] i el seu net [[Carles VII de França|Carles VII]]) saber reunir al seu voltant el camp, després el país, utilitzant el naixent sentiment nacional, reforça finalment el poder reial. Aprofiten la inseguretat generada pel conflicte, que genera malestar al camp però també afecta el comerç en afectar els mitjans de comunicació, i ja no pot ser gestionada per la baixa noblesa assegurant el territori gràcies a un exèrcit permanent finançat per un sistema fiscal i administratiu modernitzat. La [[noblesa]] perd gradualment el seu contrapoder enfront del sobirà i el [[feudalisme]] reivindicatiu i reivindicatiu, patrimoni de l'[[alta edat mitjana]], tendeix a desaparèixer davant l'autoritat del rei. El terreny està preparat per a l'evolució cap a la [[monarquia absoluta]] {{sfn |id= nosotro | Nosotro |p=}}. D'altra banda, en comparació amb la resta d'Europa, la guerra frena l'avanç cap a una civilització més urbana a França. Podem veure a la resta d'Europa un pre-renaixement i l'evolució cap a un augment del poder de les ciutats, però França s'escapa d'aquesta evolució i desenvolupa una monarquia absoluta de [[dret diví]] extremadament centralitzada.<ref name="Girot"/>
 
Finalment, a Anglaterra, el 1361 l'[[anglès]] es va convertir en la [[llengua oficial]], mentre que l'[[anglonormand]] era l'idioma utilitzat per l'[[aristocràcia]] des de la [[Conquesta normanda d'Anglaterra|conquesta normanda]]. És la Guerraguerra dels Cent Anys la que confirma la fractura cultural franco-anglesa.
 
=== Litigis borgonyons ===
La Guerraguerra dels Cent Anys també va conduir a la independència ''[[de facto]]'' de l'[[estat de Borgonya]], que es va convertir en un autèntic principat format per territoris de França i del [[Sacre Imperi Romanogermànic]]. Els [[Dinastia dels Habsburg|Habsburg]] i els [[Dinastia Valois|Valois]] competeixen pel control d'aquestes terres, resultant en dos segles de conflicte entre França, d'una banda, i Àustria i Espanya, de l'altra.
 
El mapa de l'Europa [[renaixement|renaixentista]] es va dibuixar al final de la Guerraguerra dels Cent Anys, sobretot des que [[caiguda de Constantinoble|Constantinoble]] va caure el 1453, un pas important en la geografia oriental medieval. Aquesta guerra va contribuir, entre altres coses, a la creació de dos estats els enfrontaments recurrents dels quals van marcar el continent durant molts segles: França i Anglaterra.
 
== Cronologia ==
Línia 526:
* '''[[1444]]''': se signa una treva per cinc anys. Enric VI es casa amb la neboda del seu rival.
* '''[[1450]]''': Carles VII ataca [[Normandia]] i [[Gascunya]] i aniquila l'exèrcit anglès a Fromigny. Els anglesos comencen a perdre els seus territoris.
* '''[[1453]]''': Carles VII pren [[Bordeus]] i Aquitània, i recupera tota França excepte Calais. Fi de la Guerraguerra dels Cent Anys.
 
=== Principals batalles ===
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_dels_Cent_Anys»