Islandès: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
wd |
→Enllaços externs: bescanvio url |
||
Línia 153:
<LI>la reestructuració dels nombres plural i dual en els pronoms personals de primera i segona persona (el plural antic en la llengua moderna hi és un singular de cortesia; l'antic dual ara s'hi usa amb valor de plural).<ref>Per exemple: la llengua antiga distingia entre '''þú''' ‘tu’, '''ér''' o '''þér''' ‘vosaltres’ i '''þit''' ‘vosaltres dos, vosaltres dues’. En principi, la llengua moderna manté els tres pronom, però amb un altre contingut semàntic: '''þú''' ‘tu’, '''þér''' ‘vós’ i '''þið''' ‘vosaltres’.</ref></LI>
<LI>la pèrdua dels pronoms possessius primera i segona persona de plural de la llengua antiga, substituïts pel genitiu del pronom personal corresponet. Els antics pronoms possessius continuen emprant-se, en major o menor grau, en la llengua literària. Així, el primer vers de l'himne nacional islandès fa: '''Ó, guð vors lands! Ó, lands vors guð!''' on tenim el genitiu singular neutre '''vors''' ‘del nostre, de la nostra’. En el cas del pronom possessiu de tercera persona (tant de singular com de plural), els pronoms possessius continuen emprant-se amb valor reflexiu, és a dir, quan el substantiu que acompanyen es refereix al subjecte del verb de l'oració; altrament també són substituïts per l'indeclinable genitiu del pronom personal corresponent: ''Antón seldi bílinn sinn'' ‘l'Anton va vendre el seu cotxe’ (''el cotxe era d'ell'') vs. ''Antón seldi bílinn hans'' o ''Antón seldi bílinn hennar'' ‘l'Anton va vendre el seu cotxe’ (''el cotxe no era d'ell sinó d'algú altre, home en el primer exemple, dona en el segon exemple''). Cal dir, tanmateix, que el pronom possessiu no es pot usar en el cas de subjectes o grups nominals complexos (o sigui, subjectes o grups nominals en general formats per dos o més substantius o grups nominals units per coma i/o per les conjuncions copulativa o disjuntiva): així, s'haurà de dir sempre ''Antón og bíllinn hans'' ‘l'Antón i el seu cotxe’, encara que el cotxe li pertanyi.</LI>
<LI>la desaparició de l'infinitiu de pretèrit de la llengua antiga, format amb la desinència '''-tu''' o '''-du''' en els verbs febles i pretèrito-presents, i, en els verbs forts, amb la desinència '''-u''' afegida al '''radical de pretèrit''' (tipus: '''kómu''' ‘haver vingut’, '''fóru''' ‘haver anat’, '''urðu''' ‘haver esdevingut’, '''mæltu''' ‘haver parlat’, '''vildu''' ‘haver volgut’, '''skyldu''' ‘haver hagut de’, etc.).<ref>L'infinitiu de passat en la llengua antiga també s'emprava per a expressar el futur en el passat, conformant el que podríem designar amb el nom de ''infinitiu de passat futur'' o ''infinitiu del futur en el passat'', un futur perifràstic format per &
<LI>La llengua antiga distingeix morfològicament la primera de la tercera persona del singular del pretèrit d'indicatiu dels verbs febles, mentre que confon en una única forma la forma de 1a i la 3a persones del singular del pretèrit d'indicatiu dels verbs forts. La llengua moderna ha estès la situació morfològica dels verbs forts als verbs febles, de manera que, en aquests verbs la terminació de la tercera persona s'ha estès a la primera persona, arraconant l'antiga designència pròpia en -'''a''': Així, en la llengua antiga tenim '''safnaða''' ‘vaig aplegar’ però '''safnaði''' ‘va aplegar’; en la llengua moderna, en canvi, tenim '''ég safnaði''' ‘vaig aplegar’ igual que '''hann - hún - það safnaði''' ‘va aplegar’.</LI>
<LI>la forta reestructuració de la morfologia verbal, potser deguda a la influència d'un substrat o parastrat irlandès medieval o d'un substrat o parastrat inuït. Això vol dir que l'islandès modern conserva la morfologia verbal de l'islandès antic i la desenvolupa amb formes analítiques emprades per a expressar una categoria verbal pràcticament desconeguda a la llengua antiga: la de l'[[aspecte verbal]]. L'aspecte és una categoria verbal (igual que el mode, el temps o la veu) que expressa la manera com es presenta el descabdellament o realització de l'acció verbal. En islandès, la majoria de les formes aspectuals han estat sotmeses fins fa molt poc temps a una forta tabuïtzació social que les etiquetava tradicionalment com a ''vulgars''. D'aquí ve que a penes siguin atestables en la literatura islandesa anterior als anys 70 del segle passat, on sovint només apareixen en diàlegs amb què l'escriptor o l'escriptora intenta de reflectir la llengua parlada. Entre les formes aspectuals islandeses tenim: l'[[aspecte verbal incoatiu]], l'[[aspecte verbal terminatiu]], l'[[aspecte verbal perfectiu]], l'[[aspecte verbal progressiu]], l'[[aspecte verbal prospectiu]], l'[[aspecte verbal alentidor]] o [[intermissiu]] i, naturalment, [[aspecte verbal puntual]] o [[momentani]].</LI>
Línia 165:
# La negació tradicional amb l'adverbi '''ni''', '''ne''' ‘no’, heretada del germànic i, de retruc, de l'indoeuropeu, podia veure's reforçada amb l'adverbi temporal '''eigi''' ‘mai’ (compost de l'adverbi '''ey''' ‘sempre’ i la partícula negativa '''-gi''' ← protonorrè * ''aiw-gin''), emfasitzant d'aquesta manera la negació. A l'[[Edda]] en vers, la negació amb '''ne ... eigi''' encara hi tenia caràcter emfàtic (igual que en català '''no ... pas'''). Aviat, emperò, el caràcter emfàtic de la negació amb '''ne ... eigi''' va desaparèixer; quan això s'esdevingué, s'entrà en la següent fase, en què '''ek ne veit''' → '''ek ne veit eigi'''; aquesta darrera construcció va deixar de connotar ''èmfasi'' es va convertir en la negació normal del verb. Aquesta construcció, així i doncs, va presentar una evolució totalment paral·lela a la del francès '''je ne sais pas''' o a la de l'alemany medieval '''ih en weiȥ niht'''.
# L'evolució, però, no es va quedar aquí. Aquesta nova negació se simplificà amb l'elisió de l'antic adverbi '''ni''', '''ne''' ‘no’, de manera que l'antic reforç de la negació es va convertir en l'únic element nou de la negació verbal: '''ek ne veit''' → '''ek ne veit eigi''' → '''ek veit eigi'''. Aquesta evolució i la construcció que en resultà també és paral·lela a la del francès modern ('''je sais pas''') i a la de l'alemany modern ('''ich weiß nicht'''). Aquesta negació és la que cobreix, en el període medieval de la llengua, un lapse de temps més llarg.
# Tanmateix, l'evolució no va acabar aquí, sinó que va continuar amb la substitució de l'adverbi '''eigi''' pel neutre del pronom indefinit '''enngi, engi, ekki''' (modern: '''enginn, engin, ekkert''') que, d'aquesta manera, es reinterpretaria com a adverbi. Aquesta evolució va seguir el model danès (danès: '''ikke'''; suec '''inte''') que, al seu torn, seguia el model baix-alemany de la negació verbal amb '''nicht''': '''ek veit eigi''' → '''ég veit ekki''' (danès: '''jeg ved ikke''', baix-alemany mitjà '''ik [en] weet nicht''').<ref>Cf. en baix-alemany mitjà tenim el pronom indefinit '''icht''' o '''gicht''' ‘quelcom, alguna cosa’ i la seva corresponent negació '''nicht''' (← '''ne + icht''') ‘no-res’.</ref> Aquesta forma és la pròpia de l'etapa actual de la llengua. Els intents de substituir la negació dano-baix-alemanya amb '''ekki''' per l'antiga negació amb '''eigi''' van aconseguir de recuperar-la per a la llengua literària (especialment per a la llengua poètica), però no pas per a la llengua neutra estàndard: així, en la traducció de la ''[[Bíblia]]'' hi podem trobar frases en les quals hi apareix l'antiga negació com ara ''þrátta '''eigi''' við auðugan mann, hann kann að nota fé sitt þér til falls''<ref>Cf. [[Eclesiàstic (Bíblia)|Eclesiàstic]] 8:2: ‘μὴ ἔριζε μετὰ ἀνθρ
== Vegeu també ==
Línia 192:
* [http://www2.hu-berlin.de/bragi/ Curs d'islandès en diverses llengües]
* {{ethnologue|isl}}
* [
{{Llenguesgermaniques}}
| |||