|
JAUMEEEEEEEEE PARMESAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA{{Infotaula persona}}exercir una gran influència sobre els joves artistes, i en particular sobre les mateixes observacions de Leonardo i les seves obres d'art.<ref name="Hartt">Frederich Hartt. ''A History of Italian Renaissance Art'', Thames and Hudson, 1970 (en anglès)</ref><ref name="Bruck">Gene A. Brucker. ''Renaissance Florència'', Wiley and Sons, 1969. (en anglès)</ref><ref name="Rach">Ilan Rachum. ''The Renaissance, an Illustrated Encyclopedia'', Octopus. (en anglès)</ref>
{{Infotaula persona}}
{{IniciBio}} fou un [[artista]] [[toscà]] i un [[homo universalis|home d'un esperit universal]], alhora [[científic]], [[enginyeria|enginyer]], [[inventor]], [[anatomista]], [[pintor]], [[escultor]], [[arquitecte]], [[urbanista]], [[Història natural|natural]]ista, [[músic]], [[poeta]], [[filòsof]] i [[escriptor]].
Leonardo fou alumne del cèlebre pintor florentí [[Andrea del Verrocchio]]. Els seus primers treballs importants foren realitzats al servei del duc [[Lluís Maria Sforza]] a [[Milà]]. Posteriorment treballà a [[Roma]], [[Bolonya]] i [[Venècia]], i passà els últims anys de la seva vida a [[França]], tot acceptant la invitació del rei [[Francesc I de França]].
Leonardo da Vinci, sovint, ha estat descrit com l'[[arquetip]] i el símbol humà del [[Renaixement]], un geni universal, un filòsof humanista amb una [[curiositat]] il·limitada, i una gran força [[creativa]].<ref name=HG>Helen Gardner. ''Art through the Ages'', Harcourt, Brace and World, 1970.</ref> Ha estat considerat com un dels pintors més destacats de tots els temps i potser la persona més polifacètica i talentosa en un major nombre d'àmbits diferents.<ref>Segons Vasari, Boltraffio, Castiglione, Gaddiano, Berensen, Taine, Fuseli, Rio, Bortolon, entre d'altres.</ref>
Leonardo és més conegut com a pintor; dues de les seves obres, ''[[La Gioconda]]'' i [[El Sant Sopar (Leonardo da Vinci)|''El Sant Sopar'']], són pintures molt cèlebres, sovint copiades i parodiades;<ref name=HG/> el seu dibuix de l'''[[Home de Vitruvi]]'' ha estat igualment reproduït en nombrosos treballs. Només n'han sobreviscut fins a l'actualitat una quinzena d'obres; aquest petit nombre és una conseqüència del temps que dedicava a les seves constants experimentacions tècniques i a la seva procrastinació crònica.<ref group="">Quinze obres és la xifra acceptada per la majoria dels historiadors de l'art; les atribucions d'altres treballs encara és motiu de discussió.</ref> Malgrat tot, aquestes poques obres, i tot el que apareix als seus quaderns plens de dibuixos, diagrames científics i reflexions sobre la naturalesa de la pintura, han estat un important llegat per a les següents generacions d'artistes, equiparable, salvant les distàncies, al llegat de [[Miquel Àngel]].
Com a enginyer i inventor, Leonardo desenvolupà idees molt avançades per a l'època que vivia, des de l'[[helicòpter]], al [[carro de combat]], el [[submarí]] o, fins i tot, l'[[automòbil]]. Molt pocs dels seus projectes arribaren a ser construïts; ni tan sols eren realitzables a la llum dels coneixements del seu temps,<ref group="">El coneixement modern científic de la [[metal·lúrgia]] i de l'[[enginyeria]] en l'època del Renaixement era molt incipient.</ref> però algunes de les seves petites invencions, com una màquina per a mesurar el límit elàstic d'un cable, entren en el món de la manufactura.<ref group="">Algunes invencions molts pràctiques de Leonardo estan exposades en situació de funcionament en els museus dedicats a la seva obra.</ref> En tant que científic, les aportacions de Leonardo van contribuir a desenvolupar el coneixement en àmbits tan diversos com, per exemple, l'[[anatomia]], l'[[enginyeria civil]] i l'[[òptica]].
== Biografia ==
[[Fitxer:Leonardo da Vinci.jpeg|miniatura|esquerra|Leonardo da Vinci<ref>''The Hundred Greatest Men''. Nova York: D. Appleton & Company, 1885. Cal remarcar que aquest gravat està basat en una pintura d'un artista desconegut que al seu torn seguia un dibuix en guix vermell que es creu que era un autoretrat de Leonardo. Aquest gravat és una imatge que representa Leonardo, no un veritable retrat.</ref>]]Leonardo da vinci va néixer el dissabte [[15 d'abril]] del [[1452]], «a la tercera hora de la nit», tres hores després de l'[[Ave Maria]], és a dir, les 22 hores 30 minuts,<ref name="Vezzosi1">Cap. 1: «Il était une fois à Vinci» de Alessandro Vezzosi, ''Leonardo de Vinci: art et science de l'univers'', Gallimard, 1996.</ref> al castell de Vinci, prop de Florència, d'una relació amorosa il·legítima entre el seu pare, Messer Piero Fruosino di Antonio da Vinci, notari, canceller i ambaixador de la República florentina, que descendia d'una rica família de notables italians, i la seva mare, Caterina, una humil filla de pagesos del petit poble toscà d'Anchiano, situat a dos quilòmetres de [[Vinci]],<ref group="">Vinci està a 24 km de [[Florència]] i a 50 km de [[Pisa]].</ref> en el territori de Florència.<ref name="Chiesa">Angela Ottino della Chiesa. ''The Complete Paintings of Leonardo da Vinci''. Penguin, 1967.(en anglès)</ref><ref name="AV">Alessandro Vezzosi. ''Leonardo da Vinci: Renaissance Man''. (en anglès)</ref> Un estudi del 2006 destaca que sembla probable que Caterina fos una esclava vinguda de l'[[Orient Pròxim]].<ref>Alessandro Vezzosi, director del museu Leonardo da Vinci, afirma que Piero era el propietari d'una esclava de l'Orient Mitjà anomenada Caterina, que va donar a llum un noi de nom Leonardo. Aquesta tesi que Leonardo tenia sang àrab és sostinguda per la reconstrucció d'una empremta (vegeu Marta Falconi. ''[http://www.foxnews.com/wires/2006Dec01/0,4670,LeonardoapossFingerprint,00.html Experts Reconstruct Leonardo Fingerprint]'', Associated Press Writer, 1 de desembre de 2006. (en anglès)</ref>
Leonardo, o més aviat Lionardo segons el seu nom de bateig,<ref name="Vezzosi1"/> fou batejat després de viure els seus cinc primers anys a Vinci amb el seu pare,<ref name="Vezzosi1"/> on fou tractat com un fill legítim.<ref name="grandesdecouvertes">''Les grandes découvertes'', sèrie "Connaissances et vie", ed. Christophe Colomb, 1984.</ref> Rebé una instrucció i aprengué a llegir i a escriure. Tot i així, no estudià [[llatí]] de manera seriosa i el fet que tingués una [[ortografia]] caòtica indica que aquesta instrucció tingué llacunes i, en qualsevol cas, no fou la d'un universitari.<ref name=Gille>Bertrand Gille. ''Les ingénieurs de la Renaissance''.</ref>
El [[1457]], quan Leonardo tenia cinc anys, la seva mare es casà amb Antonio di Piero Buti del Vacca da Vinci, un pagès de la ciutat, amb el qual tingué cinc fills.<ref name="Vezzosi1"/> Llavors, fou admès a la casa de la família del seu pare, al poble de Vinci. Entretant, el seu pare s'havia casat amb Albiera degli Amadori, una noia de setze anys que pertanyia a una rica família de Florència.<ref name="Vezzosi1"/> Albiera, que no tingué fills, diposità tot el seu afecte en Leonardo; malauradament, morí molt jove, el 1464.<ref name="Vezzosi1"/> Des del seu naixement, fou considerat pel seu pare com un fill més però, tanmateix, mai no fou legitimat. El seu pare es va casar quatre vegades i Leonardo da Vinci va tenir deu germans i dues germanes legítimes nascuts després de Leonardo. Ell tingué bones relacions amb l'última dona del seu pare, Lucrezia Guglielmo Cortigiani, afecte que es fa evident en una nota en què deixà escrit: «Estimada i dolça mare».<ref name="Vezzosi1"/>
En aquesta època, a Europa, les convencions actuals en els noms de les persones no s'han desenvolupat encara. Només les grans famílies fan ús del nom de la seva pertinença patronímica. La major part de les persones eren designades pel seu [[prenom]], al qual s'adjunta tota precisió necessària: el nom del pare, el lloc d'origen, un sobrenom o el nom del mestre en el cas d'un artesà. Per tant, en aquest cas, el nom de l'artista fou '''Leonardo di ser Piero Da Vinci''', que significa que l'individu es diu Leonardo, i és fill del mestre Piero De Vinci. Tot i així, el «Da» porta una majúscula per tal de distingir que es tracta d'un patronímic.<ref name="Vezzosi1"/> Leonardo signava els seus treballs simplement amb "Leonardo", o "Io, Leonardo" ('Jo, Leonardo'). La majoria de les autoritats porten, ja que, els seus treballs a Leonardo sense el ''da Vinci''. De manera versemblant, no utilitza el nom del seu pare perquè fou un nen il·legítim. «Vinci» prové del nom de «''vinchi''», [[vímet]], utilitzat per l'artesanat toscà i que creixia a prop del riu Vincio.<ref name="Vezzosi1"/>
La seva àvia paterna, Lucia di ser Piero di Zoso, ceramista i persona molt propera a Leonardo fou, potser, la persona que el va iniciar en les arts.<ref name="Vezzosi1"/> Una història popularitzada explica que un milà vingut del cel hauria fet un vol sobre el seu bressol, i la cua de l'ocell li tocà la cara.<ref name="LB">Liana Bortolon. ''The Life and Times of Leonardo'', Paul Hamlyn, Londres, 1967.</ref><ref>[[Sigmund Freud]]. 'Eine Kindheitserinnerung des Leonardo da Vinci''.</ref>
[[Giorgio Vasari]], el biògraf dels pintors del Renaixement del {{segle|XVI}},<ref name="Vasari">[[Giorgio Vasari]]. ''[[Le Vite]]'', 1568; reeditat per Penguin Classics amb una traducció de George Bull del 1965.</ref> explica la història d'un pagès local que va demanar a ''ser'' Piero<ref group="">"Ser" Piero designa el pare; "ser" és una contracció del mot llatí ''senior'' (senyor), i era un petit títol dels notaris i sacerdots</ref> que el seu talentós fill li pintés una imatge sobre una placa. Leonardo va pintar una imatge representant un [[drac]] que escopia foc, i estava tan ben feta que ser Piero la va vendre a un comerciant d'art florentí, que a la vegada la va revendre al duc de Milà. A canvi, després d'haver obtingut un benefici, ser Piero va comprar una placa amb un cor travessat per una fletxa, que va donar al pagès.
=== Formació al taller de Verrochio ===
{{article principal|Andrea del Verrocchio}}
[[Fitxer:Andrea_del_Verrocchio,_Leonardo_da_Vinci_-_Baptism_of_Christ_-_Uffizi.jpg|miniatura|esquerra|[[Baptisme de Crist (Verrocchio)|''Baptisme de Crist'']], oli sobre fusta de Verrocchio (ca. 1470-1480), en què Leonardo pintà sobretot l'àngel de l'esquerra]]
El jove Leonardo era un amant de la [[naturalesa|natura]], la qual observava amb molta curiositat i s'interessava per tot. Dibuixava [[caricatures]] i practicava l'[[escriptura especular]] en dialecte [[toscà]]. Giorgio Vasari conta una anècdota sobre els primers passos en la carrera artística del gran artista: un dia, ser Piero «va prendre alguns dels seus dibuixos i els va presentar al seu amic Andrea del Verrocchio i li va demanar insistentment que li digués si Leonardo es podria dedicar a l'art del dibuix i si podria aconseguir alguna cosa en aquesta matèria. Andrea es va sorprendre molt dels començaments extraordinaris de Leonardo i va exhortar ser Piero que li deixés escollir aquest ofici, de manera que ser Piero va resoldre que Leonardo entraria a treballar al taller d'Andrea. Leonardo no es va fer pregar; i no content d'exercir aquest ofici, va exercitar tot el que es relacionava amb l'art del dibuix». Fou així com, a partir del 1469, Leonardo entrà com a aprenent en un dels tallers d'art més prestigiosos sota el mestratge d'Andrea del Verrocchio, a qui deu una part de la seva excel·lent formació multidisciplinària, i coneix altres artistes com [[Sandro Botticelli]], [[Perugino]] i [[Domenico Ghirlandaio]].<ref name="LB" /><ref name="DA">Daniel Arasse. ''Leonardo da Vinci'', Konecky & Konecky, 1997. (en anglès)</ref> En efecte, fins al 1468, tot i que Leonardo estava empadronat com a resident del municipi de Vinci, anava molt sovint a Florència, on el seu pare treballava.<ref name="Vezzosi1" />
Verrocchio fou un artista de renom,<ref group="">Bertrand Gille. ''Les ingénieurs de la Renaissance''. Segons aquest historiador, el seu renom ja va ser apreciat per [[Maties Corví]], el gran rei hongarès que tenia un interès particular pel que fa als escrits tècnics.</ref> i molt eclèctic. De formació era [[orfebreria|orfebre]] i [[ferrer]],<ref name=DA/> però a més a més va ser [[pintor]], [[escultor]] i [[fonedor]]. Treballà sobretot per al poderós mecenes [[Llorenç el Magnífic]]. Els encàrrecs principals foren retaules i estàtues commemoratives per a les esglésies, però les obres més grans foren frescs per a les capelles, com les creades per [[Domenico Ghirlandaio]] per a la capella Tornabuoni, i de grans escultures com les [[estàtua eqüestre de Gattamelata|estàtues eqüestres]] de ''[[Gattamelata]]'' per [[Donatello]] i ''[[Bartolomeo Colleoni]]'' de Verrocchio.<ref>J. R. Hale. ''Renaissance Europe, 1480-1520'', Fontana, 1971. (en anglès)</ref> Leonardo treballà també amb [[Antonio Pollaiuolo]], que tenia el taller molt a prop del de Verrocchio.
Després d'un any dedicat a la neteja dels [[pinzell]]s i altres petites activitats pròpies d'un aprenent, Leonardo fou iniciat per Verrocchio en les nombroses tècniques que es practicaven en un taller tradicional, tot i que alguns artesans s'especialitzaven en tasques com ara elaborar el marc, els daurats i el treball del bronze. Així, en aquest context, Leonardo tingué l'oportunitat d'aprendre les bases de la [[química]], de la [[metal·lúrgia]], del treball del [[cuir]] i del [[guix]], de la [[mecànica]] i de la [[fusteria]], així com diverses tècniques artístiques com el [[dibuix]], la [[pintura]] i l'[[escultura]] sobre [[marbre]] i sobre [[bronze]].<ref name=AM>Andrew Martindale. ''The Rise of the Artist''. Thames and Hudson.(en anglès)</ref><ref>{{ref-llibre|cognom=Cennini|nom=Cennino|enllaçautor=Cennino Cennini| títol=Libro del arte|url=http://books.google.cat/books?id=F98G6St99roC|llengua=castellà|consulta=10 de juliol de 2011|any=1390|editorial=Editorial MAXTOR (trad. 1947, reeditada el 2008)|isbn=9788497613903}}</ref> Igualment, rebé formació en habilitats com la preparació dels colors, el gravat i la pintura dels frescs. Adonant-se del talent excepcional que tenia Leonardo, Verrocchio confià al seu alumne la cura privilegiada d'acabar els seus quadres.
La formació rebuda durant el seu aprenentatge al taller de Verrochio va més enllà i s'estén a altres àmbits culturals. Estudià el [[càlcul algorítmic]] i mostrà el bon coneixement que tenia citant els dos [[Àbac|abacistes]] florentins més rellevants, Paolo Toscanelli del Pazzo i Leonardoo Chernionese.<ref name=Gille/> Posteriorment, Leonardo també cità la ''Nobel opera de arithmética'' de Piero Borgi, impresa a [[Venècia]] el [[1484]], i que representa bé la ciència d'aquestes escoles d'abacistes.<ref name=Gille/>
No es coneix l'existència de cap obra de Leonardo durant l'època en què treballà amb Verrochio. Segons Vasari, hauria col·laborat en una pintura anomenada ''[[Baptisme de Crist (Verrocchio)|Baptisme de Crist]]'' (1472-1475).<ref name="Vasari"/> D'altra banda, segons la llegenda, Verrocchio abandonà l'acabament de l'obra quan es va sentir superat per la qualitat del jove Leonardo, que deixà el seu toc magistral en un petit àngel present a l'obra.<ref name="grandesdecouvertes"/> També, d'acord amb la tradició que l'aprenent era el que posava,<ref name=Chiesa/> Leonardo hauria servit de model per al ''David'' de Verrocchio, una estàtua en bronze. De la mateixa manera, també se suposa que és el retrat de Leonardo el que representa l'arcàngel Miquel en l'obra ''Tobias i l'Àngel'' de Verrocchio.<ref name=Chiesa/>
[[Fitxer:Study of a Tuscan Landscape.jpg|miniatura|esquerra|''[[Paisatge de la vall de l'Arno (Leonardo da Vinci)|Paisatge de la vall de l'Arno]]'' ([[1473]]), el primer dibuix conegut de Leonardo]]
El [[1472]], a l'edat de 20 anys, apareix enregistrat en el ''Llibre vermell'' del [[gremi de Sant Lluc]], el cèlebre gremi dels artistes i doctors en medicina, que a Florència s'agrupava amb la denominació de la ''Campagnia de pittori''.<ref>{{ref-llibre|títol =Illustration: its technique and application to the sciences|autor=Carl Dame Clarke, Edward Melchior Hoshall|editor=The John D. Lucas company|data=1939|llengua=anglès|url=http://books.google.cat/books?id=xJsvAAAAMAAJ&q=%22Campagnia+de+pittori%22&dq=%22Campagnia+de+pittori%22&hl=ca&ei=joy5S4_MIcGOOI2MuaEL&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CDAQ6AEwAA}}</ref> D'aquesta època, existeix un dels seus primers treballs coneguts, ''[[Paisatge de la vall de l'Arno (Leonardo da Vinci)|Paisatge de la vall de l'Arno]]'' o ''Paisatge de Santa Maria della neve'' (1473), un dibuix fet amb ploma i tinta.<ref>A. E Popham. ''Les dessins de Léonard de Vinci''. Éditions de la Connaissance, Bruxelles, 1947.</ref> Començà la seva carrera de pintor amb obres ja destacables com ''[[L'Anunciació (Leonardo da Vinci)|L'Anunciació]]'' (1472-1475), i millora la tècnica del [[sfumato]] en un punt de refinament mai aconseguit abans d'ell.
L'any [[1476]], apareix sempre esmentat com a ajudant de Verrocchio, ja que fins i tot després que el seu pare l'ajudés a tenir el seu propi taller, motivat pel seu afecte cap a Verrocchio, continuà col·laborant amb ell.<ref name="LB"/> Durant aquest període, rebé encàrrecs personals i pintà el seu primer quadre, ''[[La mare de Déu i el clavell]]'' (1476). L'arxiu judicial d'aquest mateix any recull que ell i tres homes més van ser acusats de sodomia, pràctica que en aquella època a Florència era il·legal, però tots van ser-ne absolts.<ref name="Vezzosi2">Capítol 2: «Dans la Florence des Médicis», d'Alessandro Vezzosi. A ''Léonard de Vinci: art et science de l'univers''. Gallimard, 1996.</ref> Aquest document, que partia d'una acusació anònima, tanmateix, no permet afirmar que Leonardo fos homosexual.<ref name="Vezzosi2"/>
Ben aviat, Leonardo despuntà també com a enginyer. El [[1478]], ofereix aixecar l'església octagonal de Sant Joan de Florència, l'actual baptisteri, sense haver de fer runa per afegir-hi uns fonaments.<ref name=Gille/> És l'any que Leonardo tenia 26 anys, i és quan marxà del costat del seu mestre després d'haver-lo superat brillantment en totes les disciplines. D'aquesta manera, es converteix en un mestre pintor independent.
=== Al servei dels Sforza ===
[[Fitxer:Leonardo_da_Vinci_-_Adorazione_dei_Magi_-_Google_Art_Project.jpg|miniatura|''[[Adoració dels mags de Leonardo|Adoració dels mags]]'' (ca. 1481-1482) va quedar interrompuda per la marxa de Leonardo a [[Milà]]]]
El [[1481]], el monestir de Sant Donat li encarregà l’''[[Adoració dels mags de Leonardo|Adoració dels mags]]'' (1481), però Leonardo no va acabar mai aquest quadre, probablement decebut o vexat per no haver estat escollit pel papa [[Sixt IV]] com a responsable de la decoració de la [[capella Sixtina]] del [[Vaticà]], a [[Roma]], on existí una forta competència entre [[Miquel Àngel]] i ell.<ref name="Vezzosi3">Capítol 3: «À Milan au temps des Sforza», d'Alessandro Vezzosi. A ''Leonardo de Vinci: art et science de l'univers'', Gallimard, 1996.</ref> El [[neoplatonisme]], que en aquell temps estava de moda a Florència, potser també tingué un paper important com a causant de la seva marxa cap a una ciutat més acadèmica i pragmàtica com [[Milà]].<ref name="Vezzosi3"/> Probablement, aquest nou entorn estava més en consonància amb el seu esperit, que es basava en un desenvolupament empíric gràcies a les seves múltiples experiències.
Leonardo pintà la ''[[Mare de Déu de les roques (Louvre)|Mare de Déu de les roques]]'' (1483-1486) per a la confraternitat de la Immaculada Concepció, i havia d'anar a la capella de San Francesco Grande de Milà. Aquest quadre seria la font d'un conflicte entre l'autor i els propietaris, que perdurà uns quants anys.<ref name="Vezzosi3"/> Leonardo volia el dret de poder copiar l'obra però li fou negat; fou obligat a aturar el treball, i això provocà un retard en l'acabament. El problema no va ser resolt més que mitjançant decisions judicials i les intervencions d'alguns amics.
A Florència, el treball de Leonardo no passà inadvertit. [[Llorenç el Magnífic]] s'assabentà que Leonardo havia creat una lira platejada en forma de cap de cavall. Impressionat per la qualitat del seu treball, envià Leonardo a Milà com a emissari florentí, i també perquè treballés per al mecenes i duc de Milà, [[Lluís Maria Sforza]]. L'objectiu d'aquesta maniobra era el de mantenir bones relacions amb aquest important rival;<ref>Paolo Rossi. ''The Birth of Modern Science''. Blackwell Publishing, 2001, pàg. 33. (en anglès)</ref> molt probablement, fou acompanyat pel músic [[Atalante Migliorotti]].<ref name="Vezzosi3"/>
També escriu una carta al duc, carta que figura en el ''[[còdex Atlantico]]'', en què descriu les nombroses i variades habilitats que Leonardo podria fer en l'àmbit de l'enginyeria i l'informa que també és pintor.<ref name=DA/><ref>{{ref-web| url = http://www.leonardo-history.com/life.htm?Section=S5| títol = Leonardo's Letter to Ludovico Sforza| consulta=9 de setembre de 2007| editor= Leonardo-history
}}</ref> En la tradició dels enginyers que el van precedir, reprèn el mateix programa, els mateixos interessos i investigacions; serà com a enginyer que Leonardo viurà i treballarà a partir d'ara.<ref name=Gille/> Sforza li encarrega la realització de diverses tasques amb el mític títol d'«Apelles florentí», reconeixement reservat tan sols als grans pintors.<ref name="Vezzosi3"/> D'aquesta manera, era l'«organitzador de festes i espectacles amb decoracions sumptuoses» del palau i inventà tramoies que meravellaren el públic; també pintà diversos retrats de la cort de Milà. Leonardo apareixia a la llista dels enginyers dels Sforza i, quan l'envià a [[Pavia]], hi anà amb la qualificació d'«ingeniarius ducalis».<ref name=Gille/> D'altra banda, un fet important és que els contactes amb els cercles il·luminats de Milà mostraren a Leonardo totes les llacunes que existien en la seva formació.<ref name=Gille/>
[[Fitxer:Study of horse.jpg|miniatura|esquerra|Estudi d'un cavall per Leonardo, probablement en el marc del desenvolupament del ''Cavall'' de Leonardo]]
S'ocupà igualment de l'estudi per a la cúpula del [[Duomo de Milà]], i d'una versió en [[argila]] d'un motllo per a «Il Cavallo», ''El cavall'', de Leonardo, una imponent estàtua eqüestre en honor de [[Francesc I Sforza]], el pare i predecessor de Lluís Maria Sforza. Havia d'estar feta amb setanta tones de [[bronze]], fet que constitueix una verdadera proesa tècnica per a l'època. L'estàtua resta inacabada durant uns quants anys, i el mateix [[Miquel Àngel]] reconeixia que ell es veia incapaç de fondre-la.<ref name=LB/> Quan Leonardo acabà la versió en argila per al motllo, i quan ja tenia enllestits els plans per al procés de fosa, el bronze fou utilitzat en la creació de canons, ja que calia defensar la ciutat de la invasió de [[Carles VIII de França]].<ref name=DA/>
El [[1490]], participà en una mena de congrés d'arquitectes i enginyers, reunits per debatre aspectes de l'acabament de la cúpula de Milà. Allí coneix un enginyer de renom, Francesco di Giorgio Martini, que li recomana que vagi a Parma i faci consultes a Giovanni Antonio Amadeo i Luca Fancelli, per tal d'aclarir determinats aspectes de la construcció de la catedral.<ref name=Gille/>
És en aquesta època que Leonardo reflexionà sobre projectes tècnics i militars. Millora els [[rellotge]]s, el [[teler]], les [[grues]] i moltes altres eines. Estudià també [[urbanisme]] i proposà plànols de ciutats ideals. S'interessà per la disposició hidràulica i un document del [[1498]] el cita com a enginyer i encarregat dels treballs en rius i canals.<ref name=Gille/> Tot i que, entre 1493 i 1495, vivia a Milà, Leonardo va anotar en els seus documents d'imposició que té a càrrec seu una dona anomenada Caterina. A la mort d'aquesta, el 1495, la llista detallada de les despeses relatives al seu funeral fa pensar que, més que una serventa, era la seva mare.<ref name=LB/><ref>Codex II, 95 r, Victoria and Albert Museum, cité par Angela Ottino della Chiesa</ref>
[[Fitxer:Leonardo da Vinci (1452-1519) - The Last Supper (1495-1498).jpg|miniatura|'' [[El Sant Sopar (Leonardo da Vinci)|L'Última Cena]]'']]
Cap al [[1490]], crea una acadèmia que porta el seu nom on, durant alguns anys, ensenya el seu saber tot anotant les seves investigacions en petits tractats. El fresc '' [[El Sant Sopar (Leonardo da Vinci)|L'Última Cena]]'' (1494-1498) fou pintat per al convent dominicà de Santa Maria delle Grazie.<ref name=LB/> El 1496, [[Luca Pacioli]] arriba a Milà i estableix una gran amistat amb Leonardo, que realitza per a ell les taules gravades de ''[[De divina proportione|la Divina proportione]]''.<ref name=Gille/> Una mica més tard, el [[1498]], construeix el sostre del castell dels Sforza.<ref name="Vezzosi3"/>
El [[1499]], les tropes de [[Lluís XII de França]] conquereixen el [[ducat de Milà]] i destitueixen Lluís Maria Sforza, que fugí a [[Alemanya]] amb el seu nebot [[Maximilià I del Sacre Imperi Romanogermànic|Maximilià I]],<ref name="Vezzosi4">Capítol 4: «L'art et la guerre», d'Alessandro Vezzosi. A ''Léonard de Vinci: art et science de l'univers''. Gallimard, 1996.</ref> i Lluís XII reivindicà els seus drets a la successió dels [[Visconti]].<ref name="Vezzosi4"/> L'estàtua eqüestre en argila de Lluís Maria fou destruïda pels francesos, que la utilitzen com a blanc d'entrenament.<ref group=" ">El [[1999]], a [[Nova York]], es va crear una còpia de l'estàtua seguint els estudis de Leonardo. Vegeu el [[Cavall de Leonardo]].</ref> Lluís XII considerà la possibilitat de tallar el mur on hi havia representat ''L'Última Cena'' per portar-lo a França, com també ho pensà [[Napoleó Bonaparte]] uns segles més tard.<ref name="Vezzosi3"/> Amb la caiguda dels Sforza, Leonardo entra al servei del comte de Ligny, Lluís de Luxemburg, que li demana que prepari una relació sobre l'estat de la defensa militar de la Toscana.<ref name=Gille/> La tornada inesperada de Lluís Maria Sforza modifica els seus projectes i el febrer del 1499 va fugir de Milà, acompanyat pel seu ajudant [[Salai]], primer cap a [[Màntua]] i després a [[Venècia]].
=== De Venècia a Florència ===
El març del 1499, Leonardo treballà com a arquitecte i enginyer militar per als venecians que volien construir proteccions a la seva ciutat.<ref name=Chiesa/><ref name=LB/> Per aquest motiu, elaborà sistemes per a defensar la ciutat d'un possible atac naval dels [[Imperi Turc|turcs]] i, entre les seves propostes, destaca la invenció d'un tipus d'[[escafandre]] submarí amb un casc rudimentari. Els turcs no atacaren i l'invent mai va ser utilitzat. A finals d'abril, tornà cap a Florència i allí, després de fer un estudi sobre els cursos d'aigua al [[Friül]], proposà un sistema de [[rescloses]] per fer possible l'aixecament del curs del [[riu Soča]] i així poder inundar tota una regió que cobria la rodalia de Venècia.<ref name=Gille/>
Tornaria a Venècia l'abril del 1500 per romandre-hi durant un parell de mesos després d'haver estat a [[Màntua]] en companyia del frare matemàtic [[Luca Pacioli]]. A Màntua, va destacar per un retrat que va fer a [[Isabel d'Este (1474-1539)|Isabel d'Este]]. Una carta del [[4 d'abril]] del [[1501]] en què Pierre de Nuvolaria respon a la duquessa de Mantoue, en relació a Leonardo afirma que «els seus estudis matemàtics l'han allunyat de la pintura»; Leonardo prosseguia portant a terme grans investigacions.<ref name=Gille/> El 1501, s'està al convent de la Santissima Annunziata, on rep l'aprovació per a fer un esbós preparatori de ''[[La Mare de Déu i l'Infant amb santa Anna i sant Joan Baptista]]'', una obra que provocà una tal admiració que «homes i dones, joves i vells» venen veure-la «com si participessin en un gran festival».<ref name=Vasari/><ref group="">El 2005, l'estudi preparatori ha estat redescobert durant la restauració d'un edifici ocupat durant cent anys per la secció geogràfica de l'exèrcit. ''Richard Owen, Found: the studio where Leonardo met Mona Lisa, [http://www.timesonline.co.uk/tol/news/world/article411195.ece TimesOnline, 12/1/2005]</ref> Fa una breu estada a Roma, a la vil·la d'Hadrià, a Tívoli.<ref name="Vezzosi4"/> Estigué treballant en la ''[[Mare de Déu dels fusos (Leonardo da Vinci)|Mare de Déu dels fusos]]'', un encàrrec de Florimond Robertet, el secretari d'estat de [[Lluís XII de França]].<ref name="Vezzosi4"/>
[[Fitxer:Peter Paul Ruben's copy of the lost Battle of Anghiari.jpg|miniatura|esquerra|''La batalla d'Anghiari'' de [[Peter Paul Rubens]] és una de les còpies de l'obra original de Leonardo. Reprèn «La lluita per l'estendard», la part central del fresc de Leonardo.]]
El [[1502]], fou sol·licitat pel príncep [[Cèsar Borja]], duc de Valentinois i fill del papa [[Alexandre VI]], i obtingué el càrrec de «capità i enginyer general».<ref name=Chiesa/> Es queda a les [[Marques]] i a la [[Emília-Romanya|Romanya]] per a inspeccionar les fortaleses i els territoris novament conquerits, omplint els seus quaderns de múltiples observacions, cartes, croquis de treball i còpies d'obres consultades a les biblioteques de les ciutats que ell visitava.<ref name=Gille/> Allà retrobà [[Nicolau Maquiavel]], «espia» de Florència al servei dels Borja.
El [[18 d'octubre]] del [[1503]], torna a Florència on omple les funcions d'arquitecte i d'enginyer hidràulic.<ref name=Gille/> Es torna a inscriure al gremi de sant Luc i dedica dos anys (1503-1505) a la preparació i execució de ''[[La batalla d'Anghiari]]'', una pintura mural imponent de set metres per disset,<ref name=Chiesa/><ref name="Vezzosi4"/> mentre [[Miquel Àngel]] pintava ''[[La batalla de Cascina]]'' a la paret oposada.<ref name="Vezzosi4"/> Les dues obres s'han perdut. L'obra de Miquel Àngel s'ha conegut a partir d'una còpia d'Aristotole da Sangallo del [[1542]],<ref>Ludwig Goldscheider. ''Michelangelo''. Phaidon, 1953. (en anglès)</ref> i la pintura de Leonardo ha arribat a partir de croquis preparatoris i de diverses còpies de la secció central, de la qual la més coneguda és la de [[Peter Paul Rubens|Rubens]].<ref name=Chiesa/> Sembla que el causant de l'alteració de l'obra va ser el foc utilitzat per assecar més ràpidament la pintura o la qualitat del material; posteriorment va ser recoberta, probablement per un fresc de Giorgio Vasari.<ref name="Vezzosi4"/>
[[Fitxer:Leonardo polyhedra.png|miniatura|Dibuix d'un ''[[Petit rombicuboctàedre]]'' de Leonardo que apareix en la ''Divina Proporció'' ([[1509]]) de [[Luca Pacioli]]]]
Moltes vegades Leonardo fou consultat com a expert com, per exemple, per estudiar l'estabilitat del campanar de [[San Miniato al Monte]] i en el moment de la tria de l'emplaçament del [[David (Miquel Àngel)|David]] de [[Miquel Àngel]],<ref name="Vezzosi4"/> en què la seva opinió s'oposava a la de Miquel Àngel. Fou en aquest període que presentà a la ciutat de Florència el seu projecte de desviació del riu [[Arno]], destinat, per una banda, a crear una via navegable capaç de connectar Florència amb el mar i, per l'altra, a permetre el control de les terribles inundacions.<ref name=Gille/> Aquest període fou important per a la formació científica de Leonardo.
=== De Milà a Roma ===
[[Fitxer:Mona Lisa, by Leonardo da Vinci, from C2RMF retouched.jpg|miniatura|esquerra|''[[La Gioconda]]'']]
El [[1504]], tornà a treballar a Milà que, en aquella època, estava sota el control de [[Maximilià Sforza]] gràcies al suport dels [[mercenari suís|mercenaris suïssos]]. Molts dels alumnes i els interessats en la pintura coneixen o treballen amb Leonardo a Milà,<ref name=LB/> entre els quals cal destacar [[Bernardino Luini]], [[Giovanni Antonio Boltraffio]] i [[Marco d'Oggiono]].<ref group="">Marco d'Oggiono és conegut per les còpies del [[El Sant Sopar (Leonardo da Vinci)|''Santa Cena'']] de Leonardo.</ref> El seu pare mor el 9 de juliol i Leonardo fou apartat de l'heretatge basant-se en la seva il·legitimitat, però el seu oncle farà més tard d'ell el seu legatari universal.<ref name="Vezzosi4"/> El mateix any, Leonardo realitza estudis anatòmics i intenta classificar les seves innombrables notes. També és l'època en què comença a treballar en ''[[La Gioconda]]'' (1503-1506, i després 1510-1515) obra habitualment considerada com un retrat de [[Lisa Gherardini]] o, per casament, Monna Lisa del Giocondo. Tanmateix, hi ha nombroses interpretacions sobre aquest quadre que encara són motiu de debat i discussió.
El [[1505]], es dedica a estudiar el [[vol]] dels [[ocells]], i també és quan redacta el ''[[Còdex sobre el vol dels ocells]]''.<ref name=Pedreti >Pedretti, Carlo (1962). ''A Chronology of Leonardo Da Vinci's Architectural Studies after 1500''. Geneva: E. Droz, pàg. 37.</ref> D'ara endavant, observacions, experiències i reconstruccions se succeeixen amb molta intensitat.<ref name=Gille/> Un any més tard, el govern de Florència li permet reunir-se amb el governador francès de Milà, [[Carles II d'Amboise]], que el reté amb ell malgrat les protestes per part florentina. Leonardo quedà enmig de disputes entre francesos i toscans, i fou pressionat pel tribunal perquè acabés ''La Mare de Déu de les roques'' amb el seu alumne [[Ambrogio de Predis]], mentre que treballava en ''La batalla d'Anghiari''.<ref name="Vezzosi4"/>
El [[1507]], Leonardo queda com a únic hereu del seu oncle Francesco, però els germans de Leonardo comencen un procediment per modificar el testament.<ref name="Vezzosi4"/> Leonardo apel·la a Charles d'Amboise i a Florimond Robertet perquè intervinguin en el seu favor;<ref name="Vezzosi4"/> Lluís XII torna a ser a Milà i Leonardo n'és de nou l'organitzador de les festes que se celebren a la capital llombarda.
El [[1508]], viu amb l'escultor Giovanni Francesco Rustici a casa de Piero di Braccio Martelli, a Florència,<ref name="Vezzosi5">Capítol 5: «Milan, Rome, Amboise». A Alessandro Vezzosi. ''Leonardo de Vinci : art et science de l'univers'', Gallimard, 1996.</ref> però després marxa i viu a Milà, a la Porta Orientale, a la parròquia de Santa Babila.<ref name=Chiesa/> Lluís XII torna aviat a Itàlia i el maig del [[1509]] entra a Milà. Ben aviat, dirigeix els seus exèrcits contra Venècia i Leonardo segueix el rei en qualitat d'enginyer militar, i assisteix a la Batalla d'Agnadel<ref name=Gille/> El 1511, mor el governador Charles d'Amboise i, el 1512, després de la Batalla de Ravenna, França marxa del territori. Aquest segon període milanès permet a Leonardo aprofundir en les seves investigacions en ciència pura. El 1509, l'aparició de ''De expendentis et fugiendis rebus'' de [[Giorgio Valla]] tingué una gran influència sobre ell.<ref name=Gille/>
El setembre del [[1513]], Leonardo de Vinci marxà a Roma a treballar per al papa [[Lleó X]], membre de la rica i poderosa família dels Médici. En aquells moments, al [[Vaticà]], [[Rafael]] i [[Miquel Àngel]] tenien molta feina.<ref name=Chiesa/> Davant l'èxit de [[Giuliano da Sangallo|Sangallo]], Leonardo no rep més que encàrrecs modestos i sembla que no va participar ni en la construcció de les nombroses fortaleses romanes, poc rellevants, ni en l'embelliment de la capital. Tampoc té èxit la seva pintura i es refugia en una altra especialitat, potser la seva preferida,<ref name=Gille/> la hidràulica, i realitzà un projecte d'assecament dels [[aiguamolls pontins]], que pertanyien al duc [[Julià de Mèdici (1479-1516)|Julià de Mèdici]].<ref name=Gille/> El [[1514]], feu la sèrie dels ''Diluvis'' que fou una resposta parcial a la gran obra que Miquel Àngel desenvolupà a la [[volta de la Capella Sixtina]].
«Els Médici m'han creat, els Médici m'han destruït», va escriure Leonardo per subratllar les decepcions de la seva estada a Roma. Pensava que mai no se li deixaria mostrar la seva capacitat amb la realització d'un encàrrec important. Probablement, també era coneguda la seva inestabilitat, el seu fàcil desànim, la seva dificultat per a finalitzar el que havia començat.<ref name=Gille/>
=== Els darrers anys a França ===
[[Fitxer:Manoir clos luce.jpg|miniatura|esquerra|[[Clos Lucé]] prop d'[[Amboise (França)|Amboise]], fou l'última casa de Leonardo de Vinci i actualment és un museu consagrat a ell]]
El setembre del [[1515]], el nou rei de França, [[Francesc I de França|Francesc I]], reconquereix Milà després de vèncer en la [[Batalla de Marignano]].<ref name=Wasser>Jack Wasserman. ''Leonardo da Vinci'', Abrams, 1975. (en anglès)</ref> El novembre del mateix any, Leonardo dissenya un nou projecte sobre la disposició del barri de Médici a Florència. El 19 de desembre, estava present en la reunió entre Francesc I i el papa Lleó X que es va celebrar a Bolonya.<ref name=LB/><ref>Georges Goyau. ''[http://www.newadvent.org/cathen/06207a.htm Francois I]''; traduït per Gerald Rossi. The Catholic Encyclopedia, volum VI. Nova York: Robert Appleton Company. Publicat el 1909.</ref><ref>Salvador Miranda. ''[http://www.fiu.edu/~mirandas/bios1527-ii.htm The Cardinals of the Holy Roman Church: Antoine du Prat]'', 1998-2007. (en anglès)</ref> Francesc I encarrega a Leonardo un [[lleó]] mecànic que pugui caminar i amb el detall que el pit s'obri per a mostrar la [[flor de lis]].<ref name=Vasari/> No se sap per a quina ocasió va ser concebut aquest lleó, però pot tenir relació amb l'arribada del rei a [[Lió]], o amb les converses de pau entre el rei i el papa.<ref group=" ">S'ha construït una còpia d'aquest lleó que està exposada al museu de [[Bolonya]].</ref>
El [[1516]], marxà a França amb el seu ajudant, el pintor [[Francesco Melzi]], i potser també amb [[Salai]];<ref name="Vezzosi5"/> el seu nou mecenes i protector, el rei de França Francesc I, l'instal·la a la casa de la seva [[infantesa]], el [[Clos Lucé]], prop del castell d'Amboise. És el «primer pintor, primer enginyer i primer arquitecte del rei»,<ref name="grandesdecouvertes"/> i rep una pensió de 10.000 escuts.<ref name=Chiesa/> Potser a la cort francesa estaven més interessats pel pintor, per l'artista, que per l'enginyer, quan a Itàlia va ser més valorat com a ''ingénieur''.<ref name=Gille/> El fet que Francesc I li donés el Clos Lucé es pot entendre com un missatge a Leonardo perquè «fes el que volgués». No fou el primer artista a rebre aquest honor perquè [[Andrea Solario]] i [[Giovanni Giocondo|Fra Giovanni Giocondo]] l'havien precedit uns anys abans.<ref name="Vezzosi5"/> El rei estava fascinat amb Leonardo i el considerà com un pare. La casa i el castell d'Amboise estaven connectats per un soterrani que permetia al sobirà retre visita a l'artista i home de ciència amb tota discreció. Leonardo projectà la construcció d'un nou palau a Romorantin conjuntament amb la desviació d'un riu a la Sauldre. Esbossà un projecte d'un canal entre el Loira i la Saône i organitzà festes com la que, l'octubre del 1517, el rei donà al castell d'Argenton en honor de la seva germana.<ref name=Gille/>
El [[23 d'abril]] del [[1519]], Leonardo, malalt des de feia uns quants mesos, redactà el seu testament davant un notari d'Amboise. Demanà un sacerdot per poder confessar-se i rebre l'[[extremunció]].<ref name=Vasari/> Va morir el [[2 de maig]] del 1519,<ref name="Vezzosi5"/> a Clos Lucé, a l'edat de 67 anys. La tradició conta que va morir en braços de Francesc I, però probablement es basa en una interpretació errònia d'un epitafi redactat per Giorgio Vasari:<ref>Traducció: ''"Leonardo de Vinci, que més es pot dir? El seu geni diví i la seva mà divina li van merèixer d'expirar sobre la pit d'un rei. La virtut i la fortuna van vetllar, premi a les grans despeses, en aquest monument que li correspon.''</ref>
{{cita|
: LEONARDUS VINCIUS: QUID PLURA? DIVINUM INGENIUM,
: DIVINA MANUS
: EMORI IN SINU REGIO MERUERE.
: VIRTUS ET FORTUNA HOC MONUMENTUM CONTINGERE
: GRAVISSIMIS IMPENSIS CURAVERUNT.
|Giorgio Vasari.}}
Aquest epitafi, que mai s'ha vist escrit en cap monument, conté les paraules ''«sinu regio»'', que poden significar en el sentit literal "sobre el pit d'un rei", però també, en un sentit metafòric, en l'afecte d'un rei, i pot ser una al·lusió a la mort de Leonardo en un castell reial.<ref>Biographie universelle, t. 49, Paris, Michaud, 1827, pàg. 156-157 (sur [http://books.google.be/books?id=BywIAAAAQAAJ&pg=PA156&lpg=PA156&dq=+%22emori+in+sinu+regio%22&source=web&ots=ki-R91J57M&sig=a4SdDCHVAEdcMU2yDDO8qFG0vAc&hl=ca Google Books]), qui redirigeix a A.-L. Millin, ''Voyage dans le Milanais'', vol. I, pàg. 216, i a Venturi.</ref>
En aquesta època, la cort estava instal·lada al castell de Saint-Germain-en-Laye on, el [[31 de març]], la reina [[Clàudia de França (1499-1524)|Clàudia de França]] donà a llum [[Enric II de França|Enric]]; i el diari de Francesc I no indica cap viatge del rei fins al mes de juliol. D'altra banda, Francesco Melzi, el deixeble de Leonardo, al qual donarà els seus llibres i els seus pinzells i que fou dipositari del seu [[testament]], escriu al germà de Leonardo una carta en què conta la mort del seu amo. En aquesta, no fa cap al·lusió a la circumstància esmentada, ni a la presència del rei.<ref>John Grand-Carteret. ''Référence: L'Histoire, la vie, les mœurs et la curiosité par l'Image, le Pamphlet et le document (1450-1900)|L'Histoire, la vie, les mœurs et la curiosité par l'Image, le Pamphlet et le document (1450-1900) Sopar'', Librairie de la curiosité et des Beaux-Arts, 1927.</ref>
[[Fitxer:Tombe de Léonard de Vinci.JPG|miniatura|La tomba de Leonardo al castell d'Amboise]]
Segons les seves últimes voluntats, seixanta captaires seguiren el seu seguici i fou enterrat a la capella Saint-Hubert, al recinte del castell d'Amboise.
Leonardo no es va casar mai, i no va tenir ni dona ni fills; va llegar el conjunt de la seva obra per a ser publicat al seu deixeble preferit, Francesco Melzi, alumne des dels seus 10 anys. Li donà sobretot els seus manuscrits, quadernets, documents i instruments. Francesco, després d'haver-lo acompanyat a França, es quedà amb Leonardo fins a la seva mort, i administrà el seu heretatge durant els cinquanta anys posteriors a la mort del seu mestre. Tanmateix, no publicà res de l'obra de Leonardo ni va vendre cap de les nombroses pintures, com per exemple ''La Gioconda'', que es trobava encara al seu taller. Les [[Vinya|vinyes]] de Leonardo van ser dividides entre Salai, un altre alumne i deixeble molt apreciat per Leonardo que havia entrat al seu servei a l'edat de 15 anys, i el seu servent Battista di Vilussis. El terreny fou llegat als germans de Leonardo i la seva serventa va rebre un bonic abric negre.<ref>{{ref-web| url = http://www.leonardo-history.com/life.htm?Section=S6| títol = Leonardo's will| consulta=28 de setembre de 2007| editor= Leonardo-history
}}</ref>
La mort de Leonardo és també el començament de la dispersió i la pèrdua de dos terços dels cinquanta mil documents originals multidisciplinaris redactats en toscà antic i codificats per ell. Cada carnet, manuscrit, pàgina, croquis, dibuix, text i nota fou considerat plenament com una obra d'art. No han quedat més que uns tretze mil documents, dels quals una major part fou conservada a l'arxiu de Ciutat del Vaticà.
Vint anys després de la mort de Leonardo, Francesc I confessarà a l'escultor [[Benvenuto Cellini]]: {{cita|«Mai no hi ha hagut un altre home nascut al món que sabés tant com Leonardo, no tant en pintura, escultura i arquitectura, com en el fet que era un gran filòsof.»|Mario Lucertini et al.<ref>{{ref-web| url = http://books.google.cat/books?id=YISIUycS4HgC&pg=PA13&lpg=PA13&dq=leonardo+cellini+francois+philosopher| títol = Technological Concepts and Mathematical Models in the Evolution of Modern Engineering Systems| editor= Birkhauser| data = 2004
}}</ref>}}
== Relacions i influències ==
=== Leonardo a Florència: mestres i contemporanis ===
{{article principal|Renaixement}}
[[Fitxer:Gylleneportarna.jpg|miniatura|Les ''Portes del Paradís'' de [[Lorenzo Ghiberti]] (1425-1452), orgull dels artistes florentins, i en la qual uns quants d'ells van participar]]
El [[1466]], quan Leonardo començà el seu aprenentatge amb [[Andrea del Verrocchio]], va morir el gran escultor [[Donatello]], el mestre de Verrocchio. El pintor [[Paolo Uccello]] –que havia experimentat amb la perspectiva i va influir en el desenvolupament de la pintura dels paisatges–, ja era molt vell, i els pintors [[Piero della Francesca]] i [[Fra Filippo Lippi]], l'escultor [[Luca della Robbia]] i l'arquitecte i escriptor [[Leon Battista Alberti]] tenien uns 60 anys. Els artistes més famosos de la generació següent foren Andrea del Verrocchio, [[Antonio Pollaiuolo]] i l'escultor [[Mino da Fiesole]].
La joventut de Leonardo es desenvolupa en una casa de Florència plena d'obres d'aquests artistes i d'altres contemporanis de Donatello, com [[Masaccio]], autor de frescs figuratius i realistes impregnats d'emoció, i Lorenzo Ghiberti, que destacà amb les ''Portes del Paradís'', obra que mostra la complexitat de les composicions, ajuntant treballs arquitecturals i una gran cura pels detalls. [[Piero della Francesca]] va fer un estudi detallat de la [[perspectiva]] i fou el primer pintor a fer un estudi científic de la [[llum]]. Aquests estudis i els tractats de [[Leone Battista Alberti]] van exercir una gran influència sobre els joves artistes, i en particular sobre les mateixes observacions de Leonardo i les seves obres d'art.<ref name=Hartt>Frederich Hartt. ''A History of Italian Renaissance Art'', Thames and Hudson, 1970 (en anglès)</ref><ref name=Bruck>Gene A. Brucker. ''Renaissance Florència'', Wiley and Sons, 1969. (en anglès)</ref><ref name=Rach>Ilan Rachum. ''The Renaissance, an Illustrated Encyclopedia'', Octopus. (en anglès)</ref>
La representació del [[nu (pintura)|nu]] de Masaccio mostrant [[Adam]] i [[Eva]] quan són expulsats del [[Paradís]], amb Adam amb els seus genitals emmascarats per una [[fulla]] de [[vinya]], creà una imatge molt expressiva de les formes humanes que influirà en la pintura posterior; hi ajudà el fet que potenciaven l'efecte de les [[tres dimensions]] mitjançant una utilització innovadora de la [[llum]] i l'[[ombra]], efecte que Leonardo desenvoluparà en les seves obres. L'humanisme del Renaixement que influí en el ''[[David (Donatello)|David]]'' de Donatello és present en les pintures més tardanes de Leonardo, en particular en el [[Sant Joan Baptista (Leonardo da Vinci)|''Sant Joan Baptista'']].<ref name=Hartt/>
En aquell temps, Florència era dirigida per [[Llorenç el Magnífic]] i el seu jove germà [[Julià de Mèdici|Julià]], que el [[1478]] fou assassinat en la [[conspiració dels Pazzi]].<ref>Llorenç de Mèdici va resultar ferit, mentre que Julià va caure mort per mà de Francesco di Pazzi i Bernardo Bandini, sent apunyalat 19 vegades.</ref> [[Lluís Maria Sforza]], fou també contemporani seu;<ref name=Hartt/><ref name=Bruck/> governà Milà entre [[1479]] i [[1499]] i Leonardo hi va col·laborar enviat com a ambaixador de la cort dels Mèdici. Igualment, fou com a representant dels Mèdici que Leonardo conegué antics filòsofs humanistes com [[Marsilio Ficino]], partidari del [[neoplatonisme]], i [[Cristoforo Landino]], autor de comentaris sobre els llibres clàssics. També [[Giovanni Pico della Mirandola]] estava associat a l'acadèmia dels Mèdici.<ref name=Rach/><ref>Hugh Ross Williamson. ''Lorenzo the Magnificent'', Michael Joseph, 1974. (en anglès)</ref> És famosa la frase que Leonardo escrigué en un costat d'un diari, «Els Mèdicis m'han fet i els Mèdicis m'han destruït», però el sentit d'aquest comentari continua sent motiu de discussió.<ref name="LB">Liana Bortolon. ''The Life and Times of Leonardo'', Paul Hamlyn, Londres, 1967.</ref>
Encara que els tres grans artistes de l'alt Renaixement, Leonardo de Vinci, [[Miquel Àngel]] i [[Rafael]], se citin com a contemporanis, cal tenir present que no foren de la mateixa generació. Leonardo tenia 23 anys quan va néixer Miquel Àngel, i 31 anys el dia del naixement de Rafael, que va morir el [[1520]], un any després que da Vinci. Miquel Àngel viuria encara quaranta-cinc anys més.<ref name=Bruck/><ref name=Rach/>
Gian Giacomo Caprotti da Oreno,<ref>{{ref-web| url = http://www.oreno.it| títol = Site internet de Oreno| llengua = Italien| editor= Oreno
}}</ref> anomenat «il Salaino» ('el petit diable') o Salai, va ser descrit per Vasari com «un graciós i bonic jove amb cabells fins i arrissats, del qual Leonardo estava molt content».<ref name="Vasari">[[Giorgio Vasari]]. ''[[Le Vite]]'', 1568; reeditat per Penguin Classics amb una traducció de George Bull del 1965.</ref> Salai entrà al servei de Leonardo el 1490 a l'edat de 10 anys i la seva relació no fou fàcil. Un any més tard, Leonardo havia fet una llista dels delictes del noi, qualificant-lo de lladre, mentider, tossut i golafre; el «petit diable» havia robat diners i objectes de valor almenys cinc vegades, i havia gastat una fortuna en roba, en vint-i-quatre parells de sabates.<ref>Leonardo, Còdex C. 15v, Institut de France. Traducció de Richter</ref> Tot i així, val a dir que els quadernets de Leonardo d'aquells primers anys de la seva relació contenen moltes imatges de l'adolescent. Salai es va quedar al seu costat i va ser el seu servent i ajudant durant trenta anys.<ref name="Chiesa">Angela Ottino della Chiesa. ''The Complete Paintings of Leonardo da Vinci''. Penguin, 1967.(en anglès)</ref>
El [[1506]], Leonardo pren com a alumne Francesco Melzi, un jove de 15 anys, fill d'un aristòcrata llombard. Melzi es converteix també en company de Leonardo i era considerat el seu alumne preferit. Marxà a França amb Leonardo i Salai, i es quedà amb ell fins a la seva mort.<ref name=LB/> El [[1518]], Salai deixà França per tornar a Milà, on va construir una casa en una vinya de Leonardo, propietat que finalment li va llegar. El [[1525]], Salai morí de manera violenta, o bé assassinat o per participar en un duel.<ref name=NR>{{ref-web|autor=Nick Rossiter|títol=Could this be the secret of her smile?|editor=Telegraph.co.UK|data=abril de 2003|url=http://www.telegraph.co.uk/arts/main.jhtml?xml=/arts/2003/04/07/banr.xml|consulta=setembre de 2007|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20080609213218/http://www.telegraph.co.uk/arts/main.jhtml?xml=%2Farts%2F2003%2F04%2F07%2Fbanr.xml|arxiudata=2008-06-09}}</ref>
=== Vida personal ===
[[Fitxer:Da Vinci Isabella d'Este.jpg|miniatura|Estudi per a un [[retrat d'Isabel d'Este (Leonardo da Vinci)|retrat d'Isabel d'Este]] (c. 1500) l'única amiga coneguda de Leonardo]]
Leonardo va tenir molts amics, de renom en els seus àmbits respectius. Entre ells, destaquen el matemàtic [[Luca Pacioli]]–amb qui va col·laborar en un dels seus llibres–, [[Cèsar Borja]] –al servei del qual va estar dos anys–, Lorenzo de Mèdici, i el metge [[Marcantonio della Torre]]. Va coincidir amb [[Nicolau Maquiavel]], amb qui més tard mantindrà una estreta amistat, i Miquel Àngel, amb qui va mantenir una gran rivalitat. També cal citar [[Franchino Gaffurius]] i l'arquitecte [[Jacopo Andrea da Ferrara]], fins al seu assassinat.<ref name="Vezzosi4">Capítol 4: «L'art et la guerre», d'Alessandro Vezzosi. A ''Léonard de Vinci: art et science de l'univers''. Gallimard, 1996.</ref> Cal deixar de banda l'amistat amb [[Isabel d'Este (1474-1539)|Isabel d'Este]], l'única dona que es coneix amb la qual Leonardo va mantenir una estreta relació. En el transcurs d'un viatge que el va portar a Màntua, li va fer un retrat, que sembla que va ser utilitzat com una preparació a una pintura desapareguda.<ref name=LB/>
Més enllà de l'amistat, Leonardo guardà en secret la seva vida privada. Com descriu Vasari,<ref name=Vasari/> les seves capacitats extraordinàries d'invenció, la seva «excepcional bellesa física», la seva «gràcia infinita», la seva «gran força i generositat», la «formidable amplitud del seu esperit» han atiat la curiositat de molta gent. Nombrosos autors han especulat sobre diferents aspectes de la personalitat de Leonardo. La seva sexualitat ha estat sovint l'objecte d'estudis, d'anàlisis i d'especulacions. Aquesta tendència va començar a mitjans del {{segle|XVI|s}} i es va incrementar durant els segles {{Romanes|XIX}} i {{Romanes|XX}}, i en destaquen els estudis que va fer [[Sigmund Freud]].<ref>Sigmund Freud. ''Un record d'infància de Leonardo de Vinci'', publicat el 1910. Llibre inspirat en ''Le roman de Leonardo de Vinci'' de [[Dimitri Merejkovski]]. Paris, 1930.</ref>
Leonardo fou un apassionat de la [[natura]] i dels [[animals]], fins al punt de ser [[vegetarià]]<ref>Jean-Paul Richter. ''The Literary Works of Leonardo da Vinci'', 1883.</ref> i d'arribar a comprar [[ocells]] engabiats tan sols per poder deixar-los en llibertat.<ref>Edward MacCurdy. ''The Mind of Leonardo da Vinci'', 1928.</ref> Fou també molt bon [[músic]].
S'ha admès que Leonardo era esquerrà i ambidextre, la qual cosa explicaria el seu ús de l'[[escriptura especular]].<ref name="Vezzosi1">Cap. 1: «Il était une fois à Vinci» de Alessandro Vezzosi, ''Leonardo de Vinci: art et science de l'univers'', Gallimard, 1996.</ref>
== Artista ==
[[Fitxer:Leonardo da Vinci Virgin of the Rocks (National Gallery London).jpg|miniatura|''[[La Verge de les Roques (National Gallery)|Mare de Déu de les roques]]'', 1483-1486 i 1495-1508 (dues versions que mostren una innovadora iconografia que serà àmpliament utilitzada)]]
Malgrat la relativa presa de consciència i l'admiració que ha despertat Leonardo com a científic i inventor en els darrers anys, la seva fama ha descansat sobre les seves creacions com a pintor d'unes quantes obres, autentificades o que se li atribueixen, que han estat considerades com a grans obres mestres del patrimoni universal.<ref group="">Des de la dècada de 1490, Leonardo ja ha estat descrit com un pintor «diví». Sobre la seva celebritat vegeu Daniel Arasse: ''Leonardo da Vinci'', pàg. 11-15.</ref>
Les seves pintures són cèlebres. D'una banda, han estat copiades i imitades pels estudiants, i de l'altra han estat el centre de debat i controvèrsia entre els especialistes. Entre les qualitats, cal destacar les tècniques pictòriques innovadores que va emprar, el sentit de la composició i l'ús subtil dels [[esfumat]]s de colors, el coneixement profund de l'[[anatomia]] humana i animal, de la [[botànica]] i la [[geologia]], la utilització que feia de la [[llum]], l'interès per la [[fisonomia]], la capacitat de reflectir la manera com els humans utilitzen el registre de les emocions i les expressions gestuals. Dominava sobretot la tècnica del «sfumato» i la combinació d'ombres i llums. Totes aquestes qualitats apareixen reunides en obres com ''La Gioconda'', ''L'Última Cena'' i ''La Mare de Déu de les roques''.<ref>Frederick Hartt. ''A History of Italian Renaissance Art'', pàg. 387-411.</ref>
La fixació audaç i innovadora de la composició de ''Sant Jeroni'', amb els elements del paisatge i el drama personal, apareix igualment en una altra gran obra inacabada, l'''[[Adoració dels Mags (Leonardo da Vinci)|Adoració dels Mags]]'', un encàrrec dels frares de San Donato a Scopeto. Fou un quadre molt complex, i Leonardo va realitzar nombrosos dibuixos i estudis preparatoris, incloent-hi un de molt detallat per a la perspectiva lineal d'una ruïna d'arquitectura clàssica que serveix de fons a l'escena. Però, el 1482, a petició de Lorenzo de Mèdici, Leonardo marxa a Milà per tal de guanyar els favors de Lluís Maria Sforza. Abandona, ja que, el seu quadre.<ref name=Berti>Luciano Berti. ''The Uffzi'', Scala, 1971.</ref><ref name="Chiesa2">Angela Ottino della Chiesa. ''The Complete Paintings of Leonardo da Vinci'', Penguin, 1967. {{ISBN|0-14-008649-8}}</ref>
La tercera obra important d'aquest període fou ''[[Mare de Déu de les roques (Louvre)|La Mare de Déu de les roques]]'', que va ser un encàrrec de la confraria de la Immaculada Concepció de Milà. La pintura havia d'omplir un gran retaule ja construït,<ref name="Wasser">Jack Wasserman. ''Leonardo da Vinci'', Abrams, 1975. (en anglès)</ref> i tingué una elaboració quasi tan complexa com l'''Adoració dels Mags'', tot i tenir només quatre personatges, i en descriu un paisatge en lloc d'un fons arquitectònic. El quadre va poder ser acabat; es van fer dues versions de la pintura: la que ha quedat a la capella de la confraria, i una segona versió feta alguns anys més tard, amb l'afegitó de les aurèoles i el bastó de Joan Baptista.
Entre [[1495]] i [[1498]] Leonardo pinta [[El Sant Sopar (Leonardo da Vinci)|''L'Última Cena'']], que representa l'últim àpat compartit per Jesús amb els seus deixebles; va ser executada directament sobre un mur del convent de Santa Maria delle Grazie a Milà. Treballava de l'alba al crepuscle sense ni parar per menjar, per deixar de fer-ho els tres o quatre dies següents,<ref name=Wasser/> fet que va topar amb la incomprensió del prior del convent.<ref name=Vasari/> És una obra mestra en la seva concepció i caracterització,<ref name=Vasari/> que ha rebut l'admiració d'artistes de la talla de [[Rubens]] i de [[Rembrandt]].<ref name="Vezzosi3">Capítol 3: «À Milan au temps des Sforza», d'Alessandro Vezzosi. A ''Leonardo de Vinci: art et science de l'univers'', Gallimard, 1996.</ref> L'obra ha hagut de ser restaurada constantment a causa de la tècnica utilitzada per Leonardo; al cap d'un temps, ja va ser descrita per un testimoni com una obra «totalment feta malbé».<ref name=Chiesa/> Malgrat tot, és una de les obres d'art més reproduïdes.
Entre [[1503]] i [[1506]] treballa en un petit retrat, ''[[La Gioconda]]'',<ref>En el món anglosaxó s'usa més la denominació ''Mona Lisa''.</ref> probablement el quadre més famós de la pintura occidental.<ref name="Magariños, María Laura">{{ref-web|autor=Magariños, M. Laura|títol=''La Gioconda'' de Leonardo da Vinci|url=http://www.minutouno.com/1/hoy/article/LA-GIOCONDA-DE-LEONARDO-DA-VINCI%5Eid_10172.htm|any=2007|consulta=10-12-2008|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20081207032024/http://www.minutouno.com/1/hoy/article/LA-GIOCONDA-DE-LEONARDO-DA-VINCI%5Eid_10172.htm|arxiudata=2008-12-07}}</ref><ref name="de todos e de todo un pouco">{{ref-web|autor=De todos e de todo un pouco|títol=La Gioconda|url=http://detodosedetodounpouco.blogspot.com/2007/04/la-gioconda.html
== Científic, inventor i pensador ==
El mètode de Leonardo consistia en la investigació aalassoliran els seus successordesprés de la seva mort. Actualment, formen part d'importants col·leccions en institucions com el castell de Windsor, el Museu del Louvre, la Biblioteca Nacional d'Espanya, la Biblioteca Ambrosiana de Milà, al [[Victoria and Albert Museum]] i a la British Library.<ref>La British Library de Londres ha posat a disposició del públic una selecció de les notes (BL Arundel MS 263). Vegeu {{ref-web|títol=Sketches by Leonardo|serie=Turning the Pages|editor=British Library|url=http://www.bl.uk/onlinegallery/ttp/ttpbooks.html|consulta=setembre de 2007|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20100624031653/http://www.bl.uk/onlinegallery/ttp/ttpbooks.html|arxiudata=2010-06-24}}</ref> El ''Còdex Leicester'' és l'únic treball científic important de Leonardo que forma part d'una col·lecció privada, la de [[Bill Gates]].
El mètode de Leonardo consistia en la investigació a partir de dades avaluades i el seu interès pels instruments de mesura ho testimonia. Aquestes dades eren relativament fàcils d'obtenir, per exemple, en el cas bigues en flexió, però eren molt més complicades en l'àmbit dels arcs o de la maçoneria. Aquesta investigació desenfrenada de l'exactitud era coherent amb la divisa de Leonardo: «Hostinato rigore» ('obstinat rigor').<ref>Citat a Paul Valéry. ''Introduction à la méthode de Leonardo de Vinci'', 1895 [http://www.wikilivres.info/wiki/index.php/Introduction_%C3%A0_la_m%C3%A9thode_de_L%C3%A9onard_de_Vinci Wikilivres] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20070927233457/http://www.wikilivres.info/wiki/index.php/Introduction_%C3%A0_la_m%C3%A9thode_de_L%C3%A9onard_de_Vinci |date=2007-09-27}}</ref>
D'aquesta manera, Leonardo va arribar a poder plantejar problemes en termes generals. Cercava coneixements globals que fossin aplicables a tots els casos, i servissin com a mitjans d'acció sobre el món material. Per descomptat, la seva «ciència tècnica» era fragmentària, i tot i que arribà a relacionar un cert nombre de problemes particulars, hi manca encara la visió del conjunt que assoliran els seus successors.<ref name=Gille/>
Leonardo tenia una capacitat de racionalitzar desconeguda fins llavors en els artistes i els tècnics. Harald Höffding presenta el seu pensament com una barreja d'[[empirisme]] i de [[naturalisme]].<ref>Harald Höffding. ''Histoire de la philosophie moderne'', 1906</ref> Per a Leonardo, «la saviesa és la filla de l'experiència»,<ref name="quadernets gut">Leonardo de Vinci. ''Quadernets'' Traduït per Jean-Paul Richter, 1888 [http://www.gutenberg.org/catalog/world/readfile?fk_files=8448 Sur Gutenberg]</ref> que és la que permet verificar constantment les seves intuïcions i teories, ja que «l'experiència no enganya mai; són els judicis que s'equivoquen prometent efectes que no són causats per les experimentacions».<ref name="quadernets gut"/>
=== Diaris i notes ===
[[Fitxer:Da Vinci codex du vol des oiseaux Luc Viatour.jpg|miniatura|esquerra|''Còdex del vol dels ocells'', redactat en [[escriptura especular]] l'any 1505<ref name=Pedreti/>]]
L'[[humanisme]] del Renaixement no relacionava les [[ciències]] i les [[art]]s. Tanmateix, els estudis de Vinci en ciències i en [[enginyeria]] foren tan impressionants i innovadors com el seu treball artístic. Aquests estudis quedaren enregistrats en quaderns de notes que comprenen unes tretze mil pàgines d'escrits i dibuixos, en què es tracta l'art i la filosofia natural, la base de la ciència moderna. Aquestes notes són el producte d'un treball quotidià, sistemàtic i rigorós, que Leonardo realitzà durant tota la vida. Contínuament feia observacions del món que l'envoltava,<ref name=DA/> conscient i orgullós de ser, com es definia, un «home sense lletres», autodidacte i clarivident en relació als fenòmens naturals; coneixements que generalment no s'ensenyaven a l'escola.<ref name="Vezzosi3"/>
La majoria d'aquests diaris foren redactats en [[escriptura especular]], també anomenada «escriptura en mirall». La raó pot haver estat més una necessitat pràctica, per ser més ràpida, que per raons de xifratge com sovint s'ha suggerit. Com que Leonardo era [[esquerrà]], li devia ser més fàcil escriure de dreta a esquerra.
[[Fitxer:Da Vinci Vitruve Luc Viatour.jpg|miniatura|''[[Home de Vitruvi]]'', un estudi de les mesures humanes]]
Les seves notes i dibuixos, datats els més antics el 1475,<ref name="Vezzosi2"/> mostren una gran varietat d'interessos i preocupacions, però també hi ha algunes llistes personals, com la de la botiga de comestibles o la dels seus deutors. Hi ha composicions preparatòries de les seves pintures, dibuixos de robes, de cares i d'emocions, d'animals, de nadons, de disseccions realitzades, estudis botànics i geològics, gràfics de màquines de guerra, de màquines voladores i també treballs arquitectònics.<ref name="DA"/>
Aquests quaderns de notes, que inicialment eren fulls de diferents mides i tipus, van ser repartits després de la seva mort. Actualment, formen part d'importants col·leccions en institucions com el castell de Windsor, el Museu del Louvre, la Biblioteca Nacional d'Espanya, la Biblioteca Ambrosiana de Milà, al [[Victoria and Albert Museum]] i a la British Library.<ref>La British Library de Londres ha posat a disposició del públic una selecció de les notes (BL Arundel MS 263). Vegeu {{ref-web|títol=Sketches by Leonardo|serie=Turning the Pages|editor=British Library|url=http://www.bl.uk/onlinegallery/ttp/ttpbooks.html|consulta=setembre de 2007|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20100624031653/http://www.bl.uk/onlinegallery/ttp/ttpbooks.html|arxiudata=2010-06-24}}</ref> El ''Còdex Leicester'' és l'únic treball científic important de Leonardo que forma part d'una col·lecció privada, la de [[Bill Gates]].
Els diaris de Leonardo sembla que estaven destinats a ser publicats, ja que molts fulls tenen una disposició i un ordre que facilitarien l'edició. En nombrosos casos, un sol tema, per exemple, el cor o el fetus humà, és tractat amb molt de detall i relacionant les paraules i les imatges en una sola pàgina.<ref>Royal Library, castell de Windsor, pàgines ''RL 19073v-19074v'' i ''RL 19102'' respectivament.</ref> Aquest tipus d'organització minimitza la pèrdua de dades quan les pàgines queden barrejades o són destruïdes. No se sap per què aquests diaris no van ser publicats en vida de Leonardo.<ref name=DA/>
Pel que es dedueix a partir del contingut dels seus quaderns, sembla que hauria pogut publicar una sèrie de tractats sobre diversos temes. Moltes vegades esmenta un projecte d'un tractat de l'aigua.<ref name=Gille/> Un tractat d'anatomia va ser vist pel secretari del cardenal [[Lluís d'Aragó]], en el transcurs d'una visita, el [[1517]].<ref>O'Malley i Saunders. ''Leonardo on the Human Body''. Nova York: Dover Publications, 1982.</ref> Estudis seus sobre anatomia, la llum i paisatges, van ser reunits pel seu alumne Francesco Melzi i, finalment, van ser publicats a Itàlia el [[1651]], molt de temps després de la seva mort, amb el nom de ''Tractat de pintura per Leonardo de Vinci''.<ref name="DA"/><ref name=Popham/><ref>A. E. Popham. ''The Drawings of Leonardo da Vinci'', Jonathan Cape, 1946.</ref> A França, es va publicar més tard i en cinquanta anys se'n van fer seixanta-dues edicions; per això, s'ha considerat Leonardo com «el precursor del pensament universitari francès sobre art».<ref name="DA"/>
Els diaris de Leonardo sembla que estaven destinats[[Fitxer:Studies of Water passing Obstacles and falling.jpg|miniatura|Estudi sobre les turbulències]]
=== Estudis científics ===
El mètode científic de Leonardo es basa fonamentalment en l'observació; si «la ciència fou el capità, la pràctica fou el soldat».<ref name="Vezzosi3"/> La seva ciència, les seves investigacions científiques no es refereixen exclusivament més que a allò que ha estat acompanyat de la pràctica.<ref name="Gille">Bertrand Gille. ''Les ingénieurs de la Renaissance''.</ref> Leonardo va intentar comprendre els fenòmens descrivint-los i il·lustrant-los amb molt de detalls, no insistint massa en les explicacions teòriques. Els seus estudis sobre el vol dels ocells o el moviment de l'aigua són molt destacables. Com que li mancava formació bàsica en llatí i en matemàtiques, els investigadors contemporanis van ignorar el savi Leonardo, tot i que va arribar a aprendre el llatí tot sol.
[[Fitxer:Studies of Water passing Obstacles and falling.jpg|miniatura|Estudi sobre les turbulències]]
El mètode científic de Leonardo es basa fonamentalment en l'observació; si «la ciència fou el capità, la pràctica fou el soldat».<ref name="Vezzosi3"/> La seva ciència, les seves investigacions científiques no es refereixen exclusivament més que a allò que ha estat acompanyat de la pràctica.<ref name=Gille/> Leonardo va intentar comprendre els fenòmens descrivint-los i il·lustrant-los amb molt de detalls, no insistint massa en les explicacions teòriques. Els seus estudis sobre el vol dels ocells o el moviment de l'aigua són molt destacables. Com que li mancava formació bàsica en llatí i en matemàtiques, els investigadors contemporanis van ignorar el savi Leonardo, tot i que va arribar a aprendre el llatí tot sol.
En la [[dècada del 1490]], estudià [[matemàtiques]] tot seguint [[Luca Pacioli]] i va realitzar una sèrie de dibuixos de sòlids regulars en una forma esquelètica per tal que formessin part del llibre ''Divina Proportione'' (1509).<ref name="DA">Daniel Arasse. ''Leonardo da Vinci'', Konecky & Konecky, 1997. (en anglès)</ref> Estava fascinat per la idea de l'absolut i de l'universal.<ref name="Vezzosi3"/> Tanmateix, la seva cultura matemàtica era fonamentalment pràctica, amb les limitacions pròpies dels [[àbac|abacistes]] del seu temps, amb alguns coneixements de la [[geometria euclidiana]], de [[perspectiva]] i de [[mecànica]], en la línia del que sabien els teòrics del seu temps. Tot i així, Leonardo concebé un instrument amb un sistema articulat destinat a permetre una solució mecànica per al problema d'[[Alhazen]], una qüestió essencialment tècnica, que testimonia un coneixement aprofundit de les propietats de la [[cònica]].<ref name=Gille/>
El seu nivell de la [[física]] fou bastant limitat; no fou mai [[artiller]] i no proposà cap teoria relativa a la [[balística]]. Tanmateix, com ho testifiquen alguns dels seus esquemes, Leonardo potser va intuir, com es podia observar en un brollador d'aigua, que no existia cap part rectilínia en la trajectòria d'un projectil d'artilleria, contràriament del que es creia en aquell temps. Però no va aprofundir en una via que [[Niccolo Fontana Tartaglia|Tartaglia]] i [[Giovanni Battista Benedetti|Benedetti]] desenvoluparen i que culminà [[Galileo Galilei|Galileu]].<ref name=Gille/>
Va estudiar, per descomptat, el que envolta la [[llum]] i temes d'[[òptica]];<ref name="Vezzosi5">Capítol 5: «Milan, Rome, Amboise». A Alessandro Vezzosi. ''Leonardo de Vinci : art et science de l'univers'', Gallimard, 1996.</ref> i en [[hidrologia]], l'única llei que va arribar a formular tingué relació amb els cursos d'aigua. Pel que fa a l'àmbit de la [[química]], cal destacar la posada a punt d'un [[alambí]], i algunes investigacions sobre [[alquímia]] que va practicar a Roma.<ref name=Gille/>
Si, en [[arquitectura]], [[Leon Battista Alberti|Alberti]] o [[Francesco di Giorgio]] es van preocupar per la solidesa de les bigues, no ho van fer des de formulacions matemàtiques com Leonardo, que s'interessà pel problema de la flexió i aconseguí definir "lleis" encara imperfectes; per exemple, en relació a la línia elàstica en el cas de bigues de seccions diferents.<ref group="">Per a les bigues quadrades, horitzontals i des en els seus extrems, Leonardo havia observat que la [[Resistència elèctrica (propietat)|resistència]] varia en relació al quadrat del costat i inversament a la seva longitud, una formulació força interessant.</ref> Així, eliminava el [[mòdul elàstic]] i el [[moment de força]] al qual havia al·ludit tanmateix [[Jordanus Nemorarius]].<ref name=Gille/>
=== Anatomista i naturalista ===
Posà les bases de l'anatomia científica, dissecant sobretot cadàvers de criminals en la més estricta discreció, per evitar l'actuació de la [[Inquisició]]. Les condicions de treball foren particularment penoses a causa dels problemes d'[[higiene]] i de conservació dels cossos. Com a artista reconegut, va rebre l'autorització per dissecar cadàvers humans a l'hospital de Santa Maria Nuova de Florència i, més tard, als hospitals de Milà i de Roma. Del 1510 al 1511, va col·laborar amb el metge [[Marcantonio della Torre]] i, junts, van compilar un conjunt d'investigacions sobre anatomia amb més de dos-cents dibuixos de Leonardo; foren publicats sota el nom enganyós de ''Tractat de pintura'', el [[1680]].
Va realitzar molts dibuixos sobre anatomia humana, d'[[os]]sos, [[músculs]] i [[tendons]], del [[cor]] i el [[sistema vascular]], del [[sistema reproductiu]] i altres òrgans interns, i gràfics sobre l'acció de l'[[ull]]. Aquestes observacions contenen de vegades inexactituds degudes als coneixements de l'època.<ref name="grandesdecouvertes">''Les grandes découvertes'', sèrie "Connaissances et vie", ed. Christophe Colomb, 1984.</ref> Va realitzar un dels primers dibuixos d'un [[fetus]] dins l'[[úter]],<ref name=Popham /> i la primera comprovació científica coneguda de la rigidesa de les [[artèries]] en resposta a una [[crisi cardíaca]]. Com a artista, Leonardo va observar de prop els efectes de l'[[edat]] i de l'[[emoció]] humana sobre la [[fisiologia]], estudiant en particular els efectes de la [[Ràbia (malaltia)|ràbia]]. Ha dibuixat igualment nombrosos models, dels quals alguns amb importants deformacions facials o signes visibles de [[malaltia]].<ref name=DA/><ref name=Popham/>
També va estudiar l'anatomia de nombrosos animals. Va dissecar [[vaques]], [[ocells]], [[simis]], [[óssos|ossos]] i [[granotes]], [[Anatomia comparada|comparant]] l'estructura anatòmica d'aquests animals amb la de l'ésser humà. També va fer estudis sobre els [[cavalls]].
Al museu del Clos Lucé, a Amboise, a Il Castello, al [[Castell dels Comtes Guidi (Vinci)|castell del comte Guidi de Vinci]], i al Museu de les Ciències i de les Tècniques Leonardo de Vinci de Milà, hi ha nombroses maquetes i objectes de grandària natural basats en els dibuixos i els apunts dels seus quaderns.
En [[arquitectura]], va estar influenciat pels treballs de [[Filippo Brunelleschi]] i va projectar sobrealçar el baptisteri de Sant Joan de Florència,<ref name="Vezzosi2">Capítol 2: «Dans la Florence des Médicis», d'Alessandro Vezzosi. A ''Léonard de Vinci: art et science de l'univers''. Gallimard, 1996.</ref> o crear una torre llanterna per a la catedral de Milà.<ref name="Vezzosi3"/> Utilitza sovint la forma octogonal per als edificis religiosos i el cercle per als militars.<ref name="Vezzosi4"/> En resposta a la pesta que colpí Milà cap al 1484 i 1485, concebé una ciutat perfecta amb eixos de circulació òptims i condicions de vida de qualitat; la seva visió no estava condicionada per distincions socials sinó funcionals, com succeeix en el cos humà.<ref name="Vezzosi3"/> Projectà també jardins.<ref name="Vezzosi5"/> Malauradament, molts dels seus treballs sobre arquitectura s'han perdut.
<gallery>
Fitxer:Leonardo da Vinci helicopter and lifting wing.jpg|A dalt, ''Vis aèria'' ([[1486]]), una mena d'helicòpter. A sota, estudi sobre la força d'aixecament d'una ala.
|
