|
== Història ==
[[Fitxer:MDMB 418, clavicèmbal, Christian Zell, Museu de la Música de Barcelona.jpg|miniatura|esquerra|Clavicèmbal, Christian Zell, [[Museu de la Música de Barcelona]]]]au
[[Fitxer:MDMB 418, clavicèmbal, Christian Zell, Museu de la Música de Barcelona.jpg|miniatura|esquerra|Clavicèmbal, Christian Zell, [[Museu de la Música de Barcelona]]]]L'origen del clavicèmbal, tot i que poc clar, es pot situar a l'alta [[edat mitjana]]. Les primeres referències escrites daten del {{segle|XIV|s}}, una època en què es realitzaren avenços en maquinària i rellotgeria i, per tant, és possible que s'adaptés algun tipus de mecanisme als saltiris. Un manuscrit llatí de [[Henri Arnault de Zwolle]] (''circa'' 1440) presenta alguns diagrames detallats d'un petit clavicèmbal.<ref>{{Ref-llibre|cognom=L.|nom=Kottick, Edward|capítol=From psaltery and monochord to harpsichord and virginal|títol=A history of the harpsichord|url=https://www.worldcat.org/oclc/49681161|llengua=anglès|data=2003|editorial=Indiana University Press|lloc=Bloomington|pàgines=9-26|isbn=0253341663}}</ref>
Els primers clavicèmbals complets que es conserven són d'origen italià, el primer dels quals data de [[1521]]. Malgrat tot, no ens aporten dades sobre l'origen de l'instrument, ja que es tracta de versions acabades i perfeccionades de l'instrument. Aquests primers clavicèmbals italians, d'un sol manual (un sol teclat), són de construcció força lleugera i amb una tensió de les cordes relativament baixa. Aquest estil es mantingué a [[Itàlia]] durant segles i, per això, en general, els clavicèmbals italians tenen un so agradable però poc espectacular i són especialment adients per a l'acompanyament i el [[baix continu]].
Cap a la fi del {{segle|XVI|s}} a [[Flandes]] es produí una revolució en la construcció de clavicèmbals, amb el treball de Hans Ruckers i els seus successors. Els clavicèmbals flamencs eren més robustos que els italians. Com que utilitzaven cordes més llargues i amb una tensió superior, a més d'una carcassa més pesada i una [[taula harmònica]] prima d'[[avet]] amb una gran resposta, el to resultava més potent i establí el model de construcció de clavicèmbals a molts països durant els segles següents. Els constructors flamencs també introduïren el clavicèmbal de dos manuals, inicialment previst per permetre una transposició fàcil (en un interval de quarta) més que no pas per augmentar el ventall expressiu de l'instrument. Així i tot, durant el {{segle|XVII}}, el manual addicional es començà a utilitzar també per proporcionar un contrast de so i, a més, amb la possibilitat de combinar els [[Registre (música)|registres]] dels dos manuals per donar un so més rodó.
Durant el {{segle|XVIII|s}} el tipus flamenc es desenvolupà especialment a [[França]], on generalment els instruments s'ampliaren de quatre a cinc [[octava (música)|octaves]]. A més, en els models francesos de dos manuals aquests s'utilitzaven per variar les combinacions de registres (cordes) polsades més que no pas per a la transposició. Aquest tipus de clavicèmbal es considera el model més perfeccionat i acostuma a ser la base de la construcció de clavicèmbals moderns. A [[Anglaterra]] Jacob Kirckman (d'[[Alsàcia]]) i Burkat Shudi (de [[Suïssa]]), assoliren una justa fama pels seus excel·lents clavicèmbals, però la potència del seu so, considerada a vegades excessiva per a la mateixa música, feu que no creessin una escola com la derivada dels constructors francesos. Els clavicèmbals alemanys seguiren bàsicament el model francès, amb un interès especial per aconseguir una gran varietat de sonoritats, potser perquè la majoria també eren constructors d'[[orgue]]s.
A mitjans del {{segle|XVIII}}, quan el clavicèmbal es trobava en el seu moment de màxima esplendor, començà a perdre pes en favor perquè va sorgir el recentment desenvolupat [[piano]]forte. La gran capacitat dinàmica del piano com a instrument solista i les noves modes musicals, que no afavorien la rica estructura harmònica i rítmica del [[baix continu]], anaren relegant el clavicèmbal, considerat cada vegada més com un instrument poc expressiu. Com a resultat, durant el {{segle|XIX|s}} es perdé el coneixement de la construcció de clavicèmbals i a la fi del segle era un instrument pràcticament desaparegut. A partir dels anys 1920, l'interès en la interpretació amb criteris històrics comportà una revifalla del clavicèmbal, inicialment amb resultats poc encoratjadors. Cap als anys 1950 i 1960 el nou impuls de la interpretació històrica feu que els nous constructors de clavicèmbals abandonessin definitivament les tècniques heretades de la construcció de pianos i retornessin als mètodes dels constructors barrocs, tal com es fa actualment. En els darrers trenta anys el clavicèmbal ha retrobat el seu lloc privilegiat en la interpretació de la [[música barroca]], com a instrument solista, concertant o de [[baix continu]].
|
