Liebulf: diferència entre les revisions

'''Liebulf''' (?- † despresdesprés de 829 o 835) fou comte de [[Besiers]] i de [[Narbona]] (aquí successor d'Ademar). El seu origen és incert però en general se'l suposa de la Provença, fill d'un terratinent d'Arle de nom Gontrà,<ref> Jean-Pierre Poly, ''La Provence et la société féodale 879-1166'', pag. 40, note 54</ref> i hauria nascut a [[Arle]] o al menys a [[Provença]] on tenia un franc-alou,<ref>Georges de Manteyer, ''La Provence du premier au douzième siècle'', pag. 75, [http://www.archive.org/stream/laprovenceduprem00mantuoft/laprovenceduprem00mantuoft_djvu.txt aquí]</ref> si be amb ascendents de [[Septimània]]. El seu nom apareix a les fonts com Liebulf, Leibulf, Laibulf, Leybulf, Letibulf i Leyboux.

Apareix esmentat en un diploma de [[Lluís el Pietós]] del [[25 d'abril]] del [[814]] en que se li encarrega posar en possessió de l'[[abadia d'Aniana]] una salina de nom ''Ad signa'' (Sijan?) al territori de Narbona.<ref> ''Et in pago Narbonensi salina qus sunt in loco nuncupante Ad signa qoantuscumque eis noster missns Liebulfas cornes désigna vit cum terminis et laterationibus suis'' </ref> Als diplomes del 812 i 816 sobre els refugiats ''hispanii'' apareix un ''Liebulfus comes'', que segurament era comte de Besiers. El 814 es qualificat de ''missus noster'' el que determinaria que no era comte de Narbona sinó ''[[missi dominici]]''. Era en tot cas un personatge important que va ocupar successivament altes posicions; es qualificat pel rei de ''vir inluster''. La seva ascensió a llocs de poder data dels últims anys del regnat de [[Carlemany]] ( [[768]] - [[814]]) que li atorga molts dels seus títols; a la mort de Carlemany el seu poder encara va créixer més a Septimània.<ref>. Archibald R. Lewis ''The Development of Southern French and Catalan Society, 718-1050'', capítol 4, ''The Carolingian System'' on diu que sembla que Liebulf va controlar llavors un nombre de comtats de la regió, si be realment només se sap de la seva actuació el 814 com a missus a Narbona i Agde per un afer relatiu a l'abadia d'Aniana, i el 812 i 816 sembla ser comte, el 816 potser de Besiers, però no el 812 quan ho era Erlí.</ref> Segons Archibald R. Lewis el març del 817 Aquitània i la marca d'Hispània es van reorganitzar; el incompetent [[Bigó de Tolosa]] fou substituït per l'eficaç [[Berenguer de Tolosa|Berenguer]] com a lloctinent de Pipí d'Aquitània, per posar orde al ducat de Gascunya; aixñi es van delimitar noves fronteres per Aquitània que incloien Gascunya, Pallars, Ribegorça, Urgell, Cerdanya, Besalú, Carcassona i Rasès; pel seu costat Septimània, amb els comtats marítims de Rosseló, Empúries, Girona, Ausona i Barcelona, foren posats sota dependència directe de Lluís el Pietós: Berà va controlar Girona, Barcelona i Ausona (Osona), Gaucelms els comtats d'Empúries i Roselló, i la resta dels comtats de Septimània haurien estat per a Liebulf, des de Narbona fins a Arle i Provença comtat que hauria rebut un temps després. Per un diploma de confirmació de les donacions als ''hispanii'' del [[834]] se sap que Liebulf es va apoderar per la força del domini de Fontjoncouse, cosa que no podia fer com a ''missi dominici'' doncs Lluís el Pietós no podia pensar en deposar al ''hispani'' [[batalla d'Ad Pontes|Joan]] al que havia omplert de favors, i tampoc ho podia fer com a persona privada, per lo que ho va haver de fer com a comte de Narbona. Així hauria estat comte (817-820) darrera d'Ademar de Narbona (comte vers 800-817) i el 820 hauria estat enviat a Provença i els comtats de Septimània haurien passat a Rampó o a altres comtes; la manca de documents que esmentin altres comtes o a Rampó com a comte en algun lloc de Septimània, fa mes probable pensar que Liebulf va restar a Septimània fins el 828.

Al començament del segle IX a Provença era comte un tal Llop, que residia a Arle i té un nom gal·loromà com el del propi Liebulf. De Manteyer diu que "el 824 fou reemplaçat per Liebulf fill de Gontrà i marit d'Odda, que era arlesià de naixement"<ref>Georges de Manteyer, ''La Provence du premier au douzième siècle'', pag. 75 </ref> i on posseïa ''ex rebus proprietas'', un franc-alou al voltant de la ciutat. Tanmateix la seva família, segons l'historiador Jean-Pierre Poly, seria procedent amb molta probabilitat de [[Septimània]].<ref name="Poly_p40">Jean-Pierre Poly, ''Provence i la societat feudal 879-1166'', pàg. 40 </ref> La data del 824 no obstant es discutida com ja hem vist i com que al darrera seu apareix als dominis septimans Bernat de Septimània, que no va rebre aquest territori fins el 828 (encara que era comte de Barcelona i altres comtats ja des de el 826) el més probable es que Liebulf restés comte dels comtats septimans fins el 828 quan va rebre Provença.

El [[824]], una carta datada del [[7 de novembre]] menciona un intercanvi de terres amb [[Notó d'Arle|Notó]], l'[[arquebisbe d'Arle]] <ref> Notó d'Arle i "Letibulfo comitem" van acordar vescambiar propietats segons diploma que es conserva datat el 7 de novembre del 824. </ref> Aquest intercanvi fou confirmat el [[3 de gener]] de [[825]] per l'emperador.<ref> name="Poly_p40"/><ref>El 825, la terra d'Argence, de la que [[Beaucaire]] va ser la capital, era propietat de Leibulf, comte d'Arle, que la tenia en feu dels reis de França com a benefici de la diòcesi d'Arle. Va demanar, per mig de Hilduí, ardiaca i abat de Saint-Denis, a [[Lluís I el Pietós]], el permís d'intercanviar-lo amb Notó arquebisbe d'Arles i el seu clergat, contra altres terres que aquests li oferien al seu lloc al mateix territori. L'emperador va confirmar aquest intercanvi en un diploma datat del [[3 de gener]] de 825; les terres que va adquirir Liebulf foren les d'una illa del Roine prop d'Arle que seria la Camargue, i les retornades eren territoris a la dreta del riu pel costat de Septimània incloent el lloc d'Argence amb l'església i tres altars; en aquest canvi va tenir segurament origen la senyoria que va ostentar l'església d'Arle sobre la vila de Beaucaire i el lloc d'Argence al Llenguadoc</ref><ref name="Poly_p40"/> Leibulf fou també un benefactor del monestir de Lérins,<ref>. Ibid, 54 </ref> i segons Jean-Pierre Poly, seria el fundador de l'abadia Saint-André de la Cappe, sobre una illa del [[Roine]] més avall d'Arle.<ref>. Jean-Pierre Poly, ''Provence i la societat feudal 879-1166'', pàg. 22 </ref> S'esmenta altre a Liebulf cop en un diploma de [[20 de març]] de [[825]] i en un de [[23 d'octubre]] de [[837]].

La seva mort va esdevenir després del [[16 de març]] de [[829]], data de la seva última donació al monestir de Saint-André de la Cappe. Va testar el mateix dia donant l'abadia de Saint-André que havia construït sobre l'illa de la Cappe, a l'abadia d'Aniana a la que ja havia fet altres donacions entre [[816]] i [[820]], confirmades pel rei Lluís el Pietós.<ref>Jean-Pierre Poly, ''Provence i la societat feudal 879-1166'' - pàg. 40: No obstant per Poly aquest testament és probablement un document fals o almenys, un document interpolat; molts autors pensen que va morir a la primavera del 828 i </ref> Segons alguns, aquesta devoció es devia als orígens meridionals del comte i explicaria diverses donacions, consentides entre [[816]] i [[820]], pel rei [[Lluís I el Pietós]]; aquestes donacions eren sobre béns arlesians (Saint-Martin, Mornas ''Massatia'' ...) No havent pogut ser setes més que amb l'acord del comte.<ref name="Poly_p40"/>

[[Bernat de Septimània]] va rebre els seus ''honores'' a Septimània.<ref> Bernat va rebre el ducat i marquesat de Septimània el 828; res no indica que Leibulf hagués mort el 828 o 829 excepte el testament, però la seva mort el 828 feria molt plausible que Bernat, que ja governava a Barcelona i Girona, hagués estat anomenat aquell any. Però en aquell moment els comtats no es cobrien necessàriament per mort sinó per decisió reial. Aixi es possible que Leibulf hagués seguit viu uns anys, havent estat canviat de càrrec, i de fet un Leibulf s'esmenta posteriorment</ref>

No se li coneix descendència certa però un descendent podria ser el bisbe [[Guigó de Girona]], d'origen noble, ex clergue d'Arle abans de ser nomenat a la seu de Girona, que apareix cedint en estranyes condicions cap a [[922]]/[[923]] a la catedral d'Arle, entre altres ''alous'', l'abadia de Saint-André de la Cappe. Aquest Guigó apareix com un legitimista en el conflicte que va oposar poc de temps abans l'antiga noblesa amb els borgonyons.<ref>Jean-Pierre Poly, ''Provence i la societat feudal 879-1166'', pàgina 22: "El [[897]], Guigó, llavors clergue arlesià, estava encara amb l'arquebisbe Rostany, però el [[908]], al moment en que fou consagrat bisbe de Girona per [[Arnust]], se'ns diu que va arribar de la cort reial; era doncs ell també un legitimista i havia estat obligat a buscar fora de Provença el càrrec al qual la seva noblesa el destinava. Quan va estar arreglat el contenciós de la crisi, el [[922]]/[[923]], va donar a la catedral d'Arle el seu alou en aquest mateix ''pagus'', l'abadia Saint-André de la Cappe, i tot el que li venia del seu nebot difunt, Daliló; amb aquesta estranya condició, que s'assembla força a la simonia: el seu altre nebot, el clergue arlesià Arnuld, posseirà aquests béns «fins que arribi, si plau a Déu, al rang episcopal»" . </ref>

*{{en}} [[:en:Leibulf of Provence|Leibulf de Provença]]

*Lewis, Archibald R. ''[http://libro.uca.edu/lewis/index.htm The Development of Southern French and Catalan Society, 718-1050]''. University of Texas Press: Austin, 1965.

*Jean-Pierre Poly, ''La Provence et la société féodale 879-1166'', Bordas, Paris, 1976 – {{ISBN|2040077405}}