Elegies de Duino: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
orto i tipo
Línia 1:
'''''Elegies de Duino''''' és un [[llibre]] de [[poemes]] de l'autor en llengua alemanya [[Rainer MaríaMaria Rilke]].
 
El seu nom procedeix del castell de Duino, prop de [[Trieste]] ([[Itàlia]]), propietat de l'amiga i protectora de Rilke, Marie von Thurn und Taxis. Va ser durant una estada en aquest lloc, en [[1912]], quan el poeta va començar la redacció de les Elegies, si bé no les va donar per acabades fins a [[1922]], en el castell de Muzot. L'obra es va publicar a l'any següent, en [[1923]].
 
Encara que alguns crítics afirmen que en ella no hi ha una unitat temàtica, sembla ser que el seu motiu central és l'home i d'aquest sorgeixen, com ràdis, els seus principals temes:
Línia 13:
El veritable dolor i la seva secreta felicitat, en l'últim dels poemes.
 
'''Les Elegies I''' i '''II''', per la seva proximitat cronològica, haurien de ser considerades com un sol bloc. En certa manera, poden llegir-se com un prólegpròleg doncsja que introdueixen els motius que desenvoluparan les restants.
 
La ''L'Elegia III''' tracta sobre els fonaments ocults de l'amor. En ella, l'estimat és el detonant que desperta «aquell amagat, culpable déu fluvial de la sang» (v. 2) i, alhora, qui ha de fer que aquest torrent, aquesta selva interior que sorgeix de l'amor no es dissipi (vv. 83 i 84).
 
Escrita en plena [[Primera Guerra Mundial]], la ''l'Elegia IV''' és un poema fosc, en el qual es contraposa la indistinción (pròpia dels animals i dels àngels) al «desplegui de l'altre. EnemistadEnemistat (...)», que és privatiu de l'home. Una variació sobre aquest motiu apareix en la l'Elegia VIII (potser la més bella). En essència, tracta de les dues formes bàsiques de relacionar-se amb la realitat:
 
Estar en el món, com ho està l'animal, la planta, el moribund i, de vegades, els amants; és a dir, viure en un tot present (vv. 41 i 42) i lliure de la mort (v. 9).
Estar enfront del món, el que comporta la consciència de la mort i del temps, posseir només un reflex de la realitat i l'actitud de mer espectador, «d'un que es marxa».
La ''L'Elegia V''' té com tema els amants, tal com desxifra els versos 96-97 i 103-104. És a dir, la troupe de saltimbanquis no és més la (falsa) prefiguración del treball dels veritables enamorats.
 
Per la seva banda, la sisena composició té com motiu central a l'heroi, que és qui, al costat dels veritables amants, pot perdurar. L'heroi rilkeà es caracteritza pel menyspreu cap a una vida llarga, per tenir com accions bàsiques prendre, deixar, escollir i poder (vv. 35 i 38) i per veure l'amor com una forma d'ascendir a un estadi superior.
 
Finalment, la ''l'Elegia VII''' tracta sobre la perduración de les coses mitjançant la seva interiorización i la '''IX''' sobre la raó de ser de l'home: dir, interioritzar les coses perquè així pervivanpervisquin.
 
[[Categoria:Llibres]]