Hispània Tarraconense: diferència entre les revisions

La '''Tarraconense''' (en [[llatí]]: '''''Provincia Hispania Tarraconensis''''') va ser una [[província romana]] de la [[Diòcesi Hispaniarum]] amb capital a [[Tàrraco]] (Tarragona) en l'època del [[Baix Imperi Romà]] (284-486). La Tarraconense fou creada durant la [[Reformes de Dioclecià|reforma provincial de l'emperador Dioclecià]] (284-305), quan l'antiga ''[[Hispania Citerior]]'' fou dividida en tres províncies: la ''Gallaecia'', la ''Cartaginensis'' i la ''Tarraconensis''. La Tarraconense limitava al sud amb la Cartaginensis, a l'est amb la Gallaecia, i al nord amb l'Aquitània i la Narbonensis. El límit meridional de la Tarraconense quedà fixat al nord Sagunt, fent-lo coincidir amb la frontera del [[convent jurídic Tarraconense]]. Després de la conquesta visigoda d'Hispània la Tarraconense esdevingué una província del [[regne dels Visigots]], situació que es perllongà fins elal 713. A partir d'aleshores la província fou conquerida pels àrabs durant la [[conquesta musulmana de Catalunya|invasió musulmana d'Hispània]] i el territori aproximat de l'antiga Tarraconense fou anomenat ''[[Ath-Thaghr al-Alà]]'' (Frontera Superior). Així mateix cal tenir present que els historiadors a vegades també denominen Tarraconense a l'antiga província romana denominada oficialment ''[[Hispania Citerior]]''. <ref>Enciclopèdia Catalana: [http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0065288&BATE=la%2520Tarraconense Tarraconense]</ref>

La província Tarraconense tenia rang pretorià i era governada per un governador anomenat [[Praeses]], assistit per un comandant militar anomenat [[Dux]]. En l'època de l'emperador [[Constantí I]] la Diocesis Hispaniarum juntament amb les Diòcesidiòcesis de les Galiae i Britannia foren integrades dins de la [[Prefectura del Pretori de les Galies]] i, per raons de proximitat i facilitat de proveïment, se li va afegir la província nord-africana ''Mauretania Tingitana'', reduïda a la zona més septentrional a l'entorn ade l'estret de Gibraltar i sense connexió directa per terra amb la ''Mauretania Caesariensis''.

==La recuperació durant elsel segle IV==

Al llarg del [[segle IV]] la província va romandre en una situació de tranquil·litat i seguretat, allunyada dels conflictes fronterers i interns de l'Imperi, mantenint-se lleials els seus governadors a l'emperador d'occident excepte a finals del segle durant l'època dels usurpadors de [[Magne Màxim]] (383 a 388) i [[Flavi Eugeni]] (392 a 394), a qui van jurar lleialtat encara que després de les derrotes que van patir a mans de [[Teodosi I]] la província es va reintegrar al poder legítim sense necessitat de ser envaïda.

A partir de l'any [[406]] la situació de l'Imperi Romà d'Occident s'havia tornat novament crítica, ja que l'actuació de Estilicó per contenir els visigots de d'Alaric s'havia aconseguit a costa de reduir les guarnicions de l'exèrcit imperial al Rin per sota del mínim necessari per garantir la seguretat fronterera, de manera que [[vàndals]], [[sueus]] i [[alans]] van aconseguir perforar la frontera imperial i envair la Gàlia el 406. El govern d'[[Honori]] a Ravenna va ser incapaç de respondre a aquesta nova amenaça i el governador de Britània es va proclamar emperador com a Constantí III, envaint amb les seves tropes la Galia. El 409 els pobles bàrbars esmentats, pressionats per aquest últim exèrcit romà organitzat, van aconseguir entrar a la Península pels Pirineus occidentals malgrat els esforços de Dídim i Veriniano, familiars de Teodosi. En aquest context la primavera del 409 Geronci es revel·là contra [[Constantí III]] i elevà al tron Màxim. Geronci fixà la seva residència a [[Caesaraugusta]] per poder enfrontar-se a Constant, fill del derrocat Constantí i nomenat August pel seu pare, que l'amenaçava des de [[Tàrraco]]. Geronci pasà a l'atac contra els seus antics superiors i ara enemics, envaint la Gàlia i obtinguent diverses victòries menors, però essent derrotat davant la presència d'un exèrcit enviat per Honori des d'tàlia.Itàlia Finalment les seves tropes s'uniren a les imperials i Geronci es veié obligat a fugir amb un petit seguici a Hispania, on fou deposat i obligat un suïcidar-se.

La Tarraconense va ser l'única província de la Diòcesi Hispaniarum que no va ser directament afectada pel bandidatge dels sueus, vàndals i alans malgrat transitari. Aquesta situació de tranquil·litat es veié afavorida per l'acció dels [[visigots]], que detentatven el rang de federats, i per tant, servidors i aliats de l'Imperi. Aquests, instal·lats al sud de la Galia i amb Tolosa com a seu de la cort del seu rei Ataülf, van entrar a Hispania per a sotmetre-la de nou a l'autoritat imperial i allibertat les zones ocupades pels pobles bàrbars, així com per a reprimir el bandidatge local dels [[bagaudes]] a la zona de la vall de l'Ebre. Els visigots s'assentaren a la zona central d'Hispania actuant en nom i sota les ordres de la cort imperial situada a Ravenna. Però davant la debilitat de la cort de Ravenna el rei Euric va tornar a entrar a la Península per realitzar-hi una campanya brutal, amb nombroses matances i saquejos, forçant a l'Imperi a ampliar la seva ''foedus'' amb aquest poble i reconeixent de facto la seva independència. El [[459]] l'emperador [[Juli Valeri Majorià]] travessà la provincia camícap dea Carthago Nova on s'estava reunint una flota conjunta de l'imperi d'Occident i d'Orient, inclosos els aliats visigots, per atacar als vàndals de Genseric al nord d'Àfrica; però l'expedició no reeixí al ser destruida la flota imperial pels vàndalos a la batalla de Cartagena del [[461]]. A partir d'aleshores la influenciainfluència de la cort imperial de Rávena sobre la provincia Tarraconense i, en general, sobre tots els territoris de la [[Diòcesi Hispaniarum]], desapareixent totalment quan l'[[Imperi Romà d'Occident]]fou abolit el 476 i els visigots consolidaren definitivament el seu regne sense cap tutela.

La Tarraconense, com a bona part de l'ordenació territorial romana, va continuar sent una de les divisions administratives del [[Regne dels Visigots]] al llarg dels seglesegles VI i VII. La Tarraconense va ser utilitzada com a base pels diferents reis visigots per defensar les seuesseves possessions de la Gallia Narbonensis i aturar els atacs promoguts pels reis francs de l'antiga Galia.

===Els ''DuxDuces'' provincials===

El governador visigot d'una província era el ''Dux provinciae''; les competències de què gaudien eren bàsicament d'ordre militar. De les funcions dels governadors provincials gots (anomenats ''dux'', en plural ''duces'', és a dir ''dux provinciae'' o ''duces provinciarum'') es tenen escasses dades. Les províncies van ser anomenades sovint ''ducatus''. Els ''Duces'' tenien autoritat sobre tota la província i sobre els comtes (''comites'') de les ciutats. S'ignora si tenien funcions judicials, si bé se sap que en alguns casos, que per la personalitat dels personatges jutjats se sotmetia l'assumpte al rei, aquest podia delegar en el dux o en el comte. Sembla que la seva principal funció era militar i tenien el comandament d'un exèrcit que constituïa el més gran contingent de tropes de la província (els comtes disposaven també de contingents locals). El nombre de soldats del ''dux'' en temps de pau s'estima en uns tres-cents mentre que els contingents dels comtes eren probablement d'un centenar. Encara que els ciutadans romans estaven exclosos d'algunes funcions se sospita que sí que podien esdevenir ducs provincials, coneixent-se el nom romà d'un dux (concretament de Claudi o ''Claudius'', dux de [[Lusitània]], per bé que encara que tenia un nom clarament romà no existeix l'evidència que no fos un got que hagués adoptat un nom romà alen convertir-se al [[catolicisme]]). El fet que el càrrec pogués ser ostentat per romans i que el dux tingués el comandament de tropes, confirmaria que no existia cap temor a l'hostilitat de la població romana. Sembla probable que els romans no poguessin ostentar el càrrec de comte a causa del seu presumpte desconeixement de les lleis i costums godes, que per les seves funcions judicials calia conèixer.

Els [[musulmà|musulmans]] van desembarcar el [[711]] a [[Gibraltar]] i poc després van vèncer als [[visigot]]s a la [[batalla de Guadalete]]. Amb la destrucció del [[regne dels Visigots]] el sistema d'administració territorial d'Hispania heretat de l'[[Imperi Romà]] va desaparèixer i, amb ell, la província Tarraconense. Tot i així encara que la zona oriental de la mateixa va servir com a últim bastió de resistència als dos últims monarques visigots, [[Àquila II]] (711 - 713) i [[Ardó]] (713 - 720). La primavera del [[714]] els musulmans arribaren a la vall de l'Ebre i un cop assegurada la rereguarda sotmetent [[Corduba]], [[Spali]], [[Mèrida]] i [[Tulaytula]], l'ocupació del territori passava pel domini dels centres urbans més importants del [[Regne dels Visigots]], entre ells [[Cesaracosta]]. L'entrada dels musulmans a Cesaracosta fou pacífica, però alguns nobles [[visigot]]s i altesalts dignataris eclesiàstics van fugir al Pirineu. Després de la conquesta de la Tarraconense el [[valí d'Hispània]] [[As-Samh ibn Màlik al-Khawlaní]] va envair la [[Gàl·lia Narbonesa]] establint la seva capital a [[Arbuna|Arbuna (Narbona)]] el 720, oferint als habitants generoses condicions i ràpida pacificació de les altres ciutats. Amb [[Arbuna]] assegurada, i sobretot amb el seu port, els mariners àrabs eren els amos del Mediterrani occidental, sotmetent ràpidament les ciutats controlades pels comtes visigots. El 721 van arribar reforços per preparar el [[setge de Tolosa (721)|Setge de Tolosa]], que era la clau per dominar la [[Gàl·lia Aquitània]] amb les mateixes condicions que [[Gàl·lia Narbonesa]], però aquests seus plans van fallar per la derrota a la [[batalla de Tolosa]]. Les forces àrabs, assentades sòlidament a Gàl·lia Narbonesa i proveïdes fàcilment per mar van continuar atacant cap a l'est arribant fins a [[Ciutat d'Autun|Autun]] el 725. L'any 731 el valí berber de Narbona i la regió de Cerdanya [[Uthman ibn Naissa]] impugnà [[Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí]] per raó de l'opressió que patien els berbers al nord d'Àfrica i va pactar una treva amb el duc d'Aquitània [[Odó el Gran]]. En represàlia al-Ghafiqí envià una missió per capturar a Uthman, qui durant el transcurs del [[Combat de Llívia]] quedà assetjat i fou mort. Finalment però la major part de la Tarraconense va ser integrada al ''[[Ath-Thaghr al-Alà]]'', la frontera superior de l'[[emirat de Còrdova]], sota la direcció de la família de gots conversos a l'islam -[[Muladita|muladites]]- dels [[Banu-Qasi]].

[[Fitxer:Ducat de Gotia.jpg|250px|thumb|El [[Ducat de Gòtia]] comprenia la part nord de l'antiga Tarraconense visigòtica així com també l'antiga [[Septimània visigòtica]].]]