Ien: diferència entre les revisions

Malgrat la intervenció, les pressions del mercat causaren que el ien continuara apreciant son valor, arribant a un màxim temporal de 271 iens per 1 dòlar dels EUA el 1973, poc abans que l'impacte de la [[crisi del petroli de 1973]] es fera sentir. L'augment dels costos d'importació de [[Petroli]] portà a depreciar el ien a un rang de 290 a 300¥ per dólardòlar entre [[1974]] i [[1976]]. La reaparició d'un superàvit comercial va desenvocar en un tipus de canvi de 211 ¥ per dólardòlar el 1978. L'enfortiment d'aquesta moneda s'inverteix de nou per la [[Segona crisi del petroli el 1979]], fent que el ien caigués als 227 ¥ per dólardòlar en [[1980]].

Durant la primera meitat de la [[dècada de 1980]], el ien no augmenta de valor malgrat que el superàvit per compte corrent va créixer, i ho va fer ràpidament. De 221 ¥ per dólardòlar el [[1981]], el valor mitjà del ien es va veure reduït a 239 iens el [[1985]]. L'augment en el superàvit en compte corrent va generar més demanda de iens en els mercats de divises, però aquest tipus de comerç relacionat amb la demanda de iens es va veure compensat per altres factors. Una gran diferència dels [[tipus d'interès]] respecte amb els [[Estats Units]], que tenia per eixes dates unes taxes d'interès molt més altes que les del Japó, i la progressiva evolució de la [[desregulació]], el fluxe internacional de [[Capital (Economia)|capitals]], donà lloc a una gran sortida neta de capitals del Japó. Aquest fluxe de capital va fer augmentar el subministrament de iens en els mercats de divises, pels inversors japonesos que van canviar els seus iens per altres monedes (principalment dòlars) per a invertir a l'estranger. Això manté el ien feble en relació amb el dòlar i fomenta el ràpid augment del superàvit comercial japonès, que va tenir lloc a la [[dècada de 1980]].