Fonema: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació
Robot estandarditza plantilles de referències
Línia 10:
Posteriorment, fou usat i redefinit en la [[lingüística generativa]], de manera especial per part de [[Noam Chomsky]] i [[Morris Halle]],{{sfn|Chomsky|Halle|1968}} i roman com a centre de moltes idees en el desenvolupament de la moderna [[fonologia]]. Com a concepte teòric o model, tanmateix, ha estat complementat i fins i tot substituït per d'altres.{{sfn|Clark|Yallop|1995|loc=chpt. 11}}
 
Alguns lingüistes, (com ara [[Roman Jakobson]] i [[Morris Halle]]) proposaren que els fonemes podien ser descomponibles posteriorment en [[Tret distintiu|trets distintius]]; aquesta mena de característiques serien els autèntics constituents mínims del llenguatge.{{sfn|Jakobson|Halle|1968}} Les característiques se solapen entre si en el temps, tal com ho fan els fonemes [[suprasegmental]]s en la llengua oral i molts fonemes en les llengües de signes. Les característiques es poden descriure de diverses maneres: Jakobson i els seus companys les defineixen en termes [[fonètica acústica|acústics]], {{sfn|Jakobson|Fant|Halle|1952}} Chomsky i Halle usaren una base predominantment [[Fonètica articulatòria|articulatòria]], tot i que mantingueren algunes característiques acústiques, mentre que el sistema de Ladefoged {{sfn|Ladefoged|2006|pp=268–276}} és un sistema purament articulatori, a part de l'ús del terme acústic 'sibilant'.
 
En la descripció d'algunes llengües, el terme [[cronema]] ha estat usat per indicar longitud contrastiva o ''duració'' de fonemes. En llengües en les quals els [[To (lingüística)|tons]] són fonèmics, els fonemes [[To (lingüística)|tonals]] poden ser anomenats ''tonemes''. No tots els estudiosos que treballen en aquests idiomes utilitzen aquests termes, que poden considerar obsolets.
Línia 21:
La [[fonologia]] en canvi no necessàriament tracta ens clarament definibles en termes acústics. Com a realitat [[ment]]al o abstracta, un fonema no ha de tenir tots els trets fonètics especificats. Per exemple, en diverses [[llengües]] l'aspiració és rellevant per distingir uns parells mínims però un fonema pot pronunciar més o menys aspirat segons el context i la variant lingüística del parlant però en general per a un fonema en català no està especificat el grau d'aspiració. En canvi, en llengües com el xinès [[mandarí]] o el [[coreà]] un fonema té predefinit el tret d'aspiració.
 
El nombre de fonemes d'una llengua és finit i limitat en cada llengua i el nombre d'[[Al·lòfon|al·lòfons]] potencialment definibles, especialment si especifiquem trets fonètics molt subtils, és potencialment il·limitat. Varia segons el context fonètic i l'articulació lingüística individual dels parlants, i el seu estudi es tasca de l'anomenada fonètica experimental. Pel que fa al nombre de fonemes, aquest no ha de ser fix i pot canviar amb el canvi lingüístic; de fet, en un instant donat, pot ser que puguin construir dos sistemes fonològics amb diferent nombre de fonemes si s'introdueixen regles de pronunciació més complexes. No obstant això, en la majoria d'anàlisi del català es considera que té set fonemes vocàlics ben clars: /a/, /ę/, /ẹ/, /i/, /ǫ/, /ọ/, i /u/, amb /ę/ i /ǫ/ que són fonemes oberts enfront dels corresponents tancats.<ref name="GEC">{{citar ref-web |url=http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0224508&BATE=catal%25C3%25A0| títol=Fonema |consulta= 18 de desembre de 2010 |autor= |data= |obra= Enciclopèdia.cat|editor= Enciclopèdia Catalana, SAU|arxiuurl= |arxiudata= |llengua=català }}</ref> Tots aquests fonemes són molt generals entre les llengües romàniques occidentals, excepte en castellà.
En el cas del castellà, aquesta xifra és de 5 vocals, [[To (lingüística)|to]] i que no totes les varietats del castellà tenen el mateix nombre de fonemes especialment en els consonàntics.
 
Línia 277:
El sistema de vocals més comú és el que usa entre d'altres el [[castella]]: /a/, /e/, /i/, /o/, /u/. Les consonants més freqüents són les oclusives sordes /p/, /t/, /k/ (destaca l'excepció de l'[[àrab]] que no contempla el so /p/) i les dues nasals /m/ i /n/. No és estrany que aquests sons siguin alhora dels primers pronunciats pels nadons i que constitueixin les arrels dels mots per als pares en molts idiomes.
 
La [[fonotàctica]] és la branca de la fonètica que estudia quins fonemes es donen a cada llengua, quines restriccions imposa al seu ús i quina és l'estructura bàsica de la síl·laba. Aquestes resttriccions poden tenir a veure amb el tipus de síl·laba acceptable, al vet a determinades combinacions de fonemes o al llindar de perceptibilitat: hi ha alguns fonemes més perceptibles que d'altres, en funció de l'obstrucció al pas de l'aire<ref name="sil·laba">{{citar ref-web | títol = "La sil·laba", capítol de la Gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans | url = http://www.iecat.net/institucio/seccions/filologica/gramatica/ | editor = Institut d'Estudis Catalans}}</ref> i els idiomes poden optar per separar els fonemes no perceptibles entre si. Els fonemes més perceptibles són les vocals, seguits de les consonants líquides i nasals, després vénen les fricatives i per últim les oclusives, on hi ha un tancament total del pas de l'aire.
 
== Neutralització i arxifonemes ==
Línia 444:
== Enllaços externs ==
{{commonscat|Phonemes}}
* {{citar ref-web | url = http://www.arts.gla.ac.uk/ipa/ipa.html | títol = IPA}}
 
{{1000 Llengua i literatura}}