Nàdir-Xah Afxar: diferència entre les revisions

Es va fer famós a la zona per les seves aventures de pillatge i saqueig amb una banda d'homes de la tribu, amb alguns kurds i 300 famílies djalayirs de Tahmasp Kuli Wakil. Amic de Baba Ali Beg Khus-Ahmadlu, governador d'[[Abiward]], aquest li va donar dues de les seves filles successivament en matrimoni i quan va morir li va deixar els seus bensbéns (1723). Llavors justament [[Malik Mahmud Sistani]] es va apoderar del govern de [[Mashad]] i Nadir va entrar al seu servei durant l'agitat moment de la invasió de Pèrsia pels [[Ghilzai]]s afganesos. Aviat va aliar als kurds čamishgazak de Khabushan o Kabushan (Kučan) i va disputar el poder a Malik Mahmud que es va proclamar xa inaugurant l'efímera dinastia [[kiyànida]]. Mentre a [[Isfahan]], el xa [[Tahmasp II]] no podia expulsar als afganesos que s'havien apoderat de la part occidental i es va dirigir a [[Mazanderan]] on a [[Gorgan (ciutat) |Astarabad]] es va unir a [[Fath Ali Khan]] Qadjar que va agafar el títol de ''naib-as-saltana'' i ''wakil-ad-Dawla''; una segona versió diu que el xa Tahmasp II el va ordenar alliberar Teheran que estava ocupada pels afganesos, i que després d'un combat indecís a [[Varamin]], es va apoderar de [[Damghan]] i es va girar contra Tahmasp i el va derrotar prop d'Ashraf el 1726 fent-lo presoner. Tahmasp i Fath, units d'alguna manera (amb el xa com hostatge o amb Fath com a lloctinent) es van dirigir al Khurasan i alli van reclutar al cap dels afshars, Nadir Khan a Khabushan arribant la tardor prop de Mashad. Nadir Khan va convèncer al xa que Fath conspirava contra ell i el xa el va fer matar ([[11 d'octubre]] de [[1726]]).

Per una traïció Nadir es va apoderar de Mashad ([[22 de desembre]] de [[1726]]). Malik Mahmud va poder restar al mausoleu de l'Iman Rida, però al cap de poc, acusat de fomentar una revolta, fou executat. Mashad va esdevenir el quarter general de Nadir que va agafar el títol de ''Tahmasp Kuli Khan'' (esclau de Tahmasp) i el rang de ''kurči bashi'' (comandant de la guàrdia). Nadir va sufocar algunes revoltes locals, va conquerir [[Kain]] al sud del territori i va es va preparar per sotmetre els [[abdali]]s d'Herat per assegurar la rereguarda sense escoltar a Tahmasp que li insistia ena marxar a Isfahan. El 1727 Allahyar i Dhu l-Fikar, dos caps abdalis, es van enfrontar i Nadir va intervenir en favor del primer que va ser imposat a Herat i va esdevenir el seu vassall. Diverses tribus van ser trasplantades a Khurasan. Les operacions de 1727 i 1728 no van donar gaires resultats, però mentre va aconseguir eliminar de Mazanderan i Astarabad als governadors nomenats per Tahmasp i posar la seva pròpia gent. Allahyar khan fou reconegut governador vassall d'Herat i molts caps abdalis van passar al servei de Nadir.

[[Ashraf Khan]], el sobirà [[Ghilzai]] de Pèrsia, va assetjar [[Simman]] mentre el seu general Saydal va assetjar [[Bistam]]. Nadir, després de la lluita a Herat, va córrer a la tardor en ajut d'aquestes ciutats i va derrotar als ghilzais a la batalla de [[Mehmandust]] o Mihmandust prop de [[Damghan]] el [[29 de setembre]] de [[1729]]. Nadir va passar a l'ofensiva i Ashraf Khan va fracassar en el bloqueig del pas de Khar a l'est de Varamin i va haver d'abandonar [[Teheran]] on es va instal·lar Tahmasp mentre Ashraf Khan es retirava cap a [[Isfahan]] amb Nadir a l'esquena. Per por d'una revolta en favor del príncep safàvida, les tropes afganeses van saquejar Isfahan i van matar molts habitants (incloent-hi 3000 ulemes i notables); Va rebre llavors ajut otomà i va marxar contra Nadir a Murcakvort a uns 50 km al nord-oest; els afganesos van patir moltes baixes en la lluita que va seguir que en part fou una batalla cos a cos. El [[13 de novembre]] de [[1729]] Ashraf va abandonar la seva capital aen la quequal va entrar Nadir tres dies després; la ciutat havia estat saquejada per la població i estava en molt mal estat quan Tahmasp s'hi va presentar al cap d'un mes.

Ashraf encara disposava d'un exèrcit de 20000 homes i el tresor, i seguia en lluita. Nadir aviat el va empaitar i el va derrotar prop de Zarkan (al costat de [[Xiraz]]) el [[27 de novembre]] de [[1729]], derrotant també un destacament de rereguarda a Pol-e Fasa (16 km al sud-est de Shiraz) però Ashraf va poder fugir al [[Luristan]]; en la fugida les restes de l'exèrcit afganès es va desintegrar i algun van fugir en vaixells que van trobar a [[Bandar Abbas]] però foren fets presoners pels àrabs del golf i enviats com esclaus a [[Bahrayn]] i [[Mascat]]; estant a Barudjird, Nadir va rebre una corona del xa i el nomenament com a valí de [[Gran Khorasan|Khorasan]], [[Mazanderan]], [[Yedz]], [[Kirman]] i [[Sistan]]. Nadir de fet simplement tolerava a Tahmasp al tron i es va casar amb Gawarshah Radiyya Sultan, germana del xa, sense ni demanar permís al xa, i ununa altra germana Fatima Sultan, fou promesa a Reza o Rida Kuli Khan, el fill gran de Nadir.

Ashraf va provar de fugir per mar cap a [[Bàssora]] on esperava obtenir suport otomà, però no ho va aconseguir i la seva única opció era marxar per terra fins a [[Kandahar]]; així ho va fer però mentre creuava el desert oriental fou atacat per una banda de [[balutxis]] prop de la frontera amb [[Sistan]] i va resultar mort (hivern del 1730); aquestosaquests balutxis estaven a les ordes d'Husayn, cosí d'Ashraf Khan, que volia venjar la mort de [[Mahmud Khan]] (mort el 25 d'abril de 1725 oficialment de malaltia però probablement estrangulat per orde d'Ashraf) i s'havia independitzat d'Ashraf al [[Balutxistan (regió) |Balutxistan]].

Mentre Nadir estava absent els ministres de Tahmasp el van convèncer de renovar les hostilitats contra els turcs. El xa va nomenar un governador propi a Tabriz i va marxar sobre [[Erivan]] (primavera del 1731) però ja l'estaven esperant i es va haver de retirar. Eyyubi [[Ahmad Pasha]] de [[Bagdad]] va conquerir [[Kirmanshah]] i va derrotar a les tropes perses a la batalla de [[Koridjan]] el [[15 de setembre]] de [[1731]], el que va portar al [[tractat de Bagdad]] de [[10 de gener]] de [[1732]] pel que el xa Tahmasp II va haver de cedir els districtes de [[Gandja]], [[Tbilisi]], [[Rewan]], [[Xirvan]] i [[Daguestan]], però els perses conservaven Tabriz; no obstant les objeccions del sultà otomà en relació a Tabriz van impedir una pau estable i la lluita va seguir als districtes de [[Mossul]], [[Kirkuk]], [[Bagdad]], Tabriz, Gandja, Tbilisi i [[Kars]] fins al final de 1735. El [[21 de gener]] o [[1 de febrer]] de 1732 (calendaris julià i gregorià) es va signar amb els russos el [[tractat de Rasht]] pel qual aquestosaquests evacuaven el [[Gilan]] i les terres al sud de [[Salyan]] (al [[Kur]]) però l'evacuació de [[Derbent]] i [[Bakú]] quedava supeditada aal fet que els perses recuperessin els territoris al nord de l'[[Araxes]].

En un acte públic Nadir Khan va condemnar el tractat amb l'[[Imperi Otomà]], va revocar als governadors nomenats per Tahmasp II i el juliol es va presentar a Isfahan amb l'exèrcit i va reunir una conferència (''kingash'') de kizilbaixis i notables als quequals va fer deposar al xa a causa de borratxera i de d'incompetència, proclamant al seu fill infant, [[Abbas III]] ([[17 de juliol]] de [[1732]]). Tahmasp fou enviat exiliat al Khurasan. Nadir va agafar el títol de ''wakil al-Dawla'' (lloctinent de l'Estat) i ''naib al-saltana'' (vice-sultan).

Va reprimir una revolta favorable a Tahmasp dels [[bakhtiyaris]] i tot seguit va creuar les defenses turques a l'oest de [[Kirmanshah]] ocupant [[Zohab]] i el gener de [[1733]] va assetjar Bagdad. Ahmad Pasha va demanar una treva que en realitat no tenia altre objecte que guanyar temps per l'arribada d'un exèrcit manat per [[Topal Osman Pasha]]. El [[19 de juliol]] de [[1733]] l'exèrcit de Topal va derrotar a Nadir a la riba del [[Tigris]] i va poder entrar a Bagdad. Nadir es va retirar a Hamadan ([[4 d'agost]]). En aquesta ciutat, en només dos mesos va equipar i reorganitzar el seu exèrcit, mentre que Topal Osman no rebia els reforços i les provisions que havia demanat a [[Istanbul]]. El [[2 d'octubre]] Nadir va ocupar altre cop Zohab. El turc Memish Pasha va ocupar ([[9 de novembre]]) el congost o pas de [[Ak Darband]] (Agh Darband) i Nadir va atacar aquesta posició per atreure l'exèrcit otomà. Quan Topal Osman Pasha va anar al congost va patir una seriosa derrota davant de Nadir ([[9 de desembre]] de [[1733]]) en la que Topal va morir. Els otomans van començar a evacuar [[Azerbaidjan]]. Només la revolta de Muhammad Khan Balutx a [[Fars]] va impedir a Nadir treure complet profit de la victòria. Va iniciar però haver d'abandonar el setge de Bagdad i el [[22 de desembre]] ja estava de camí al Fars creuant el [[Khuzestan]] cap a [[Xuixtar]]. El gener de 1734 el rebel fou derrotat al pas de [[Xulistan]] i el l'[[1 de febrer]] de [[1734]] Nadir entrava a Shiraz.

De retorn a Isfahan Nadir va informar a l'ambaixador turc Abd al-Karim Efendi que la retrocessió d'[[Armènia]], [[Geòrgia]] i [[Azerbaidjan]] era ''conditio sine qua non'' per a la pau. A finals de maig el príncep [[Golitzin]], ambaixador rus, fou rebut a Isfahan i se li va prometre l'aliança contra Turquia. El propimateix ambaixador va acompanyar després a Nadir en la següent campanya.

El [[3 de novembre]] de [[1734]] Nadir estava davant de [[Gandja]] defensada per [[Genç Ali Pasha]]. Golitzin va aconseguir enginyer i artilleria russa pel setge, però Gandja va aguantar 8 mesos. Un contingent de [[tàtars de Crimea]] manat per [[Qaplan I Giray]] va creuar el territori rus de [[Kabartay]] per anar en ajut dels turcs creant un incident amb Rússia.<ref> el russos per aquest incident i alguns altres van atacar la fortalesa d'[[Azov]] l'any següent, el [[31 de març]] de [[1736]] </ref> Qaplan I Giray va establir governadors a [[Derbent]] i diverses ciutats de [[Daguestan]]. El 10/[[21 de març]] de [[1735]] (segons els dos calendaris) es va signar a la rodalia de Gandja un [[tractat de Gandja|tractat]] d'aliança entre l'[[Imperi Rus]] i Pèrsia per elpel qual l'emperadriu [[Anna de Rússia]] s'obligava a entregar Bakú i Derbent. El [[25 de maig]] de [[1735]] Nadir va anar a [[Kars]] per enfrontar-se amb les forces otomanes de reforç que dirigia [[Abd Allah Pasha Köprülüzade]] però el xoc es va produir finalment a [[Erevan]], a la plana de [[Baghaward]] el 18/[[19 de juny]] de [[1735]]. Nadir va sortir victoriós i pocs dies després Gandja es rendia ([[8 de juliol]]) i [[Tblisi]] seguia poc després (12/[[13 d'agost]]). Mentre els russos van avançar fins Or-kapi ([[Perekop]]) i van amenaçar d'envair el [[khanat de Crimea]]; l'artilleria russa va rebutjar als tàtars i el khan va haver de recórrer a la guerrilla. El [[3 d'octubre]] es rendia [[Erevan]] mentre Kars estava assetjada. Ahmad Pasha, nomenat al lloc d'Abd Allah Pasha Köprülüzade, va demanar la pau. Nadir va aixecar el setge de Kars i es van obrir negociacions que pel costat turc va portar primer el comandant otomà a Gandja, Genç Ali Pasha i pel costat persa el mateix Nadir Xah, que es van fer a l'estepa de [[Mughan]]; Nadir no volia cap tractat sense intervenció de Rússia tot i que les victories perses ja havien lliurat a Rússia del perill otomà al Caucas, al mateix temps que a Pèrsia. Els otomans van ordenar al khan de Crimea la retirada del Caucas.<ref> el juny de 1736 els russos en revenja van entrar al khanat però se'n van retirar al cap de dos mesos </ref> Nadir va anar personalment a arranjar els afers a Tblisi, centre de Geòrgia ([[Kartli]] i [[Kakhètia]]) que havia estat un important feudatari [[safàvida]] i estat tampó entre otomans i perses: va nomenar governador al rei [[Alexandre II de Kartli|Alexandre II]] conegut com Ali Mirza nebot del rei Taimuraz II de Kakhetia (rei 1732-1736 <ref> se li va retornar el tron de Kakhètia el 1738 fins a 1744 quan fou nomenat rei de Kartli fins el 1762</ref> amb el cárrec de governador (no rei) i sense poder, tenint al seu costat a Safi Khan Bughayiri com a comandant d'una guarnició persa de control; mentre a Kakhètia va ocupar el tron [[Alexandre III de Kakhètia|Alexcandre III]] en qualitat de ''djanisin'' (rei suplent) mentre el seu oncle Teimuraz II de Kakhètia va estar absent com hostatge a Pèrsia.<ref> inicialment havia fugit a [[Circàssia]] però després es va sotmetre i va ser restaurat</ref> La resta del hivern Nadir la va passar restaurant el seu poder al [[Caucas]] atacant als [[lesguians]] de Djar i Tala al nord de l'[[Alazan]]. Surkhay III no obstant va eludir la captura pels perses.

A finals de gener de [[1736]] Nadir va tornar a l'estepa de [[Mughan]] on mentre s'havien reunirt milers de notables, ''ulemes'' generals i governadors (es diu que fins a uns 20.000). En aquesta gran assemblea o ''kurultay'' el dia [[27 de gener]] va anunciar el seu desig de retirar-se al Khurasan i va deixar en llibertat als perses de posar al tron a un safàvvida, fos el jove Abbas III o el seu pare Tahmasp II que seguia viu. Els reunits van protestar i van reclamar a Nadir com únic xa possible. Nadir va acceptar al cap de pocs dies amb la condició que els perses havien d'abandonar les doctrines xiïtes imposades pels safàvides i havien d'adoptar el sunnisme. Els perses formarien un cinquè ''madhhab'' ortodox anomenat ''madhhab-i djafari'', és a dir sota el patronatge de [[Djafar al-Sadik]], que tindria dret a un lloc de pregària (rukn) especific a la Meca i li seria reconegut un ''amir al-hajj'' (encarregat de la peregrinació) al costat dels ''amirs al-hajj'' de Síria i d'Egipte. En el tractat presentat a Turquia es proposarien aquestosaquests tres punts a més delde l'intercanvi de presos i intercanvi d'ambaixadors. La condició fou acceptada per l'assemblea i Nadir fou coronat el [[8 de març]] de [[1736]].

Va passar el l'hivern a Isfahan i Tahmasp II i el seu fill foren empresonats a [[Sabzawar]] <ref> el 1740 van córrer rumors de la mort de Nàdir al [[Sind]] i Tahmasp II i Abbas III van ser executats per orde del fill de Nàdir, [[Rida Kuli Mirza]], que ho va encarregar a Muhammad Husayn Khan Develu. L'esposa de Rida, Fatima Sultan, que era germana de Tahmasp i tia d'Abbas, quan va saber la mort d'aquestos es va suïcidar</ref>

Husayn Khan Ghilzai (o Husayn Sultan Ghilzai), el germà de Mahmud Khan, continuava governant a [[Kandahar]], i era el l'únic que s'oposava a Nàdir. El [[3 de febrer]] de [[1737]] Nàdir va sortir d'Isfahan en direcció a Kandahar i el març va establir un campament vora la ciutat on va erigir la nova ciutat de [[Nadirabad]]. La ciutat va capitular el 23/[[24 de març]] de [[1738]]. La ciutadella fou desmantellada i la població transportada a Nadirabad. Molts ghilzais i abdalis van ingressar al seu exèrcit. Havia aconseguiraconseguit restaurar Pèrsia als seus límits de màxima expansió sota els safàvides i tenia al costat unes províncies riques i mal defensades: l'Índia. Amb les seves noves forces, i el seu desig conscient d'imitar a [[Tamerlà]], va decidir la conquesta.

[[Gazni]] fou ocupada el l'[[11 de juny]] de [[1738]]; després [[Kabul]] el [[30 de juny]]. Jalalabad va caure el [[17 de setembre]]. A la vora d'aquesta ciutat Nàdir va enviar al seu fill gran [[Rida Kuli Mirza]], de 17 anys, a governar Pèrsia com a virrei amb seu a [[Mashad]] i ell i el seu germà [[Nasr Allah Mirza]] van rebre corones (Nasr Allah va continuar al costat del pare cap a l'Índia). Va evitar el [[pas de Khyber]] i va ocupar [[Peshawar]] el [[27 de desembre]] fent presoner al governador Nasir Khan (al que després va restaurar en les seves funcions); [[Lahore]] fou ocupada el [[23 de gener]] de [[1739]] i el governador [[Zakariya Khan]] també fou mantingut com a governador. L'emperador [[Muhammad Shah de Delhi]] va reunir un fort exèrcit (300.000 homes i 2.000 elefants) que va concentrar a la vora de [[Karnal]] a 120 km de Delhi. El [[6 de febrer]] Nàdir va sortir de Lahore, i va aïllar al l'emperador mogol de la ciutat de [[Delhi]] pels subministraments i reforços, atacant ràpidament a [[Saadat Khan]] (que era nadiu del [[Gran Khorasan|Khorasan]]) que venia amb més forces des de l'[[Oudh]], sense deixar-lo unir a les forces imperials, a les que també va atacar; els imperials manats per Khan Dawran van patir una greu derrota i el seu comandant va morir ([[24 de febrer]] de [[1739]]). Muhammad Shah va quedar en mans de Nàdir que va dinar amb ell (parlant en turc) segons el costum safàvida i mongol, i després el va escortar fins a Delhi on es va fer la ''[[khutba]]'' en nom de Nàdir-Xah i es van encunyar monedes amb el seu nom.

El [[26 de març]] els rumors que Nàdir havia estat assassinat va provocar un aixecament popular i els soldats perses foren atacats a diversos barris i uns cinc mil massacrats. L'endemà des de la mesquita Nàdir va donar l'orde d'una matança general; als barris on hi havia hagut atacs els soldats perses van fer una matança i uns vint mil habitants van morir. El [[6 d'abril]] el jove [[Nasr Allah Mirza]], el fill de Nàdir, es casava amb una princesa mogolmogola.

Una setmana després l'exèrcit va sortir de [[Delhi]] i es va dirigir a [[Kabul]], però llavors alen arribar allí va girar al sud per anar al [[Sind]] a sotmetre a un vassall rebel: [[Khudayar Khan Abbasi]], nadiu de Siwi. Nàdir va avançar per [[Bangash]], [[Larkana]] i Shahdadpur entrant al desert del [[Thar]]. [[Khadayar]] es va tancar a [[Amarkot]] i fou fet finalment presoner per Nàdir. Va organitzar les seves possessions índies en tres províncies i va retornar a [[Nadirabad]] (via [[Siwil]] i [[Sahl]]) on va arribar el [[4 de maig]] de [[1740]].

El [[5 de juny]] de [[1740]] va visitar [[Herat]] fins al dia 10, i tot seguit [[Balkh]] on va arribar el [[31 de juliol]]. El seu fill Rida Kuli Mirza no s'havia estat quiet i havia sotmès Balkh i les estepes del sud de l'[[Oxus]],<ref> en línies generals no obstant el seu virregnat no fou considerat bo per Nàdir</ref> i Ilbars Khan de [[khanat de Khivà|Khivà]] es mostrava amenaçador, pel que Nàdir va decidir castigar-lo. Va travessar l'Oxus a [[Sharjui]] per mitjà de vaixells especialment construits per fusters indis, i va entrar en territori del [[khanat de Bukharà]] (final d'agost de 1740) i es va presentar davant la capital el [[22 de setembre]]. El khan Abu l-Faid no va intentar resistir i es va avindreavenir a les exigències de Nàdir que el va tractar amablement i el va mantenir com a Khan però li va obligar a cedir tots els territoris al sud de l'Oxus i el poder efectiu el va agafar ell mateix i els seus oficials, i també el comandant de les forces militars bukharianes, el ''atalik'' Muhammad Hakim (1722-1743). Vint mil uzbeks van haver de reforçar les forces de Nàdir contra Khivà (també un nombre de turcmans). L'exèrcit persa va avançar cap a Khivà dividit en una força per terra i ununa altra paral·lela amb vaixells per l'Oxus. Diverses fortaleses del khan foren bombardejades; el khan es va tancar a la fortalesa de Khankah que es va renidr el [[14 de novembre]] de [[1740]] i poc després es rendia la ciutat de [[Khivà]]. Ilbars Khan fou executat i substituit per Abu Muhammad. Nàdir va retornar al sud i el [[23 de desembre]] estava altre cop a Sharjui i el [[17 de gener]] de [[1741]] estava de retorn a Mashad.

En la seva absència el seu germà Ibrahim Khan, governador del [[Caucas]], havia estat mort en una campanya contra els [[lesguians]] que a més van fer incursions a [[Geòrgia]]. La primavera del 1741 Nàdir va decidir castigar als lesguians. Va enviar pel davant a tropes abdali que van assolar Djar, Djawukh i Akzibir, que no van poder completar la tasca. Quan en el camí cap al Caucas passava pel [[Mazanderan]], el [[15 de maig]] de [[1741]] prop de Kalayi Awlad un home amagat a la jungla li va disparar i el va ferir lleugerament. El L'agressor fou capturat i enviat a Tihran i Nàdir va seguir viatge passant per [[Qazvín]], Karadjadagh, [[Bardaa]] i Kabala. El juny de 1741 era al [[Daguestan]] on els caps locals li van anar a retre homenatge: el shamkal Surkhay III de Kazi-Kumuk (que s'havia sotmès a Nàdir i va morir aquest any i el va succeir el seu fill Muhammad ibn Surkhai), el usmi de [[Kaytak]], i el shamkhal de Tarki (Tarkhi, Tarkhu i altres variants). Els russos es van alarmar de possibles ambicions de Nàdir sobre territoris més al nord del Caucas i van reforçar la seva base de [[Kyzlar]] o [[Kizlyar]].<ref>on el maig del [[1742]] ja tenien 42.000 homes </ref> La campanya contra [[àvars]], lesguians i [[txetxens]] no fou gaire afortunada. A la tardor el l'home que havia atemptat contra Nàdir va confessar que el l'instigador era el fill Rida Kuli Mirza; ala l'inici de desembre, quan tenia el campament a Bashlu, Rida Kuli fou portat a presència del pare i tot i les seves protestes de d'innocència, probablement autèntiques o almenys així ho creuen la major part dels historiadors, fou cegat.<ref> Mahdi Khan diu en la seva obra que el agressor era un esclau de Dilawar Khan Taimani, un cap turcman</ref> Nàdir va quedar molt angoixat pel suplici del seu fill. El L'hivern fou extraordinàriament dur, els subministraments cada vegada eren pitjors, i la lluita es va aturar; quan amb el bon temps es va reprendre la resistència va fer caure en nombroses emboscades a les tropes perses. Durant el [[1742]] el khan de Khivà fou enderrocat per rebels contraris alals perses, i [[Balkh]] també es va revoltar, causant tot això un fort enuig a Nàdir. Un any i mig van estar les tropes al Caucas sense aconseguir la victòria. Nàdir es negava a retirar-se, no podia acceptar-ho després d'haver vençut a tots els enemics, alguns prou poderosos, no aconseguís derrotar a un grup d'uns centenars de muntanyesos. Finalment el gener de 1743 va arribar la comunicació del sultà otomà que rebutjava per a fer la pau, el reconeixement del ''madhhab djafarita'' i les condicions inherents. Nàdir va anunciar que en aquestes condicions hauria de reprendre la guerra per imposar les seves condicions i va sortir cap al sud (el [[10 de febrer]]).

Va arribar a [[Kirmanshah]] i va construir una fortalesa i un arsenal, passant revista a un exèrcit de 375.000 homes vinguts d'arreu de Pèrsia. Es va posar en marxa i va ocupar [[Kirkuk]] per capitulació el [[5 d'agost]] de [[1743]] seguida poc després d'[[Irbil]]. El [[5 d'octubre]] es va presentar davant de [[Mossul]] i la va assetjar pero la resistència fou forta i es va haver de retirar el dia [[20 d'octubre]] cap a [[Kirkuk]] i [[Khanakin]]. Llavors va negociar una treva amb [[Ahmad Pasha]] de Bagdad, el seu vell adversari. La treva li va permetre visitar els antuaris xiïtes i sunnites de l'[[Iraq]], junt amb les sevaseves dones. El [[12 de desembre]] de [[1743]] va reunir una gran assemblea religiosa a [[Najaf]] a la que van participar ulemes de l'Iraq, Pèrsia, [[Transcaucàsia]], [[Turquestan (regió) |Turquestan]] i [[Afganistan]], sota la presidència de Mahdi Khan, i en el comunicat final es va reconèixer el ''madhhab djafarita'' <ref> no se sap si voluntàriament, sota pressió de Nàdir o per correspondre a les generoses donacions de una de les seves dones al mausoleu de Nadjaf </ref> i es va confirmar la renunciarenúncia dels perses a l'"heretgia extremista xiïta" que havien imposat els safàvides des de [[Ismail I]] Shah.

Per portar a terme aquesta campanya que va requerir un fort finançament, es va haver d'anularanul·lar l'exempció fiscal del tercer any acordada amb els beneficis de l'Índia. A més la taxació antiga va ser doblada, el que va crear molts descontents i van esclatar rebel·lions a diversos llocs. A l'Azerbaidjan i Daguestan es va revoltar Sam Mirza en nom dels safàvides però fou aplanada per Ibrahim Khan (nebot de Nàdir) i Nasr Allah Mirza (el fill del xa). L'octubre de 1743 un tal Safi Mirza, enviat pels otomans, es va presentar a Kars i es va estendre cap Azerbaidjan i els otomans llavors van refusar iniciar el l'intercanvi de presoners. També Ibrahim i Nasr Allah van sufocar aquesta revolta. El gener del 1744 el beglerbegi de [[Fars]], Taki Khan Shirazi, un dels homes de confiança de Nàdir, es va revoltar al seu govern, en una rebel·lió que tenia un ampli suport popular. El febrer de 1744 Nàdir-Xah , que romania prop de la frontera otomana, a [[Hamadan]], fou informat de la negativa final dels turcs a ratificar el tractat; llavors va avançar cap al nord-oest i va assetjar [[Kars]], setge que va durar del maig a l'octubre. Les tropes fidels a Nàdir van atacar i saquejar [[Shiraz]] el juny de 1744 i Taki Khan fou capturat i se li va treure un ull i se'l va castrar. Pel mateix temps es van revoltar a Khivà els turcmans Yomud i Salur; a [[Gorgan (ciutat)|Astarabad]] també es van revoltar els turcmans [[Qajar (tribu)|qajar]] contra l'opressió del fill del governador; Nàdir va enviar a Khivà a un nebot seu, Ali Kuli Khan que va dominar la rebel·lió els primer mesos del 1745.

L'octubre de 1744 Nàdir va aixecar el setge de Kars i va anar a passar l'hivern al nord del [[Kura (Geòrgia) |Kura]], on va sorprendre als lesguians als quequals per fi va obligar a sotmetre's. Al bon temps del 1745 el comandant en cap (''serasker'') otomà [[Yegen Muhammad Pasha]] va sortir d'Erzurum amb un exèrcit que havien reunit de 150.000 cavallers i 40.000 geníssers, i va creuar la frontera. Al mateix temps [[Abd Allah Pasha Djebeidji]] avançava via [[Diyarbekir]] i [[Mossul]]. Nasr Allah Mirza li va sortir a l'encontre i el va derrotar completament prop de Mossul ([[19 d'agost]]) i la notícia es va saber immediatament i va provocar incidents al principal exèrcit otomà, i soldats amotinats van matar a Yegen Pasha. Nàdir va aprofitar per atacar a la plana de [[Baghaward]] ([[20 d'agost]]) i va obtenirt una nova victòria decisiva com la primera que havia guanyat a aquest lloc el 19 de juny de 1735 contra els mateixos otomans. No va aprofitar aquesta victòria. Aparentment estava ja cansat, va obrir noves negociacions i va retirar de les exigències per la pau el reconeixement del ''madhhab djafarita'' i les condicions lligades a aquest.

El desembre de [[1745]] va retornar a Isfahan i va començar a extrosionar als alts dignataris i alguns els va castigar cruelment i sense causa. El febrer va marxar al Khorasan i durant el viatge que va durar fins al març, a cada parada va fer igualment extorsions i càstigs desmesurats. A Mashad va anar a inspeccionar la fortalesa de [[Kalat-i Nadir|Kalat]] que estava construint per guardar el seu tresor. Poc temps després va marxar a l'oest amb un seguici important, per trobar a la delegació otomana que venia a signar la pau. El [[4 de setembre]] de [[1746]] es va signar a Kurdan (prop de [[Sawdjbulak]] moderna [[Mahabad]]) la pau amb els enviats turcs i el [[22 de gener]] de [[1747]] els enviats perses la van signar a la cort del sultà (que era reconegut com a califa de tot el l'islam i glòria de la raça turca). La frontera quedava bàsicament restaurada en els límits que tenia el [[1639]] amb una modesta petició persa demanant obtenir una província que abans hagués estat del sultà turc. Al L'hivern del 1746 tornava a ser a Isfahan on la seva crueltat i rapacitat havia fet que tothom el considerés boig o desequilibrat (segons els informes d'alguns estrangers). Va exigir al [[Sistan]] un impost de 300.000 tumans, i la província es va revoltar. Nàdir va enviar a sufocar la rebel·lió al seu nebot Ali Kuli Khan però quan aquest va arribar a Sistan va saber que ell mateix havia de pagar una taxa de 100.000 tumans i va agafar la direcció de la revolta. Tahmasp Kuli Wakil Djalayir, el més fidel company de Nàdir, va voler proclamar a un fill de Nàdir al seu lloc; els kurds de Kabushan es van revoltar també en favor de d'Ali Kuli Khan i van saquejar els estables reials de Radkan. El [[2 de febrer]] Nàdir va marxar al Kirman i a l'any nou musulmà va retornar a [[Mashad]] on només arribar va marxar contra els kurdkurds de Kabushan.