Castellà del País Valencià: diferència entre les revisions

A més, en este sector a voltes la f- llatina inicial es pronuncia aspirada velar amb fricació aspra (igual a la j del [[castellà]] estàndard espanyol, articulació representada ací amb la lletra h) en veus que el castellà conserva la f-, com ''huersa'', per ''fuerza'', ''huente'' per, ''fuente'', ''huí'' per ''fui'', ''huego'' per ''fuego'', ''hebrero'' per ''febrero'', ''Helipe'' per ''Felipe''… etc. Així com moltes altres alteracions fonètiques de tipus aragonés (''trai, gotear, piazo, perdiu, maríu, añudáu''… etc). Mereix especial atenció la parla local de Fanzara, que sesseja però manté la distinció etimològica entre la sibilant sorda i la sonora, esés a dir, el fanzarí articula amb ''s'' fricativa apicoalveolar plana sorda (que entre vocals es representa ací amb el dígraf ''ss''), tant veus com ''massa, passá, saco, mes,'' com ''brasso, cabeza, dulse, crus,'' però pronuncia amb ''s'' fricativa apicoalveolar plana sonora ( que ací representarem amb ''s'' simple entre vocals i amb ''z'' darrere de consonant igual que en l'ortografia catalana), en paraules com ''queso, iglesia, mesa,'' i també ''senisa, besino, cosina, quinze, onze, azeite''.. etc. El fanzarí, a més, no pronuncia la ''–r'' a final de paraula.