Eileen Gray: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot endreça categories |
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (- + ) |
||
Línia 1:
{{Infotaula persona
| nom
| imatge
| peu
| data_naix
| lloc_naix
| data_mort
| lloc_mort
| altres_noms
| coneguda_per =
| ocupació
}}
'''Eileen Gray''' ([[Enniscorthy]] ([[Comtat de Wexford]]), [[9 d'agost]] de [[1878]] – [[París]], [[31 d'octubre]] de [[1976]]) va ser una artista de la [[laca]], [[disseny|dissenyadora de mobles]], d'[[interiorisme|interiors]] i [[arquitectura|arquitecta]] [[Irlanda|irlandesa]] ben coneguda per incorporar el treball de la laca amb luxe del moviment artístic [[De Stijl]]. Va ser una de les primeres dones reconegudes internacionalment.
Dos dels seus projectes arquitectòniques han estat reconeguts oficialment com a monuments històrics. La Villa «Tempe a Pailla» classificada el 1990<ref>{{citar web|url=http://www.culture.gouv.fr/public/mistral/merimee_fr?ACTION=CHERCHER&FIELD_1=REF&VALUE_1=PA00080938 |títol=Monuments historiques ; Label XXe Ref. PA00080938|editor=Base Mérimée, ministère français de la Culture |llengua=francès|consultat=14 de gener de 2013}}</ref> i «E 1207» des de l'any 2000.<ref>{{citar web|url=http://www.culture.gouv.fr/public/mistral/merimee_fr?ACTION=CHERCHER&FIELD_1=REF&VALUE_1=PA00080824 |títol=Monuments historiques ; Label XXe Ref. PA00080824|editor=Base Mérimée, ministère français de la Culture |llengua=francès|consultat=14 de gener de 2013}}</ref> També ha estat reconegut el seu treball com a dissenyadora a la Villa «Marie-Laure-de-Noailles» on va treballar al costat de [[Robert Mallet-Stevens]] i [[Pierre Chareau]].<ref>{{citar web|url=http://www.culture.gouv.fr/public/mistral/merimee_fr?ACTION=CHERCHER&FIELD_1=REF&VALUE_1=PA00081651 |títol=Monuments historiques ; Label XXe Ref. PA00081651|editor=Base Mérimée, ministère français de la Culture |llengua=francès|consultat=14 de gener de 2013}}</ref>
== Biografia ==
Línia 22:
Igual que moltes dones de la seva classe social, Gray va rebre una educació formal; i a part dels períodes intermitents d'estudi en un internat a [[Dresden]], Alemanya, va ser educada des del principi per institutrius. Va fer la seva primera visita a [[París]] el 1900, en acompanyar la seva mare a l'[[Exposició Universal]].<ref name= soloarq>{{citar web|url=http://www.soloarquitectura.com/arquitectos/eileen_gray.html|títol=Eileen Gray (Katheleen Eileen Moray)|editor= Solo arquitectura|consulta=14 de gener de 2013|llengua=castellà}}</ref> L'any següent, 1901, es va matricular en dibuix a la Slade School of Fine Art de [[Londres]],{{sfn|Constant|2003|p=8}} i durant les visites que realitzava al [[Museu Victoria and Albert]] va desenvolupar la seva admiració pels treballs asiàtics de la laca. Aquest període d'aprenentatge li va servir per independitzar-se de la seva família, decisió que es va veure precipitada a causa d'una sèrie de modificacions a la casa familiar d'Enniscorthy el 1885, transformada en una mansió d'estil victorià, canvi que va desagradar per complet a Eileen.
El 1902 es va establir temporalment a París per continuar els seus estudis de [[dibuix]] a l'[[Académie Colarossi]], juntament amb les seves amigues Bruce Kathleen i Jesse Gavin.<ref name= desing/> Les tres van ocupar una pensió a la rue Barras 7, a la vora de [[Montparnasse]]. Aviat van ser transferides a l'[[Académie Julian]] a la rue du Dragó, on l'ensenyament
== Residència a París ==
Es va establir definitivament a París l'any 1906, en un apartament de la rue Bonaparte -a prop de l'[[abadia de Saint-Germain-des-Prés]]-, que va ocupar la resta de la seva vida. Durant el mateix any començarien les relacions entre ella i el mestre de la laca japonès, Seizo Sugawara.<ref name= soloarq/> <ref name= desing/>
Entre 1909 i 1912 visita diversos llocs, primer el [[nord d'Àfrica]] on aprèn tot sobre les artistes marroquines a l'art del teixit, sobretot de la llana. Més tard va viatjar a [[Amèrica]] prenent el tren de [[Nova York]] a [[San Francisco]], fent escala al [[Gran Canyó]] i les [[Muntanyes Rocalloses]], [[Monterey]], [[Califòrnia]] i [[Seattle]], llocs d'obligatòria visita per a Gray. Va celebrar la seva primera exposició l'any 1913, mostrant alguns plafons decoratius al Saló des Artistes Décorateurs.<ref name= desing/>
Línia 34:
Va començar a projectar-se la seva pròpia casa d'estiueig als afores de [[Menton]], a la vora de [[Castelar (Provença)|Castelar]], que va estar acabada el 1934, i després d'això Gray va emprar molt del seu temps al sud de França. Va llogar un apartament amb vistes al port de [[Sant Tropetz]] com a refugi dels dies d'estiu i les creixents multituds de la [[Costa Blava]]. Malgrat l'augment de popularitat de la ciutat, va continuar visitant la zona en nombroses ocasions, construint el seu darrer projecte «Lóu Pérou» (1954-61), entre les vinyes de Chapelle-Ste-Anne, encara que París va continuar sent la seva principal residència.{{sfn|Constant|2003|p=229}}
Forçada a abandonar la costa francesa i exiliada durant la [[Segona Guerra Mundial]], fuig a [[Lourmarin]] al departament de [[Vaucluse]]. Allà dissenya una casa per a Jean Badovici per a un terreny adquirit a [[Casablanca]]. Mentrestant la seva llar de Menton, «Tempe a Pailla», és saquejat i mig destruït per les tropes alemanyes i els constants bombardejos de la zona.<ref name= soloarq/>{{sfn|Constant|2003|pp=161-163}} L'any 1945 Menton és alliberat i Gray torna a Castelar i en trobar la seva casa en penoses condicions, retorna a París. L'any 1972 la subhasta dels mobles de disseny del modista i col·leccionista Jaacques Doucet, aconsegueix redescobrir l'obra d'Eileen Gray.<ref>{{citar web|url=http://www.authenticite.fr/actualite2.php?actu=191&page=1 |títol=Découvrir Eileen Gray (1878-1976)|editor=Authenticité |llengua=francès|consulta=14 de gener de 2013}}</ref> Durant l'any següent s'organitzen exposicions retrospectives sobre el treball de Gray por el ''Royal Institute of British Architects'' i per l'''Architectual Leaque of New York''.{{sfn|Constant|2003|p=233}}
== Influències ==
Línia 86:
=== Disseny ===
El seu treball va combinar laca i fustes rares, abstracció geomètrica i adorns japonesos. Això va atreure l'atenció de Jacques Doucet,<ref name= soloarq/> un colecccionista de l'art que va encarregar
*Llum satèl·lit, (1919), Apartament de la rue Bonaparte París
*Cadira piragua, (1920), Apartament de la rue de Lota París
Línia 95:
*Tamboret, (1934)
*Taula de cafè, (1932), «Tempe a Pailla» Castelar (Alps Marítims)
*Armari ampliable, (1932), «Tempe a Pailla» Castelar (Alps Marítims)
== Referències ==
| |||