El RPF va atraure en aquells anys moltes més dones que els altres partits. Però el seu èxit polític va consistir ena atraure gent de diferents procedències, des dels [[monarquia|monàrquics]] [[Charles Maurras|maurrasians]] ([[Pierre Bénouville]], el [[coronel Rémy]] (que finalment s'uniria a la [[Associació per Defensar la memòria del Mariscal Pétain]] i serà obligat a dimitir pel propi de Gaulle) republicans d'esquerra ([[André Malraux]], [[Jacques Soustelle]], [[René Capitant]], [[Roger Barberot]]), moderats ([[Gaston Palewski]], [[Jacques Baumel]]), demòcratacristians ([[Louis Terrenoire]], [[Edmond Michelet]]) fins als radicals ([[Jacques Chaban-Delmas]], [[Michel Debré]]) i fins i tots socialistes com [[Louis Vallon]] i [[Manuel Bridier]], dirigent nacional de les joventuts comunistes.
