Ús lingüístic: diferència entre les revisions

Segons [[Aracil]] es poden distingir dos tipus d'ús lingüístic: l'[[ús intencional]] i l'[[ús convencional]].<ref name="ÍbidIbid">ÍbidIbid., p. 85.</ref> L'ús fa referència a la intenció concreta de cada parlant en usar una llengua determinada. Podríem dir-ne també ús subjectiu. La intenció és l'única variable que l'usuari d'un idioma pot controlar individualment d'una forma estricta, encara que sempre hagi d'estar lligada a un referent sociocultural que faci possible la comunicació amb la resta de la comunitat de parlants de la llengua concreta.

En aquest cas, un ús lingüístic intencional constant pot transformar les [[normes d'ús lingüístic]] i per tant, esdevenir motor de canvi en els processos de [[substitució]] i [[normalització lingüística]]. Per tant, l'ús lingüístic no es un mecanisme immodificable, perquè una suma d'intencions de molts parlants en diferents situacions d'ús pot arribar a provocar canvis en les normes d'ús lingüístic convencional de les llengües. De tot plegat se'n desprèn que “l'ús intencional és, doncs, l'únic recurs de canvi sociolingüístic que depèn exclusivament dels parlants”.<ref name="ÍbidIbid"/>

L'ús convencional (o ús objectiu) està subjecte a un conjunt o sistema de normes d'ús que no poden ser transgredides, si no es vol perjudicar la comprensió entre els parlants, i que ens acostaria al que coneixem com a llenguatge estàndard. És anomenat ús lingüístic convencional perquè s'adapta a l'ús d'una societat (considerat com a ús normal). Es fa ús convencional d'un idioma quan l'utilitzem en tots els seus àmbits ús, seguint les indicacions de la seva normativa i segons les seves normes d'ús comunes.<ref>ÍbidIbid., p. 85-87.</ref>