Hagiografia: diferència entre les revisions

La literatura hagiogràfica està composta per narracions de caire religiós escrites en vers o en prosa, sol incloure descripcions de les vides dels sants, en un [[gènere literari]] conreat sobretot a l'[[edat mitjana]], on es narraven les gestes i [[miracle]]s dels sants per donar exemple [[moral]] als creients, en una línia similar als [[heroi]]s clàssics. La seva finalitat era la captació de feligresos i anava principalment dirigida a la burgesia i la població analfabeta i sovint servien com a referència per a defensar l'autenticitat de les escriptures. Les composicions hagiogràfiques es diferencien segons l'objectiu final de l'autor, l'ús que vulgui fer-ne de la narració o destinatari a qui vagi dirigit. Formen part d'aquests gènere les llistes de màrtirs, litúrgies, elogis, grans obres científiques i traduccions d'antics filòsofs morals.

 

 

De la baixa edat mitjana ens trobem Caesarius of Heisterbach (1180-1240) qui va escriure una recopilació de textos hagiogràfics anomenat Dialogus miraculorum, col·lecció que explica, a través del diàleg entre un monjo i un novici, unes 746 històries de miracles que sovint es feien servir per a extreure material pels sermons. El "Sanctoral" de Bernard Guy, bisbe de Codève, "Le Légendier" del dominicà Pierre Calo, el "Sanctilogium Angliae" de John de Tynemouth, sor Isabel de Villena amb la seva obra "Viti Christi" i Joan Roís de Corella.