Teatre Lliure: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Edició completada segons les dades oficials
m Corregit: lectiu, desprès de > lectiu, després de
Línia 28:
Es tractava de crear un teatre estable on la feina continuada i el treball seguit d’uns mateixos artistes durant tot el procés de creació escènica, des del disseny del programa fins la disposició del públic a la sala, fos la seva responsabilitat total i exclusiva. El Lliure es proposava com un teatre català “com a fet normal” i per aquesta raó optava per la solidesa del gran repertori internacional clàssic i contemporani. Però alhora també proposava una manera nova d’entendre l’espai escènic, que permetia una proximitat del públic que marcaria un estil de fer teatre.
 
La incidència del "model Lliure" fou considerable en aquells anys de la transició política, marcats en el món de l'espectacle per un accelerat procés de professionalització, al costat de la lluita per la institucionalització d'experiències anteriors o la reclamació de nous projectes, perspectives i equipaments. Però, sobretot, allò que han destacat la crítica i els historiadors ha estat el salt qualitatiu que van representar des de ben aviat les produccions del Lliure pel que fa al teatre de base textual, en el rigor de les posades en escena i el conjunt del fet teatral. Tot plegat va convertir el col·lectiu, desprèsdesprés de les primeres temporades, en un referent escènic de primer nivell.
 
Dels primers 10 anys de vida del Lliure es podria esmentar una llarga llista de muntatges que, de ben segur, el públic ha incorporat al seu imaginari. Però aquest públic encara no hi era el 1976, el Lliure va apostar per un espectador que encara s’havia d’inventar per aquelles dates, però que estava buscant una iniciativa escènica en la que pogués identificar-se. Un espectador que sabés apreciar aquell revulsiu ètic i estètic, o més encara, que se’l fes seu. De fet, el Lliure havia nascut d’una col·lectivitat per donar-li servei, amb un lema explícit “<strong>un teatre d’art per a tothom</strong>”; en darrer terme, si no va desaparèixer com tants altres projectes sorgits durant aquells anys és perquè aquesta sintonia es va produir des del primer moment.