Banu Múnqidh: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: fins el(s) -> fins al(s)
m Correcció tipogràfica: espais sobrants
Línia 5:
A la mort del xeic el 1059 el va succeir el seu fill Said al-Mulk Ali, que va conservar l'aliança paterna amb els [[mirdàsides]], però cada cop menys fou un client per esdevenir un àrbitre i així el 1076 Sadid al-Mulk Ali ibn Mukallad ibn Munkidh dels Banu Munkidh fou el que va imposar la successió del príncep [[Sabik ibn Mahmud]]. El 1080 va contribuir al final de la dinastia i l'entrega d'Alep al [[ukàylida]] de [[Mossul]], [[Muslim ibn Kuraysh]]. El 1081 va construir un castell anomenat Kalat al-Djisr (Castell del Pont) que controlava un pont essencial a l'Orontes, amb el que va aïllar la població i fortalesa de Shayzar del seu rerepaís i va poder així conquerir la pròpia Shayzar, que estava en mans del bisbe d'[[al-Bara]] representant nominal de l'[[Imperi Bizantí]].
 
A la seva mort el 1082 dominava a més de Shayzar, Kafartab, [[Apamea de l'Orontes|Apamea]] ([[Afamiya]]), el port de [[Latàquia]] (al-Ladhakiyya) i diverses pobles més petits. Posteriorment, enfrontats a massa poders exteriors molt superiors, van perdre molts territoris però van conservar sempre Shayzar. El successor fou el seu fill gran Nasr ibn Ali, que va haver d'enfrontar la conquesta seljúcida de Síria; va ser acomodatici amb els seljúcides la supremacia dels quals va reconèixer i el 1086/1087 va cedir Kafartab , Apamea i el port Latàquia. al sultà [[Malik-Xah I]], a canvi de ser confirmat com emir de Shayzar. Aliat amb el seljúcida [[Tutush I]] d'Alep, va poder recuperar les poblacions cedides el 1091, però el 1096 va perdre definitivament Kafartab i Apamea davant de Khalaf ibn Mulaib, que havia estat emir d'[[Homs]] fins al 1090/1091 quan fou eliminat per Tutush, i que des de llavors fou una font constant de lluites.<ref> va morir assassinat pels sectaris [[ismaïlites]] el 1106 </ref>
 
A la seva mort el 1098 Nasr va deixar com hereu al seu germà Murshid ibn Ali però aquest va renunciar i la successió va passar a un tercer germà, el més jove, Sultan, governador de Latàquia. Va haver de mobilitzar als Banu Munkidh, que havien esdevingut nombrosos, contra els croats i la secta dels assassins, i comptava amb l'aliança de part o tots els kinanites i de la milícia de la població de Shayzar, a més de diversos mercenaris kurd i mamelucs turcs que sempre els foren lleials. El 1110/1111 Shayzar fou atacada pels francs d'Antioquia manats per [[Tancred d'Hauteville]], que va construir un castell a l'altra costat del riu, a Tall Ibn Mashar. El 1114 els assassins van atacar per sorpresa Shayzar aprofitant que l'emir i la seva família i principals clients estaven absents en una cerimònia religiosa dels seus súbdits cristians; però foren rebutjats després d'un combat ferotge. El 1115 una coalició de francs (croats de [[Roger d'Antioquia]]) i musulmans ([[Zahir al-Din Tughtegin]] de Damasc i [[Ilghazi]] de Mardin) que s'havia format per defensar Síria contra el governador de [[Mossul]], van assetjar la ciutat. També hi van haver atacs dels governadors turcs d'[[Homs]] i d'[[Hamat]], que no obstant foren poc constants. A la pujada de [[Zengi]] al poder, Sultan ibn Ali no va tardar a reconèixer-se com el seu vassall. El 1133 Shams al-Muluk Ismail de Damasc va assetjar Shayzar breument. El 1138 els bizantins, sota l'emperador [[Joan II Comnè]] van atacar Shayzar i la milícia local va defensar altre cop amb èxit la ciutat. El 1141 els assassins es van apoderar de la fortalesa de [[Masyaf]], que va esdevenir un dels principals castells ismaïlites de Síria.