Castellà del País Valencià: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: d' "això > d'"això
m Correcció tipogràfica: espais sobrants
Línia 2:
El '''castellà del País Valencià''', és llengua pròpia i tradicional dels municipis de les [[Comarques de l'interior del País Valencià|comarques de l'interior]] oest i sud-oest (amb algunes illes lingüístiques dins del territori lingüístic del [[valencià]], resultat de desplaçaments de població i alteracions de límits municipals), i davall la seua forma estàndard i estatutària ''"[[castellà]]"'', és oficial al [[País Valencià]] junt al [[valencià]]. El [[castellà]] parlat, com a llengua pròpia d'estes comarques, presenta una sèrie de trets comuns o compartits - però també propis en alguns municipis - amb el que es parla a les regions frontereres d'[[Aragó]], [[Castella-La Manxa]] i la [[Regió de Múrcia]].
 
L'àmbit lingüístic del [[castellà]] al País Valencià, amb 9956 km², no es correspon amb cap divisió supramunicipal, i només a huit comarques tots els seus municipis són, històricament, castellanoparlants: l'[[Alt Millars]] , l'[[Alt Palància]], els [[Serrans]], el [[Racó d'Ademús]], la [[Plana d'Utiel]], la [[Foia de Bunyol]], la [[Vall de Cofrents]] i la [[Canal de Navarrés]]; a les comarques del [[Vinalopó]] i el [[Baix Segura]] els municipis castellanoparlants compartixen comarca amb municipis valencianoparlants.
 
A banda hi ha nombroses illes lingüístiques: pobles i municipis de les dues llengües que compartixen municipi o/i comarca. Des dels [[Ports]] fins al [[Baix Segura]], figuren com a castellanoparlants: [[Olocau del Rei]] (els [[Ports]]); l'Alcúdia (-[[l'Alcúdia de Veo]]-, [[Plana Baixa]]); [[Gàtova]], [[Marines]], Marines Vell ([[Marines]]), [[Domenyo]], [[Loriguilla]] i [[Sant Antoni de Benaixeve]] ([[Camp de Túria]]); [[Sant Isidre de Benaixeve]] ([[Montcada (Horta Nord)|Montcada]], [[Horta Nord]]); [[Tous]] ([[Ribera Alta]]); la Encina ([[Villena]]), [[Villena]], [[Saix]] i [[Les Salines]] ([[Alt Vinalopó]]); [[Elda]], [[Asp]], [[Montfort (Vinalopó Mitjà)|Montfort]] i [[Orito]] ([[Vinalopó Mitjà]]); [[Sant Felip Neri (Crevillent)|Sant Felip Neri]] i [[les Casiques (Crevillent)|les Casiques]] ([[Crevillent]], [[Baix Vinalopó]]) i tots els municipis del [[Baix Segura]] excepte [[Barba-roja (Oriola)]] i [[Guardamar del Segura]].
Línia 26:
== Sector Central ==
 
Més enllà del riu Xúquer, a l'oest i al sud del massís del [[Massís del Caroig]], les parles locals i comarcals tenen una base castellana. Així, a ''la Valle'' de [[Cofrents]] ([[Vall de Cofrents]]), a l'oest del [[Massís del Caroig]], que arran de la conquesta va pertànyer a la corona de [[Castella]] durant el segle XIII, es parla [[castellà]] amb trets manxecs, i és molt susceptible l'aspiració de la ''–s'' final de sílaba interior (tret característic del castellà peninsular meridional) , i diuen ''bohque, cahco, cehto, cahpa, cahtillo'' i ''Ehpaña'', en lloc de ''bosque, casco, cesto, castillo i España,'' fenomen que registra també la [[Plana d'Utiel]], que pertanyia a [[Castella]] fins a mitjans del segle XIX. De gran interés per als dialectòlegs són les parles dels pobles de la Vall d'[[Énguera]] i la [[Canal de Navarrés]] estricta, al sud del [[Massís del Caroig]]. [[Alfons X]] de [[Castella]] havia ocupat subreptíciament [[Énguera]] en 1243, i encara que va haver de cedir-la a [[Jaume I]] en 1244, en virtud dels tractats, van romandre en aquella vila els castellans que hi havien establert els santiaguistes d'[[Alfons X]]. Encara que tot el domini lingüístic castellà ha sigut identificat amb la ''b'' bilabial fricativa, en la [[Canal de Navarrés]] es conserva la ''v'' labiodental etomològica, i diuen ''cavallo, haver, dever, invierno, arrova, cantava, vino''… etc. Mentre que pronuncien amb ''b'' bilabial oclusiva (igual que la francesa o la italiana) ''cabeza, loba, pueblo, biga…'' etc.
 
Totes estes parles comarcals practiquen la distinció entre les sibilants sordes i les sonores. A la Vall d'Énguera ([[Énguera]], Navalón...) i a la Canal de Navarrés ([[Anna]], [[Xella]]...) hi ha sesseig, i així ho pronuncien fricativa apicoalveolar plana sorda en veus com ''passar, aprisa, bessones, saco,'' però esta articulació és sonora en paraules com ''beso, queso, deseo, presón, quisiendo…'' etc. A la Vall d'Énguera a més es practica la distinció etimològica entre les sibilants apicoalveolars planes (com la ''s'' valenciana sorda o sonora, i la ''s'' sorda castellana) resultants de ''s'' llatina, i altres sibilants predorsodentals convexes (paregudes a les del [[francés]] i l'[[andalús]], que ací es representa amb la lletra ''ç'' quan és sorda i amb la lletra ''z'' quan és sonora), resultants de ce, ci i ti llatines, i així pronuncien: ''çigrón, caçerna, lançuelo, dolço, adaçe, açúcar, raíç, però onze, doze, vezino, cozina, zagal, raízes…'' etc. A la Canal de Navarrés estricta, com se sesseja, la sibilant en estes veus manté la seua sonoritat però té una articulació apicoalveolar plana. Entre les particularitats morfològiques d'esta parla comarcal, val citar un perfet perifràstic, ''ayer voy cantar, vas cantar, va cantar, vamos cantar, vais cantar,'' per ''canté, cantaste...'' etc. També la conservació de la partícula pronòmino-adverbial ''ende'' derivada del llatí ''inde'': ''si tienes ambercoques dam'ende tres; no te'n quiero dar...'' etc. [[Fitxer:Sectors lingüístics del castellà al PV.jpg|thumb|300px|Sectors lingüístics del castellà al [[País Valencià]]]]
Línia 38:
El vocabulari del [[castellà]] del sector meridional, més encara que el [[murcià]] general, està ben farcit de valencianismes, alguns comuns a l'[[aragonés]], com: ''falsido'' (farcit), ''fito a fito'' (fit a fit), ''fosca'', ''llampo'' (llamp),'' llobarro'', ''llosca'' (llesca), ''micheta'' (mitgeta), ''rebuche'' (rebuig), ''nacha'' (natja), ''sucha'' (sutja), ''grillas'' (graelles), ''trullo'' (trull), ''cadel'' (cadell), ''gargamel'' (gargamell), ''canute'' (canut), ''trenque'' (trenc), ''rento'' (rent), ''embolico'' (embolia), ''galle'' (gallet)… etc. En el lèxic de l'Horta d'Oriola apareixen bastants mossarabismes, molts d'ells comuns amb el [[valencià]], com ''corbo, gorgo, regomello, bresquilla, barchilla, sernacho, serriche, abadol…'' i també crida l'atenció la gran quantitat d'arabismes, quasi tots comuns al valencià meridional, ''alfarraso, aladroque, alficós, alcasil, bacora, corfa, dula, falca, jaloque, lebeche, marguán, marraja, rejoleta, safa, safariche, tabaque…'' etc.
 
Un tret característic de tota esta zona i que inclús traspassa la frontera lingüística i entra en [[Alacant]], [[Elx]] o [[Crevillent]], és l'ús del mot ''Lo'', genuí de les hortes d'[[Oriola]] i [[Múrcia]] i és un possessiu cadastral que ve a significar ''el que pertany a''. Tota esta zona costanera havia estat morisca i fins a la seua expulsió, devien ser molts els xicotets nuclis habitats per ells al llarg de la franja costanera. La Devesa de Campoamor, per exemple, es va anomenar "Matamoros" i hi ha moltes reminiscències que conserven el vocable "moro" en fonts, famílies… etc. Els tractats de propietat s'estenien a les terres conquerides per raons diverses, però sempre a favor de determinats senyors. En algunes zones estos tractats van donar lloc a una expressió concreta com evolució de l'original. És el cas de [[Mallorca]], que conserva el ''Son'' com evolutiu d'"això és de...", o el que és el mateix "això pertany a ...": Son Ferrer, Son Sant Joan… etc. Al sud del [[País Valencià]] , en canvi va prevaldre el ''Lo'' com a signe de propietat: ''Lo de Die, Lo Morant, Lo Reus, Lo Miñana, Lo Álvarez, Lo Morán, Lo Cruz, Lo Pagan…'' etc.
 
==Vegeu també==