Michel Ney: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: tranquilitzar > tranquil·litzar
m Correcció tipogràfica: espais sobrants
Línia 57:
Situat a la darrera rereguarda després de la [[batalla de Krasnoïe]], anomenada pels russos "la batalla dels herois ", tenia només 6.000 homes i es veié atacat per tropes nombroses que li impedien la marxa; es retira d'elles, sorprenent amb el pas del [[Dnièper]], fins a reunir-se, després de tres dies d'arriscades maniobres, una altra vegada amb Napoleó, el qual afirmava ben alt que donaria 300 milions per salvar el ''"brave des braves"''.
 
En la [[Batalla del Berézina]], aconsegueix una magnífica victòria. Tot fent carregar els [[cuirasser]]s sobre els tiradors emboscats en un bosc, assoleix l'èxit de fer 5.000 presoners amb només 7.000 homes. Salva les restes de l'exèrcit, i arriba a les fronteres de Rússia després de greus perills i marxes forçades.<ref>Diu [[M. de Ségur]]:''"Après la sortie de [[Vílnius|Wilna]], Ney traverse [[Kowno]] et le [[Niémen]], toujours combattant, reculant et ne fuyant pas ; marchant toujours après les autres, et pour la centième fois depuis quarante jours et quarante nuits, sacrifiant sa vie et sa liberté pour sauver quelques Français de plus. Il sort enfin de cette fatale Russie, montrant au monde l'impuissance de la fortune contre les grands courages, et que, pour le héros, tout tourne en gloire, même les plus grands désastres."'' (Després de la sortida de [[Vílnius|Wilna]], Ney passa per [[Kowno]] i el [[Niémen]], sempre combatent, reculant, però no fugint; marxant sempre després que els altres, i per centèsima vegada després de quaranta dies i quaranta nits, sacrificant la seva vida i la seva llibertat per salvar alguns francesos més. Surt, finalment, de Rússia, demostrant al món la impotència de la fortuna contra els grans temperaments i que, pels herois, tot esdevé glòria, fins els grans desastres)</ref>
 
== La Restauració ==
Línia 98:
La reinterpretació dels fets per Napoleó i la venjança dels [[monàrquic]]s feren el fet. Durant la segona Restauració, el mariscal Ney era detestat per tots els partits, tret dels republicans que eren, llavors, massa minoritaris.
 
Fou decidit que tothom qui hagués estat al servei de l'Emperador abans del [[20 de març]] del [[1815]], data en la qual Lluís XVIII havia abandonat la capital, serien considerats traïdors.<ref>[[Joseph Fouché]] fou encarregat d'elaborar la llista. [[Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord|Talleyrand]] declarà: ''"Il y a une justice à rendre à Monsieur le duc d'Otrante, c'est qu'il n'a oublié sur la liste aucun de ses amis"'' ("Hi ha una cosa per agrair-li al Senyor duc d'Otrante: que no ha oblidat de posar a la llista a cap dels seus amics").</ref> Només un mariscal aparegué a la llista del [[24 de juliol]] del [[1815]] i a dalt de tot: el mariscal Ney.<ref>Segons las Cases: ''"La défense politique de Ney semblait toute tracée : il avait été entraîné par un mouvement général qui lui avait paru la volonté et le bien de la patrie ; il y avait obéi sans préméditation, sans trahison ; des revers avaient suivi ; il se trouvait traduit devant un tribunal ; il ne lui restait rien à répondre sur ce grand événement. Quant à la défense de sa vie, il n'avait rien à répondre encore, si ce n'est qu’il était à l'abri derrière une capitulation sacrée qui garantissait à chacun le silence et l'oubli sur tous les actes, sur toutes les opinions politiques. Si, dans ce système, il succombait, ce serait du moins à la face des peuples, en violation des lois les plus saintes, laissant le souvenir d'un grand caractère, emportant l'intérêt des âmes généreuses, et couvrant ses bourreaux de réprobation et d'infamie; mais ce zèle était peut-être au-dessus de ses forces morales.
 
Il est certain que Ney quitta Paris tout au roi; qu’il n'a tourné qu’en voyant tout perdu. Si, alors, il s'est montré ardent en sens contraire, c’est qu’il sentait qu’il avait beaucoup à se faire pardonner.
 
La situation de Ney était comparable à celle de Turenne, Ney pouvait être défendu; Turenne était injustifiable, et pourtant Turenne fut pardonné, honoré, et Ney allait probablement périr. En 1649, Turenne commandait l'armée du roi. Malgré qu’il eût prêté serment de fidélité, il corrompit son armée, se déclara pour la Fronde et marcha sur Paris ; mais dès qu’il fut reconnu coupable de ''haute trahison'', son armée repentante l'abandonna, et Turenne poursuivi se réfugia auprès du prince de Hesse pour échapper à la justice.
 
Ney, au contraire, fut entraîné par le vœu, par les clameurs unanimes de son armée. Si sa conduite au 20 mars n'est pas honorable, elle est du moins explicable, et, sous quelques rapports, excusable."'' ("La defensa política de Ney semblava ben determinada: havia estat arrastrat per un moviment general que li havia semblat que era la voluntat i el bé de la pàtria; l'havia seguit sense premeditació ni sentiment de traïció; els revesos havien arribat i ara es trobava davant un tribunal; no tenia res més a dir sobre aquest gran esdeveniment. Quant a la defensa de la seva vida, no tenia res a responde encara, si no era que es trobava sota l'ampara d'una capitulació sagrada que garantia a tothom el silenci i l'oblit sobre tots els seus actes, sobre totes les opinions polítiques. Si, dins aquest sistema, ell sucumbia, si més no seria davant els pobles, en violació de les lleis més altes, deixant el record d'un gran caràcter, cridant l'interès dels esperits generosos i cobrint els [[botxí|botxins]] de reprobació i d'infàmia; però potser tot això era per sobre de la seva força moral.
Línia 168:
Se li proposa un confessor a Ney, que replica ''"Vous m'ennuyez avec votre prêtraille!"'' ("M'esteu emprenyant, amb el vostre capellanet!"). Més tard, l'accepta, convençut per un veterà de la [[campanya de Rússia]].
 
Ney escriu per darrera vegada al seu cunyat.<ref>''"[...] Avant 24 heures je paraîtrai devant Dieu avec des regrets amers de ne pas avoir pu être plus longtemps utile à ma patrie ; mais il saura, ainsi que je l'ai dit devant les hommes, que je me sens exempt de remords[...]"'' ("[...] Abans de 24 hores, compareixeré davant Déu amb la recança amarga de no haver pogut ser més temps útil a la meva pàtria, però Ell sabrà, tal com he dit davant els homes, que em sento sense remordiment[...]".</ref>
Després s'entreté amb el capellà de [[Església de Saint-Sulpice|Saint-Sulpice]].