Diferència entre revisions de la pàgina «Faust (Gounod)»

m
Corregit: emprempta > empremta
m (Corregit: Méphisto es obtenir > Méphisto és obtenir)
m (Corregit: emprempta > empremta)
Apareix finalment Marguerite que, fins aleshores, no s'ha deixat veure pels espectadors més que furtivament al segon acte. S'asseu davant de la seua filosa i canta la cèlebre i bella balada «''Il était un roi de Thulé''» (hi havia un rei a Thulé) en la qual la música evoca el moviment circular de la filosa i el misteri de les llegendes nòrdiques. Llavors, Marguerite troba el ram de flors de Siébel, i després les joies. En un primer moment dubta, però després s'adorna amb elles. La cèlebre ària dita «ària de les joies» («''Ah! je ris de me voir si belle en ce miroir''» Ah! ric de veure'm tan bella en aquest mirall), popularitzada com a arquetip de la gran ària d'òpera pels còmics de [[Tintin]], és naturalment una peça d'efectes, i fins i tot de grans efectes, és a dir, de vegades efectes fàcils (el [[triangle (instrument)|triangle]] per evocar la brillantor dels diamants quan Marguerite obre el cofret...). Recarregada de refilades, no obstant expressa superbament l'exaltació creixent de l'heroïna, la qual s'encomana de coqueteria en un vertader deliri.
 
Apareix Marthe, la veïna de Marguerite, paper secundari però que per tradició se sol atribuir a grans artistes, com les tres dames de ''[[La flauta màgica]]''. Marthe covenç Marguerite de conservar les joies. Arriben Faust i Méphisto, qui flirteja amb Marthe. En una escena de gran habilitat, s'encreua la intriga de Méphisto i Marthe amb la de Faust i Marguerite. Tothom surt deixant sol en escena a Méphisto, qui canta la seua invocació a la nit («''Ô nuit, étends sur eux ton ombre...''» Oh nit, estén sobre ells la teua ombra), altra ària molt cèlebre, que aprofita amb habilitat els recursos de la veu de [[baix (veu)|baix]]. Es tracta d'una peça inquietant, l'únic passatge de l'òpera en què Méphisto sembla vertaderament diabòlic. Ell mateix obre l'escena següent, de la seducció de Marguerite, que marca amb una empremptaempremta màgica: d'aquesta manera, Marguerite potser no és simplement frívola i pecadora, perquè està sota la influència d'un sortilegi; també així s'introdueix el dubte sobre la naturalesa real del personatge, el que li confereix la seua profunditat i la seua complexitat; malauradament no sempre ben expressada per les intèrprets del paper.
 
El duo de Faust i Marguerite és un dels més bells fragments de la partitura. Els primers compasos donen la impressió que els dos enamorats, que s'havien allunyat, tornen a escena i que a mesura que s'acosten reprenen progressivament el fil de llur conversa: musicalment, es tracta d'una construcció deguda a un domini artístic consumat. Marguerite permet a Faust d'abraçar-la («''Laisse-moi, laisse-moi, contempler ton visage''» Deixa'm, deixa'm, contemplar el teu rostre), però poc després li demana que se'n vaja. Després canta des de la seua finestra per a demanar a Faust que torne, el que ell fa.
1.129.848

modificacions