Eduardo Dato e Iradier: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: vaga. Al 1918 > vaga. El 1918 |
m Corregit: Restauració. Al 1902 > Restauració. El 1902 |
||
Línia 35:
Nascut a La Corunya, es va traslladar a Madrid molt jove juntament amb la seva família. Va estudiar en la Universitat Complutense de Madrid i en 1875, amb 19 anys, es va llicenciar en Dret Civil i Canònic. Va viatjar per l'estranger, el que li va proporcionar una àmplia cultura i el coneixement d'altres llengües. Aviat va adquirir prestigi com advocat, pels seus dots oratoris, La reputació professional del seu bufet madrileny li va obrir les portes a l'alta política, adscrit des de molt jove al Partit liberal-conservador d'[[Antonio Cánovas del Castillo]].
Fou escollit diputat a Corts en l'última legislatura del regnat d'[[Alfons XII]]. A la mort del rei, es va unir a les posicions de [[Romero Robledo]], que estava en desacord amb la cessió de poder que Cánovas, el cap del partit, va fer als líders mitjançant el sistema de [[turnisme|torns]]. La discussió d'aquest assumpte en les Corts va ocasionar la ruptura entre Cánovas i [[Francisco Silvela]] i la dissidència de Dato i d'un important sector del partit. Mort Cánovas i liquidat el Govern de [[Sagasta]] que va precedir al [[Desastre de 1898]], Dato va ocupar la cartera de Governació en el Gabinet «[[regeneracionisme|regeneracionista]]» presidit per Silvela (1899-1900). Des del seu ministeri va començar a donar forma a la primera legislació laboral programada per la Restauració.
[[Fitxer:Caricatura_Dato.JPG|thumb|Dibuix satíric que pretenia il·lustrar la mort política de Dato (tret de [[la Campana de Gràcia]] del 3 de novembre de 1917)]]
Durant el seu mandat com a president del govern, Dato va saber mantenir a Espanya en una posició de neutralitat durant els anys que va durar la [[Primera Guerra Mundial]],<ref name="safont">{{ref-llibre|cognom=Safont|nom=Joan|títol=Per França i Anglaterra|editorial=A Contra Vent|any=2012|isbn=9788415720010|enllaçautor=Joan Safont i Plumed |pàgina=pp. 43 – 67}}</ref> una posició àmpliament compartida pels partits polítics,<ref name="safont"/> a pesar de la divisió que es va formar en les elits del país entre els denominats «germanòfils» i els partidaris dels aliats.<ref name="safont"/> En política interior, va acceptar el govern autonomista de la [[Mancomunitat de Catalunya|Mancomunitat]] catalana. Després del bienni liberal de 1915 a 1917, va tornar al poder quan es van començar a notar els primers signes de recessió després de la bonança dels anys de la guerra. Dato va legalitzar les Juntes Militars que es van formar com reflex del [[sindicalisme]] que estava impregnant la societat de l'època i va haver de plantar cara a la greu agitació política i sindical de la immediata postguerra. A Barcelona, al mateix temps que es reunia l'[[Assemblea de Parlamentaris]] convocada per [[Francesc Cambó]], esclatava la [[vaga general de 1917|vaga general]] revolucionària amb el suport dels dos grans sindicats. Davant una crisi social d'aquesta magnitud, Dato no va dubtar a utilitzar l'exèrcit, que tenia de la seva mà, per a sufocar la vaga. El 1918 Dato va tornar a ocupar la cartera d'Estat en el gabinet de concentració nacional presidit per Maura. En els anys encara crítics de la postguerra, va presidir el govern de 1921 quan l'ambient a Barcelona entre patronal i centrals sindicals es feia més insuportable. El seu suport a la repressió de la subversió social i a la dita [[Llei de fugues]] el van convertir en blanc de l'extremisme anarquista. Fou abatut per més de 20 tirs el [[8 de març]] de [[1921]] en un atemptat perpetrat per tres [[anarquisme|anarquistes]] catalans des d'un sidecar en marxa en la [[Porta d'Alcalá]] de Madrid ([[Pere Mateu i Cusidó|Pere Mateu]], [[Ramon Casanellas i Lluch|Ramon Casanellas]] i [[Lluís Nicolau i Fort|Lluís Nicolau]]). Era el segon magnicidi d'un president de govern espanyol en poc més d'una dècada (al 1912 havia estat assassinat [[José Canalejas|Canalejas]]).
| |||