A mitjansmitjan [[segle XIX]], tota una sèrie d'innovacions tecnològiques se sumen i combinen fins a donar pas a les armes de retrocàrrega, en què la munició s'introdueix directament a la recambra. Correlativament, l'avantcàrrega entra en ràpida obsolescència, ratificada encara en guerres com les de [[Guerra de Crimea|Crimea]] (1853-1856), de [[Guerra de Secessió|Secessió]] (1861-1865) i [[Guerra Austroprussiana|Austro-prussiana]] (1866).
A partir de mitjansmitjan [[segle XX]], el fusell tradicional ha estat substituït pel [[fusell d'assalt]] com a arma bàsica de la [[infanteria]]. Plenament automàtic, el fusell d'assalt, mtjançant palanca selectora, pot disparar tant tret a tret com a ràfega. El fusell d'assalt usa munició de fusell i té envergadura similar a la d'aquest, però és molt més lleuger. Estèticament és similar a l'antic fusell metrallador, i representa una ruptura amb la línia tradicional del fusell. Tot i l'existència de certs precedents, es pot dir que el primer fusell d'assalt de la història, i autèntic model de tots els posteriors, fou el MP 43, també anomenat StG 44 (Hugo Schmeisser, 1943). Fusells d'assalt emblemàtics són l'[[AK-47]] soviètic (Mikhaïl T. Kalàixnikov, 1947); la parella de bessons constituïda pel [[CETME]] espanyol (1957) i pel G3 de la [[República Federal d'Alemanya]] (1959); el FN FAL de l'OTAN (1953); i l'[[M16]] dels [[Estats Units d'Amèrica]] (1964).
