Control d'orientació: diferència entre les revisions

Molts sensors produeixen senyals de sortida que indiquen el ritme de canvi de l'actitud. Ells requereixen d'una actitud inicial coneguda, o informació externa per usar aquests ritmes de canvi i calcular l'actitud actual. Molts sensors d'aquest tipus posseeixen senyals "sorollosos", la qual cosa condueix a certes imprecisions si no es corregeixen els càlculs mitjançant informació proveïda per sensors absoluts d'actitud.

: És possible fer rotar tot el vehicle espacial de manera d'estabilitzar l'orientació d'un únic eix del vehicle (aquest principi és similar al que es fa amb els projectils a les quals el [[ànima]] estriada dels rifles els confereix un moviment de gir al voltant de l'eix de translació de la bala). Aquest mètode és àmpliament utilitzat per estabilitzar l'etapa final d'un vehicle de llançament. Tota la nau espacial i el motor de combustible sòlid adossat a ella són fets rotar al voltant de l'eix de propulsió del coet, sobre una "plataforma de spin" orientada pel sistema de control d'actitud de l'etapa baixa sobre la qual aquesta muntada la plataforma de spin. Quan s'aconsegueix l'òrbita final, és possible frenar al rotació del satèl·lit mitjançant diversos mètodes, o deixar que segueixi rotant sobre si mateix. L'estabilització del spin de satèl·lits solament és aplicable a aquelles missions on no es requereix que l'eix primari d'orientació sigui modificat de manera apreciable durant la vida útil del satèl·lit i no requereixen d'una precisió molt gran respecte on estan apuntats. És també adequat per a missions amb instruments que han d'escombrar el camp estel·lar o la superfície o atmosfera terrestre.