Parsua: diferència entre les revisions

El 744 aC l'exèrcit assiri va remuntar el [[Diyala]], va creuar el territori de [[Namar]] ([[Namri]]) i va entrar a Bīt-Ḫamban i a Parsua, que va ocupar. En una ciutat [[Teglatfalassar III]] va alliberar alguns presoners després de tallar els seus dits perquè no poguessin tornar a combatre però si treballar. Un fragment parla de la conquesta del poble d'Erinziaš a l'Iran occidental, de la fugida de Ramatea, príncep d'Araziaš, i de que els assiris es van apoderar de ramats i de lapislàtzuli emmagatzemat. El resultat principal de la campanya fou la conversió de Parsua i Bit Hamban (Bīt-Ḫamban, Bit Khamban) en províncies assíries (amb aquestos noms) a les que es van afegir algunes regions perifèriques (especialment Bit Zittti o Bīt-Zitti, inclosa a Parsua), províncies que van restar part d'Assíria fins al final de l'imperi. A Parsua a la meitat del segle VIII aC un líder de nom Tunaka havia iniciat la unificació i s'havia apoderat de diversos districtes veïns, segurament aliat a Urartu, el que havia obligat als assiris a reaccionar. En els annals s'esmenta la capital de Tunaka, que era Nikur o Niqur, que després fou capital de la província de Parsua. En una expedició el 740 aC Teglatfalassar III va imposar a les terres situades entre Parsua (al nord) i Mataa (al sud) un tribut de 9 tones de lapislàtzuli i 15 tones d'objectes de bronze.<ref name="iranica"/>

 

 

El 708 aC va fer una expedició a l'est cap al Zab Inferior i el Diyala establint la frontera al nord a les muntanyes Gizilbundi (Qāflān-kūh) i a la regió de [[Zandjan]]-[[Qazvín]] (Zanǰān-Qazvīn), mentre al sud la frontera passava pel mont [[Alvand]] al nord de la vall de [[Kermanshah]] i les valls tributaries del Diyala. Dins del territori assegurat hi havia Zamua, Parsua, Bit Hamban, Kishesim i Kharkhar.

Durant el regnat d'[[Assarhaddon]] (680-669 aC) els [[escites]]-[[cimmeris]] assentats a la regió que després fou la [[Sacasene]], van començar a atacar la frontera assíria. El 679 aC el rei cimmeri-escita Teušpa va envair Assíria però fou rebutjat; en aquest temps ja un cos d'escites servien a l'exèrcit assiri. Entre 679 i 677 aC els assiris van atacar al revoltats maneus o manneus (de Manna) aliats als escites dirigits per Ishpakaia (Išpakaia) i els assiris van fer una incursió a l'est fins a Patusharra (Patušarra, antic persa ''Pātišuvari'', elamita ''Pattišmarriš'', persa mitjà ''Padišxwārgar'', grec ''Choarene'', situat a l'est de [[Mazanderan|Māzandarān]]) al nord-est del mont [[Bikni]]. El 676 aC uns caps medes, Uppis de Partakka (grec ''Paraitakene'', llatí ''Paraetacene'', seria la moderna [[Isfahan]]), Zanasana de Partukka (a Hircània, lloc desconegut), i Ramataia de Urakazabarna ([[Hircània]], modern [[Gurgan|Gorgān]], atacats per prínceps veïns o per caps escites, van demanar ajut a [[Assíria]]. Com que les expedicions a l'est cada vegada costaven més, el rei va decidir dedicar-se a consolidar el seu poder a Zamua, Parsua i Mèdia i el 672 aC va concertar tractats en aquest sentit amb els prínceps medes. Els medes es van desplaçar al sud mentre els cimmeris-escites s'establien a Parsua.

 

 

Els escites i cimmeris es van aliar a Manna, van conquerir la fortalesa de Dūr-Ellil i van atacar l'establiment de Šarru-iqbi, que van ocupar. Els territoris perifèrics com [[Allabria]] foren també ocupats i Manna i Assíria van esdevenir frontereres des de Mèdia al Gran Zab. Però sota Assurbanipal vers 659 aC els assiris van recuperar el control, arribant a Izirtu, la capital de Manna (que no van poder ocupar) i el poble es va revoltar contra el rei Akhsheri (Ahšeri) i el van matar i van passejar el seu cadàver pels carrers. Els seus germans, família i clan foren mort per les armes. Un fill, Ualli, es va escapar de la matança i va esdevenir després rei, i va esdevenir aliat assiri, assegurant així la seguretat al nord de Parsua.