Diferència entre revisions de la pàgina «Antropologia de la religió»

m
Correcció tipogràfica: espais sobrants
m (Correcció tipogràfica: espais sobrants)
m (Correcció tipogràfica: espais sobrants)
* Funció psicològica, d'estabilitat emocional, dirigida a l'individu: sentit a la vida, salvació individual mitjançant la gràcia, integració en la comunitat celeste mitjançant la salvació.
 
En la definició nominal tampoc hi ha acord entre els estudiosos d'aquest camp. Uns la fan derivar de la paraula llatina religere en el sentit de preocupació, de prestar atenció, de pràctica intimista; <ref> Galiè </ref> del terme relegere com a activitat social i legal pertanyent al públic i l'esfera de l'Estat; <ref> Ciceró </ref> i de religere com lligam i unió amb la divinitat a través de la moral (S. Agustí).
 
== Breus notes sobre l'evolució del concepte de religió ==
La il·lustració sotmetrà a la religió als "límits de la raó" (Kant). Es tradueixen textos religiosos d'altres cultures, apareix el [[deisme]], els diccionaris enciclopèdics, la crítica als textos bíblics, es combat la superstició i s'ataca el poder de l'Església. La filosofia empirista (Hume) posarà en dubte els principis de la filosofia tradicional com el de la causalitat.
 
La interpretació de la religió pren un rumb inesperat en el s. XIX amb els treballs de Comte, Darwin i Freud. Aquest últim considera el concepte de Déu com la màxima creació cultural per dotar la Humanitat d'un pare que ha d'aparellar de forma natural amb la mare-terra; <ref> Tòtem i Tabú (1913), Moisès i el Monoteisme (1939) o el Porvenir d'una Ilusión (1927)
</ref>
 
 
Les interpretacions funcionalistes no es pregunten "què és el religiós" sinó el "per què", quin és l'objectiu del fet religiós.
El principi darwinistes que la funció crea l'òrgan, fa preguntar als sociòlegs de la religió si la finalitat no serà al començament del procés religiós. Si hi ha una necessitat d'explicació del món, del més enllà, sorgirà la resposta cultural idònia a aquesta inquietud bàsica.; <ref> Otto H. Gablentz: Die antropologischen Voraussetzungen sociologischer Grundbegriffe, Berlin 1960 </ref> ve a dir que la integració és la funció de la religió i, al revés, sempre que passi algun tipus d'integració ens trobem davant d'un fenomen religiós. En el mateix sentit van les opinions de Talcott Parsons, [[Clifford Geertz|C. Geertz]], Malinovski, entre d'altres funcionalistes. Si parlem d'integració de l'individu en una societat atemporal o extramundana tindria ple sentit aplicar el terme religiós. Però si ho apliquem als actes d'integració social, aleshores hauríem d'incloure en el religiós als ateus i tota acció social. El concepte de religió es torna inflacionista i arribaria a identificar-se amb societat. Algunes formes religioses situen molt propers l'Estat/grup i el sagrat (totemisme i religió romana, per exemple) ja que consideren el grup-no als individus-hereu del carisma dels seus déus.
 
Seria el cas dels líders religiosos que, al prometre la salvació o un paradís celeste, quedarien inclosos en la categoria de "religiosos", tot i que en la definició conceptualista no ho serien per no tenir rituals i moltes vegades de creences ja que basen tota la seva activitat espiritual en el seu propi carisma. Els líders religiosos com més carismàtics són, menys utilització fan dels recursos del ritual i de les creences. Haurien de considerar-religiosos en el sentit funcionalista, per oferir una salvació ultraterrena als seus seguidors. Aquestes solucions salvífiques quedaran plasmades més tard en forma de text i de rituals evocatius de les accions i miracles del líder. Així doncs, la religió està en germen en els moviments carismàtics, i en ple desenvolupament al fixar el dogma i creences en forma de text normatiu.
Però el problema més greu per a una teoria social de la religió no és l'amplitud del camp a observar sinó el punt de partida. S'ha elaborat una teoria de la religió partint d'una religió donada: el cristianisme, i en una societat donada, l'occidental. Aquest punt de partida defectuós està condicionant en gran mesura una interpretació neutra del fenomen religiós com veiem actualment amb la categorització de sectes que s'aplica a tot moviment religiós que dissenteixi de l'ortodòxia cristiana.
 
El concepte de religió sorgeix com una generalització i exportació de trets del cristianisme occidental a altres fenòmens espirituals i socials similars en altres societats, el que comporta el prejudici etnocentrista típic dels començaments de l'antropologia com a ciència social. D'aquesta manera, no es concep una definició de religió que no inclogui al cristianisme. Cristianisme i occident són conceptes inseparables. En aplicar el concepte occidental de religiositat a les estructures socials de pobles primitius o d'orient entrem en la paradoxa que la religiositat oriental, confucionisme, budisme, hinduisme, jainisme i simpto, no constitueixen pròpiament religions sinó sistemes morals, saviesa sobre la vida i tècniques d'interiorització.; <ref> Alfredo Fierro: Sobre la Religió, Taurus, 1979, pàg. 220 ss.) </ref>
Tot concepte de religió ha almenys complir el requisit d'englobar les formes religioses d'orient i d'occident.; <ref> Charles C. Lemert: Cultural Multiplexity and Religious Politeism, en Social Compass 21, 1974) </ref>
 
Els principals conceptes per a l'estudi de la fenomenologia de la religió com a església, secta, religiositat popular davant religiositat oficial, líder carismàtic (messianisme), pràctica simbòlica (ritus), ideologia religiosa (dogmes), procedeixen d'una experiència històrica determinada, d'una tradició cristiana i no són exportables a altres formes de religiositat o d'espiritualitat. Per fer una aproximació neutra a la religiositat primitiva o al pensament oriental s'han d'entendre aquests conceptes dins del context de la cultura social del grup al qual pertanyen. La generalització, en un tema tan complex com aquest, és el major enemic d'aquesta veracitat a la qual ha d'aspirar qualsevol estudiós del fenomen religiós. Així per exemple, els conceptes de raja, màgia, chi, energia universal o mestre no coincideixen amb els seus homòlegs occidentals de divinitat, pregària, Déu o Fill de Déu. La idea messiànica que tanca el concepte de Fill de Déu, com salvador únic o renovador de l'ordre establert ens arriba a través del judaisme. No es pot aplicar aquest concepte a la idea que en orient es té del mestre espiritual o del mahatma.
 
A manera d'aternativa a l'etnocentrisme la veiem a; <ref> Holland: Religious Discourse, and Theological Discourse a "Australasian Journal of Philosophy" </ref> quan separa llenguatge religiós del llenguatge teològic. Cal tenir en compte que el llenguatge religiós és la manifestació simbòlica d'una ideologia religiosa. Quan es pren una paraula (= concepte) del llenguatge de la vida quotidiana i s'aplica a un concepte teològic, cal tenir en compte que li hem donat una càrrega semàntica extra. La religió, separada així de la teologia amb la qual no té res a veure, permet apropar-nos al fenomen religiós des d'un plantejament neutre. La teologia és un discurs sobre Déu, mentre que la religió és una actitud, una creença, una oració. Un teòleg és un gramàtic del llenguatge religiós. Les metafísiques serveixen de molt però no diuen res.;.<ref> Wittgenstein, Carnap i els autors del cercle de Viena </ref> El llenguatge de la teologia sense l'experiència del fet religiós es torna buit.
 
Un altre intent dels estudiosos empiristes del fenomen religiós per trobar un concepte religiós que inclogui Orient i Occident és reduir el concepte de religió a un comportament moral en el sentit d'estil de vida o de comportament ètic.<ref> Brathwaite, Cambridge 1955 </ref> Altres autors redueixen el religiós a la funció psicològica; <ref name="W. James"/> dels mites incloent la religió en el camp emocional.
 
Ja que resulta tan difícil definir el que s'entén per religió seria millor prescindir d'aquest terme i referir-se a la religió com "fenomenologia de la religió" o "fenomen religiós".
1.128.550

modificacions