Lahidjan: diferència entre les revisions

A la meitat del segle IX el districte, entre el Gilan i el [[Daylam]], era part de les possessions del [[djustànida]] Wahsudan ibn Djustan, que era viu el [[873]]. Biya-pish fou després independent; la família regnant a Biya-pish era originària de Kutum o Hutum, al subdistricte de Ran-i Kuh (capital Langarud, a l'est de Lahidjan). Els senyors locals s'estenien a vegades de la plana a les muntanyes. El fundador de la dinastia fou l'alida Nasir al-Din al-[[Hasan ibn Ali al-Utrush]] que va morir el [[917]] després d'haver introduït el [[zaydisme]] i el xiïsme a la regió de la [[mar Càspia]]. Tot el Biya-pish, o sigui Gilan Oriental, fou molt influït en endavant per les doctrines xiïtes mentre el sunnisme hanbalita restava dominant a Biya-pas. L'autoritat de la dinastia d'al-Utrush (el Sord) es va concentrar progressivament a [[Tabaristan]] i [[Mazanderan]], a l'est, però els sayyids nasírides van conservar la seva influència a la regió de la mar Càspia pel seu prestigi religiós. Sembla que després, quan les terres altes del Daylam van passar als [[musafírides]] o [[sallàrides]] també [[kangàrides]] i modernament langàrides <ref> aquesta darrera forma C. Boshworth la declara preferent a "kangàrides" a l'Enciclopèdia de l'Islam</ref> els djustànides van recuperar el control de la regió. El djustànida "del Daylam" es va sotmetre al [[seljúcida]] [[Toghril Beg I]] a [[Qazvín]] el 1042/[[1043]].

Els [[nasirwànides]], d'origen local, van governar tot seguit al Biya-pish. Una tradició fa remuntar la nissaga a Nasir al-Dawla ibn Sebuktegin, germà de [[Mahmud de Gazni]], però és totalment imaginaria, i en realitat derivaria de Nasir al-Din al-[[Hasan ibn Ali al-Utrush]] tot i que la relació no està establerta. En temps del mongol [[Hülegü]] regnava a Lahidjan el [[nasirwànida]] Djamal al-Din Saluk ibn Saluk. En temps de l'[[il-khan]] [[Oldjeitu]] la nissage es va dividir en dues branques: la de Saluk ibn Salar a Kotum i la de Naw-Padishah (o Shah-i Naw) a Lahidjan, ciutat que per primera vegada apareix com a capital. La branca de Lahidjan es va sotmetre als il-khans quan es van presentar a la regió de Gilan el 1306/[[1307]] i el sobirà va rebre en matrimoni a la filla d'un oficial mongol i fou investit amb la sobirania sobre els altres prínceps locals del Gilan. Naw Padishah era un sobirà ric i la capital del seu regne, Lahidjan, era una ciutat pròspera <ref> Hamd Allah la considera una de les dues principals del Gilan, l'altra era [[Fuman]] </ref> on es produïa seda, blat i arròs, així com taronges i altres fruites subtropicals.

Al segle XIV els diversos caps locals del Biya-pish es van enfrontar en lluites civils i el regnat dels nasirwànides, que ja havia tingut una interrupció, es va enfonsar totalment el [[1390]]. Sayyid Hadi Kiya prengué el poder a Biya-pish. Els sayyids [[kar-kiyais]] van governar del 1367/1368 a 1592, excepte el breu retorn dels nasirwànides de vers 1380 a 1390. Els sobirans dominaven des de la plana a les muntanyes i es van estendre fins més enllà d'aquestes, fins al sud de l'[[Elburz]]. El primer sobirà després dels nasirwànides fou Sayyid Amir Kiya; el seu fill Sayyid Ali Kiya, amb el suport dels sayyids [[marashis]] del Mazanderan, va dominar tot el Biya-pish i va estendre el seu poder cap a Qazvín, [[Tarom]] i [[Shamiran]]. Sayyid Radi Kiya, mort el [[1426]], va ocupar les muntanyes del sud de Lahidjan on regnaven els [[hazaràsfides]] (no s'han de confondre amb els [[hazaràspides]] del [[Luristan]]) i els [[ismaïlites]]. Mirza Ali ibn Sultan Muhammad Kiya (1478-1506) va controlar Qazvín, Tarom, [[Sultaniya]], Sawa, [[Zandjan]], Firuzkuh, [[Teheran]], [[Rayy]] i Waramin. Els safàvides tenien diversos lligams amb Lahidjan: un d'ells era que al poble de Shaykhanbar (entre Lahidjan i Langarud) hi havia la tomba del xeic Ibrahim Zahid (+ 1314) ''pir'' i ''murshid'' de Safi l-Din Safawi; però el principal era que Mirza Ali va donar asil al jove safàvida Ismail ibn Haydar (després [[Ismail I de Pèrsia]]): el 1494 el sultà [[aq qoyunlu]] va ordenar l'arrest dels tres germans (Ali, Ibrahim i Ismail) que encapçalaven el moviment safàvida, perquè s'orientava clarament contra el poder; Ali, el cap, va fugir amb els seus germans cap a [[Ardabil]]. En el camí Ali va designar al seu germà Ismail com a successor i el va enviar a Ardabil i ell es va quedar enrere. Ali Mirza fou capturat a Shamasbi prop d'Ardabil i assassinat immediatament. Ismail, llavors amb 7 anys, va escapar cap a Lahidjan on el van poder amagar amb l'ajut del sobirà local Mirza Ali, que el [[1497]] va refusar extradir-lo i entregar-lo a Rustam Mirza el aq qoyunlu <ref>Es diu que per un somni en què el califa [[Ali ibn Abi-Tàlib]] li encomanava protegir al jove.</ref> i li va posar un preceptor que fou el savi local Shams al-Din. Quan tenia 11 anys, el 1499, Ismail va sortir de Lahidjan i va començar la lluita; 7000 sufís de les seves milícies es van reunir a [[Erzindjan]] i va fer una campanya al [[Xirvan]]; el 1500 l'emir Muhammadi fou mort de manera violenta; un exèrcit [[aq qoyunlu]] dirigit per Alwand ibn Yusuf va ser derrotat a la decisiva batalla de Sharur, cosa que va permetre a Ismail establir el seu govern a l'[[Azerbaidjan]] quan només tenia 14 anys, sent coronat a [[Tabriz]].