Naguib Mahfuz: diferència entre les revisions

Una de les facetes fonamentals de l'obra de Mahfuz és la variada relació amb el cinema egipci al llarg d'un quart de segle. De fet, Mahfuz és, tot i no tractar-se d'un cineasta en sentit estricte, un dels grans artífexs indirectes del renaixement de la cinematografia egípcia en els [[anys 1950 |anys cinquanta]] i [[anys 1960| seixanta]] amb l'estil poc conreat fins aleshores del realisme social. El precedent és la famosa ''La voluntat'' (1939),<ref>http://www.elcinema.com/work/wk1006604/ </ref> de [[Kamal Selim]], autèntic gir en la trajectòria del cinema egipci per la descripció realista de la vida als barris populars del Caire. Tanmateix, l'herència d'aquest film no arribaria sinó a mitjà termini, ja que des dels Estudis Misr o Gizah realitzadors com [[Fatin Abdel Wahab]], [[Ahmed Badrakhan]] o [[Henry Barakat]] van continuar inundant el mercat interior (i, de fet, el de tot el món àrab) amb pel·lícules de ficció, desenvolupant un cinema inspirat en el que es feia a Hollywood. La irrupció de Salah Abu Seif, Yussef Chahine i [[Tewfiq Saleh]] <ref>http://www.imdb.com/name/nm0757976/?ref_=tt_ov_dr </ref> en el panorama dels anys cinquanta va modificar significativament l'esmentat panorama, dotant el seu país d'un cinema madur i rigorós, i sobretot compromès socialment i pròxim a una realitat tradicionalment negada a la pantalla.<ref>THORAVAL, Y.; Regards sur le cinéma égyptien (1895-1975), Editions L'Harmattan, París, 1988.</ref>

La creació d'ambients va ser més aconseguida en les adaptacions cinematogràfiques de ''Khan al-Khalili'' (1946) o ''Cafè Karnak'' (1974), obra d'Atif Selim i del jove Ali Badrakhan, respectivament, però tampoc no pot parlar-se de pel·lícules memorables. Per la seva part, ''Amor sota la pluja'' (1973) va ser portada a la pantalla per Hussein Kemal <ref>,Thartharah fawq al-Nil http://www.imdb.com/title/tt0356117/</ref> amb la col·laboració del mateix Mahfuz en el guió del film. Amb l'excepció d'Abu Seif, només Kemal al-Skeikh sembla haver aconseguit reflectir adequadament a la pantalla el món del novel·lista, per la seva adaptació d{{'}}''El lladre i els gossos'' (1961) i sobretot per ''Miramar'' (1967), a costa de privar-la de la riquesa de perspectives de l'original literari en introduir una narració lineal i suavitzar l'amargor del text de Mahfuz. Es pot, dir, doncs, que per al desenvolupament de la cinematografia egípcia les adaptacions de les novel·les de Mahfuz -amb independència del seu èxit popular- han exercit un paper més aviat anecdòtic i són lluny d'haver marcat noves orientacions o tendències.

L'autèntica importància de Mahfuz per al cinema egipci rau, no obstant això, en la seva col·laboració amb els dos mestres indiscutibles, [[Iussef Chahine]] i [[Salah Abu Seif]]. Pel primer va escriure el guió de tres pel·lícules, molt diferents entre si, que no són el millor de l'autor, però que són en canvi enormement significatives des del punt de vista del desenvolupament del modern cinema egipci i constitueixen testimonis excepcionals de l'actitud dels seus artistes i intel·lectuals davant de la història recent del país. La primera de les esmentades col·laboracions va ser ''Jamila'' (1958),<ref> Djamilah http://www.imdb.com/title/tt0051539/</ref> una exaltació del procés d'independència [[Algèria|algerià]] a través de la figura de la resistent Jamila Bouhired. Film combatiu, dotat d'un vigorós alè èpic, ''Jamila'' no aconsegueix elevar-se per sobre de les seves propostes, presa potser de les exigències que la urgència del tema imposava, però representa un cert esperit progressista que seria característic del cinema àrab dels anys seixanta (en molt bona mesura per efecte de la pròpia revolució algeriana).<ref> SHOCHAT, E.: «Egypt: Cinema and Revolution», en Critical Arts, vol. 2, núm. 2, 1983, págs. 22-32.</ref>

La perspectiva va canviar completament a ''L'elecció'' (1970),<ref>Al ikhtiyar http://www.imdb.com/title/tt0065879/ </ref> una pel·lícula realitzada després de la derrota de 1967, en el qual Mahfuz i Chahine ofereixen - sota l'aparença d'un thriller - una paràbola bastant críptica sobre l'ambigu paper dels intel·lectuals en la societat egípcia. D'aquesta manera, i malgrat les seves imperfeccions, ''L' elecció'' inaugura una més profunda reflexió sobre el tema en el cinema de Chahine, mentre que el desencant i l'amargor que irradia tampoc no estan absents de l'obra de Mahfuz en aquell moment (''Miramar'' o ''Amor sota la pluja'' o fins i tot molts dels contes del període 1968-1973).

Nascuts ambdós als barris populars del Caire (Mahfuz a Gamalia; Abu Seif a Bulaq), pràcticament de la mateixa edat (el novel·lista és tres anys més gran que el cineasta), simpatitzants l'un i l'altre de l'esquerra egípcia (Mahfuz, aleshores socialista; Abu Seif, del partit comunista), van començar el 1948 amb ''Les aventures d'Antar i Abla'' <ref>coneguda també com Mughamarat Antar wa Abla http://www.imdb.com/title/tt0040617/ </ref> (un film impersonal sobre els amors llegendaris d'un esclau i la filla d'un senyor a l'Aràbia preislàmica, que va tenir no obstant això un èxit espectacular). Mahfuz acabava d'abandonar el seu cicle de novel·les faraòniques per iniciar-se en la literatura realista, en tant que Abu Seif (un muntador experimentat que havia rebut una formació addicional a Itàlia en plena febre neorealista) comptava només amb dues pel·lícules en el seu historial, una d'elles una nova versió d'''El pont de Waterloo'', de [[Mervyn LeRoy]]. Ambdós es trobaven en un període de maduració i sens dubte l'estreta col·laboració que van entaular va resultar fecunda per a un i altre.

Després d'aquesta primera experiència cinematogràfica de Mahfuz, els següents lliuraments del tàndem van ser ''Arribarà el teu dia'' (1952), una adaptació cairota de Thérèse Raquin, de [[Zola]] (al qual Abu Seif tornaria a recórrer, ja sense Mahfuz, el 1960 amb ''L'esplendor de l'amor'', títol darrere del qual s'amaga ''La Béte humaine'', també de Zola) i ''Raya i Sakina'' <ref>http://www.imdb.com/title/tt0316472/</ref> (1953), inspirat en el cas real de dues assassines de dames riques a l'Alexandria dels anys vint. Després d'aquest aprenentatge, la col·laboració passarà a donar els seus millors fruits, sent els màxims exponents del realisme dels anys cinquanta, clara influència de Mahfuz, amb títols com ''El monstre'' <ref>El wahsh http://www.imdb.com/title/tt0318821/</ref> (1954), una sòrdida història ambientada en els baixos fons d'un llogarret del Nil durant l'ocupació britànica, ''Joventut de dona'' (1956), un intens i tenebrós drama passional ambientat en ambients rurals, ''El pinxo'' (1957), una història passional al tèrbol món dels majoristes de fruites del Caire, ''Lladre de vacances'' (1958), ''Via sense sortida'' (1958), ''Sóc lliure'' (1958), ''Entre el cel i la terra'' (1959) - malgrat ser un dels films preferits del realitzador- un insòlit ''a porta tancada'' amb catorze variats personatges atrapats en un ascensor, que s'allunya del to habitual de la producció d'Abu Seif en aquells anys. Es tracta de films formalment molt elaborats, a mig camí entre l'herència del neorealisme italià i del realisme poètic francès, amb diàlegs molt ben construïts i, no menys important, excel·lentment interpretats per alguns dels millors actors i actrius egipcis (com ara, les interpretacions de la famosa ballarina Tahia Carioca a ''Joventut de dona'' i ''El pinxo'').