Tractat d'Utrecht: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
→Antecedents històrics: es molt complicat |
m Bot: Rv. edic. de 37.15.220.117 (disc.) a vers. 13388174 de ArnauBot (disc.) [er:5] |
||
Línia 24:
}}
El '''Tractat d'Utrecht''', també anomenat '''Pau d'Utrecht''' o '''Tractats d'Utrecht i Rastatt''', són un seguit de tractats de pau multilaterals signats entre la [[Corona de Castella]], el [[Regne de França]] i els seus enemics bèl·lics a [[Utrecht]] ([[Províncies Unides]], actualment [[Països Baixos]]) el març i l'abril de [[1713]], que donà lloc al final de la [[Guerra de Successió espanyola]].<ref name="s1714">{{ref-publicació| cognom=Alcoberro | nom =Agustí |enllaçautor=Agustí Alcoberro | article =El primer conflicte global | publicació = Especial 1714. Monogràfic de la Revista [[Sàpiens]] | lloc = Barcelona | exemplar = núm. 108 |data = setembre 2011 | pàgines = p.20-23 |issn = 1695-2014}}</ref> Amb aquest tractat Felip d'Anjou fou reconegut com a rei de la corona castellana, i a canvi es formalitzaria la pèrdua de les possessions europees, que van restar a mans dels àustries, i també de territoris com [[Gibraltar]] i [[Menorca]], que restarien a mans angleses. A més, la [[Corona d'Aragó]] perdria la seva sobirania, que ara restaria sota mans castellanes. De tal manera que el tractat va suposar canvis geopolítics importants en tot el panorama europeu. Un tractat, però, que es va haver de complementar amb el [[Tractat de Rastatt]] (març [[1714]]) i el [[Tractat de Baden]] (setembre 1714). Tot i així amb el tractat es donava per acabada la guerra, encara que continuarien els enfrontaments bèl·lics fins al setembre de 1714 i els borbons no es farien amb tots els territoris revoltats fins al juliol de 1715 –[[Mallorca]]–.
== Antecedents històrics ==
Les arrels de la Guerra de Successió, i per tant, del Tractat d'Utrecht, s'ha de cercar a mitjans del segle XVII amb la [[Pau de Westfàlia]] ([[1648]]) i la [[Pau dels Pirineus]] ([[1659]]), que posa en rellevància el domini de l'hegemonia francesa envers la monarquia hispànica, posant fi al model hispànic incapaç de mantenir un imperi tan gran. De l'altra banda, els francesos i els anglesos estaven enfrontats pel control del tràfic de pells a les colònies que el [[Regne de França]] i el [[Regne d'Anglaterra]] tenien a l'[[Amèrica del Nord]], conflicte agreujat al voltant del [[1670]], mentre [[Carles II de Castella]] governava des del [[1665]]. Carles II d'Àustria ja mostrava contratemps en la seva descendència des de bon principi pel seu precari estat de salut, i ben aviat tant França com Àustria van començar a posicionar-se davant el fet successori.<ref name="ref">{{ref-llibre|cognom=Alcoberro|nom=Agustí|títol=Catalunya durant la Guerra de Successió. Volum I. Àustries contra borbons|pàgines=243|lloc=Badalona|editorial=Ara Llibres|any=2006|isbn=84-96201-80-5|consulta=27/7/2013}}</ref> Així, els prínceps europeus feia temps que havien començat a negociar com es repartirien els territoris de la monarquia castellana, com ho mostra un acord el 1668 entre [[Leopold I]] i [[Lluís XIV]] per tal de dividir-se l'imperi castellà en cas de conflicte dinàstic.<ref name="ref"/> De fet Gran Bretanya va veure aquests acords de repartiment amb bons ulls, ja que seria una manera de solucionar el problema de la successió espanyola. Finalment, Carles havent-se casat dues vegades, va morir l'any [[1700]] sense descendència, situació que va plantejar el problema de la successió a la corona.
[[Carles II de Castella|Carles II]] de la [[Casa d'Habsburg|Casa dels Habsburg]] al seu darrer testament constava com a hereu de la corona el Duc d'Anjou, futur [[Felip V d'Espanya|Felip V]], nét de [[Lluís XIV de França]], de la [[Dinastia borbònica|Casa dels Borbons]]. Davant d'aquesta situació, [[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic|Leopold I d'Àustria]] (Habsburg) va reclamar el tron per al seu fill segon l'[[Arxiduc Carles d'Àustria]], adduint llaços de sang.<ref name="s1714resistencia">{{ref-publicació| cognom=Cònsul | nom =Arnau | article =Resistència i caiguda de Barcelona | publicació = Especial 1714. Monogràfic de la Revista [[Sàpiens]] | lloc = Barcelona | exemplar = núm. 108 |data = setembre 2011 | pàgines = p.38-44 |issn = 1695-2014}}</ref> Tot i que durant els primers mesos no hi hagué una presa de decisió ferma davant aquest panorama, britànics i holandesos s'adonaren que la decisió de la monarquia hispànica els hi perjudicaria i afavoriria notablement a França.
Els catalans, tot i que inicialment van reconèixer Felip V, finalment van optar per la candidatura de l'Arxiduc Carles. Al mateix temps, el [[Regne d'Anglaterra]] i les [[Províncies Unides]] temien una hegemonia borbònica que fes de la Corona de Castella i França un bloc potent, dirigit pel monarca francès. Aquest fet hipotètic podria trencar l'equilibri europeu, de tal manera que Anglaterra, les Províncies Unides i [[Dinamarca]] van constituir la [[Gran Aliança de l'Haia]] el [[1701]] per evitar que el Borbó Felip V accedís al tron. És així que catalans i anglesos es van trobar lluitant al mateix bàndol.
===Primeres converses per assolir la pau===
La [[Guerra de Successió Espanyola]] va ser molt llarga (1702-1714), per això que Lluís XIV entre mitjans i finals del conflicte intentava algun apropament per tal de posar-ne fi a una guerra que s'estava saldant amb unes pèrdues humanes i monetàries importants. Un dels primers apropaments tingué lloc el 1709. Tot i la superioritat militar francesa, l'hivern de 1709 a França fou especialment cruent, amb dues glaçades consecutives que va fer malbé les collites de cereals, acompanyada de fams i provocant mortalitats que van derivar a revoltes populars.{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=278}} Era un esdeveniment més dins la guerra, el qual empitjorà més la crisi econòmica francesa per la qual estava passant. Per la qual cosa a la primavera Lluís XIV es veié obligat a reunir els seus consellers per tal d'accedir a la petició de negociar amb els aliats. Lluís XIV volia cerca la pau, i va enviar a l'Haia al secretari d'Estat, el [[Jean-Baptiste Colbert de Torcy|marquès Torcy]]. Els [[Preliminars de la Haia|preliminars de la pau]] es van concretar en 42 punts, on restaven reflectits l'atribució de la monarquia hispànica amb Nàpols i Sicília a l'[[Arxiduc Carles d'Àustria]] i l'ordenació de fer fora del tron hispànic a Felip d'Anjou, entre d'altres.{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=280}} Tot i les dificultats franceses, Lluís XIV no va acceptar aquestes condicions tan humiliants, però va ser, en suma, un primer apropament que va evidenciar les necessitats de Lluís XIV de posar fi al conflicte i la intransigència aliada a les conversacions. El 3 de gener de 1710, però, es van tornar a les conversacions a [[Geertruidenberg]] de la mà de Torcy, i on la diplomàcia francesa cercava que Felip d'Anjou obtingués compensacions territorials com Nàpols, Sicília i [[Sardenya]]. Els aliats no estaven disposats a modificar els preliminars de la Haia, i incidien en l'evacuació militar francesa del Regne de Castella i l'abandonament del tron de Felip d'Anjou. El consell d'Estat de la Monarquia francesa es va reunir el 26 de març, decidint que Felip d'Anjou renunciaria al tron a canvi del [[Regne de Nàpols]], però davant la contínua intransigència aliada, el consell decidí l'11 de maig no emprendre cap mesura militar per fer fora Felip V, però sí que acceptaria pagar als aliats perquè lluitessin contra ell –mitjançant un subsidi de 500.000 lliures mensuals—. Aquesta darrera proposta no va satisfer als aliats —sobretot als holandesos— i Lluís XIV va posar fi a les dites conversacions. Els aliats estaven massa segurs de la seva superació militar envers els borbons, però no esperaven que a partir d'aleshores els borbons i partidaris d'aquests foren obtenint un seguit de victòries que posessin el conflicte a favor seu.
A partir d'ençà s'anaren donant una sèrie de premisses favorables als borbons. La primera a la tardor de 1710, segons Joaquim Albareda, "el conflicte internacional va emprendre un gir radical [...] quan els ''[[Partit Tory|tories]]'' assoliren la majoria al Parlament britànic".{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=304}} Aquest punt és important, doncs, perquè fins ara el Parlament britànic era presidit pels ''[[Partit Whig anglès|whigs]]'', que eren favorables de la participació britànica al conflicte i de donar suport als catalans, ans el contrari que els ''tories'', que ho eren de sortir-n'en. La segona premissa favorable als borbons fou al desembre de 1710 quan els austriacistes van patir una derrota a la [[Batalla de Villaviciosa de Tajuña|Batalla de Villaviciosa]] a mans del militar Vendôme. De retruc, els britànics van començar a adoptar un pactisme amb França per tal d'afavorir els interessos comercials pels quals, en bona part, s'havia endinsat en el conflicte.{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=314}} Així doncs, s'iniciaria una nova fase per tornar a intentar converses per aturar les hostilitats de la guerra. Els ''tories'' d'aquesta manera, van iniciar una intensa campanya propagandística i converses secretes amb els francesos per plantejar un possible acord que permetés que Felip d'Anjou continués en el tron de la corona castellana a canvi de lliurar-los territoris europeus i americans.<ref>{{ref-llibre|cognom=Alcoberro|nom=Agustí|títol=Catalunya durant la Guerra de Successió. Volum I. Àustries contra borbons|pàgines=245|lloc=Badalona|editorial=Ara Llibres|any=2006|isbn=84-96201-80-5|consulta=27/7/2013}}</ref> La tercera i darrera premissa fou el 17 d'abril de l'any 1711, en morir l'[[Josep I del Sacre Imperi Romanogermànic|Emperador Josep]] sense descendència, que seria succeït per son germà, l'Arxiduc Carles passant a anomenar-se [[Carles VI d'Àustria]]. En un primer moment, els anglesos i els seus aliats varen témer que fos l'arxiduc qui trenqués l'equilibri europeu, perquè no es mostrava disponible a renunciar a la corona hispànica a diferència de Leopold I i Josep I, i per tant varen començar a negociar la pau.
==El Tractat d'Utrecht==
===Les negociacions secretes===
El gir radical que s'experimentà entre finals de 1710 i principis de 1711, van precipitar els esdeveniments. Va proporcionar motius als ''tories'' per abandonar el bàndol aliat i cercar les primeres converses –secretes– de pau, i tanmateix va fer que Lluís XIV deixés de pressionar Felip d'Anjou amb l'abandonament militar a la Corona de Castella. Lluís XIV es mostrava triomfant veient aquella victòria com «''el gir decisiu de tota la guerra de Successió: el tron del meu nét finalment assegurat, l'arxiduc desanimat...el partit moderat de Londres confirmat en el seu desig de pau''».{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=304}}
Els plans dels ''tories'' a la tardor de 1710 es basaven a assolir una pau en unes condicions raonables per al seu país, assegurar les finances públiques i aturar el sector radical dels ''tories''. Volien dur a terme una negociació secreta amb França, a banda dels aliats, sense alterar els acords que conformaven la Gran Aliança, fer que Felip V conservés el tron de la Corona de Castella i les Índies per tal que els britànics obtinguessin privilegis tant a Europa com a Amèrica, restablir en el tron britànic al pretendent [[James Francis Edward Stuart|Jaume III de Stuart]], en el cas que no s'assolís un acord en el tema religiós (els jacobins tenien un pes important al Parlament anglès el 1710). Les aspiracions britàniques acabarien plasmant-se cinc dies després de la mort de l'emperador Josep I, el [[22 d'abril]] de 1711, quan el ministre francès, el marquès Torcy, signà un document on els francesos deixaven de donar suport a Jaume III de Stuart en les seves aspiracions a succeir la reina Anna d’Anglaterra, reconeixien la successió de [[Jordi I de la Gran Bretanya|Jordi de Hannover]], i asseguraven que les corones castellana i francesa no s'unificarien, entre d'altres. El [[28 d'abril]], [[François Gaulthier]] arribava a Londres amb l'acord. Un acord que es va transformar en tres documents que preconfigurarien els acords del Tractat d'Utrecht.
La reacció dels aliats davant el progressiu abandonament del Regne Unit fou entre sorpresa i consternació. El secretari d'Estat d'Itàlia, Juan Antonio Romeo y Andaraz, el [[marqués Erendazu]], afirmava: «''encara que és cert que les nostres coses no tenen un bon parer, avui no es pot fer un judici fix perquè les d'Anglaterra estan subjectes a mutació que d'un instant a un altre podem passar d'un estat infeliç a un altre de feliç. Si caigués el partit dominant –el dels tories– assoliríem el que volguéssim i sens dubte els francesos signarien aleshores la pau com volguéssim.''».{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=309}} Els anglesos, a més, van començar a reduir notablement els ajuts econòmics a l'arxiduc Carles, però tot i així, potències marítimes com Gran Bretanya, volien que la guerra contínues a Catalunya per tal d'obtenir millors concessions en les negociacions de pau que s'estaven duent a terme. Aquesta decisió també la va adoptar –per majoria– la Cort de Viena, tot i que el príncep [[Eugeni de Savoia]] disposava d'una armada inferior a la borbònica pel fet de no poder confiar amb els anglesos, els holandesos i els prínceps alemanys.{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=312}}
A Europa s'havien aturat els canons menys al front ibèric, on els francesos continuaven pressionant les forces enemigues. Tot i la resistència dels [[miquelets]] i dels [[sometents]], la desproporció de forces no va impedir que presentessin una dura resistència, però sense impedir que els borbònics s'apoderessin de [[Cervera]], [[Balaguer]], [[Morella]] i [[Miravet]], mentre que els francesos ho fessin al nord, obtenint l'[[Empordà]], el [[Gironès]], [[la Selva]] i part d'[[Osona]]. L'Arxiduc Carles va abandonar Barcelona per ser coronat com a emperador d'Àustria el [[27 de setembre]] del [[1711]], deixant a sa muller a la ciutat com a penyora i capitana general de Catalunya i governés la resta de territoris de la Corona de Castella a petició dels holandesos, mentre s'iniciaven les converses de pau a Utrecht. La coronació, però, no va tenir lloc fins al [[22 de desembre]] a [[Frankfurt del Main|Frankfurt]] coronant-se com a Carles VI, fet que no va impedir que renunciés al tron castellà, com ho mostra una medalla commemorativa amb la llegenda de ''Carolus Hispaniarum, Hungariae, et Boehmiae Rex, Arxidux Austriae, electis in Regem Romanorum''.{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=312}} Tot i la coronació i les primeres converses de pau, Carles va voler mantenir unida l'aliança i intentar malmetre per tal que les converses no arribessin a bon port, però sense reeixir, va voler continuar amb la guerra. Àdhuc, Carles davant els moviments britànics com la cessió de Marlborough com a capità general –perquè era partidari de continuar la guerra–, va reaccionar i va enviar al comte Gallas (ambaixador austríac a Londres) un memorial a la reina Anna on mostrava la seva sorpresa pels acords assolits amb França sense la participació de l'Imperi. En el memorial es mostrava la sorpresa per la renúncia de la Corona de Castella i les Índies a Felip V després de «''tantes victòries, tantes places conquerides, després d'una despesa excessiva de tresors immensos, després d'haver obtingut uns articles preliminars l'any 1709 molt diferents a aquests, i després d'haver portat les ares dels aliats a les portes de França de manera que, si es vol continuar la guerra, ja no està en disposició d'impedir l'entrada de les tropes en el cor del regne.''»{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=317}}
La guerra tampoc estava a favor de Carles VI, perquè el [[25 de juny]] del [[1712]] França i Gran Bretanya acordaven la suspensió de les hostilitats.<ref>{{ref-llibre|cognom=Hernàndez|nom=Francesc Xavier|títol=Història Militar de Catalunya. Vol. III: La defensa de la Terra|pàgines=233|lloc=Barcelona|editorial=Rafael Dalmau|any=2003|isbn=84-232-0664-5}}</ref> [[Eugeni de Savoia]] a l'agost del 1712, va comunicar aquesta desafecció britànica, envers el conflicte, a [[Ramon Frederic de Vilana-Perles|Vilana Perlas]], però sense dubtar ni que l'emperador Carles ni sa muller «''tindrien el major compte de mantenir possiblement l'estat de guerra i tots els assumptes d’aquest país ''[referint-se al Principat de Catalunya]».{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=319}} És a dir, es mostraven segurs que Carles VI seguiria la guerra tot i les dificultats per les quals passaven. Mesos més tard es va mostrar més crític amb la postura britànica, ja que ferien més «''als aliats que als francesos i volent obligar a signar qualsevol pau''».{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=320}} Carles, però, tenia la intenció de retirar sa muller de Catalunya i posar a la germana major d’aquesta.
El conflicte internacional semblava solucionat, però a Catalunya la guerra continuava, i segons [[Francesc Xavier Hernàndez Cardona|Francesc X. Hernàndez]], a principis de 1713 l'afer català era enutjós i el seu futur incert.<ref>{{ref-llibre|cognom=Hernàndez|nom=Francesc Xavier|títol=Història Militar de Catalunya. Vol. III: La defensa de la Terra|pàgines=234|lloc=Barcelona|editorial=Rafael Dalmau|any=2003|isbn=84-232-0664-5}}</ref> L'[[11 d'abril]] de [[1713]], França signà la pau amb Holanda, Gran Bretanya, [[Ducat de Savoia|Savoia]] i [[Prússia]],que a partir d’ara reconeixerien Felip V. Els britànics, per la seva banda, van començar a oblidar els compromisos del [[Pacte de Gènova]] i Carles VI es disposava a trair Catalunya mentre a Utrecht s’estava elaborant la pau. Així el [[17 de maig]] de 1713, francesos i imperials pacten un conveni secret d'evacuació, tot i que [[Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel|Elisabet de Brunswick]] (la muller de Carles) ja havia abandonat Barcelona a mitjans de març. Car això, els imperials mantenien un estat de guerra de baixa intensitat per tal d'obtenir concessions territorials, fins al punt que el general Starhemberg es disposava a retirar les seves tropes i lliurar les fortaleses catalanes als borbònics. El dia [[22 de juny]], imperials i borbònics es reunien –secretament– a l'[[Conveni de l'Hospitalet|Hospitalet de Llobregat]] per acordar els termes d'evacuació. Els imperials havien de deixar lliures camins, fortaleses i ciutats i que restarien concentrats als punts d'embarcament mentre a Utrecht tot havia quedat lligat l'11 d'abril.
===Els tractats d'Utrecht===
El ''''''Tractat d'Utrecht'''''', també conegut com a '''Pau d'Utrecht''' o '''Tractats d'Utrecht i Rastadt''', són una sèrie de tractats multilaterals signats pels països bel·ligerants en la [[Guerra de Successió Espanyola]] entre els anys [[1712]] i [[1714]] en aquelles ciutats dels [[Països Baixos]] i [[Alemanya]], respectivament. Es consideren la fi de la guerra, malgrat que simultàniament i posteriorment a la seva signatura continuaren les hostilitats. Aquest tractat va suposar per a Europa una reordenació del mapa polític i dels interessos comercials dels estats europeus, on les noves potències voldrien entrar en l'escenari internacional i algunes monarquies ja consolidades començarien a experimentar el seu declivi.<ref>{{ref-llibre|cognom=Alcoberro|nom=Agustí|títol=Catalunya durant la Guerra de Successió. Volum I. Àustries contra borbons|pàgines=243|lloc=Badalona|editorial=Ara Llibres|any=2006|isbn=84-96201-80-5|consulta=27/07/2013}}</ref>
Després d'unes converses preparatòries a [[Londres]] entre [[França]] i la [[Gran Bretanya]], el congrés s'obrí a la ciutat holandesa d'[[Utrecht]] el 29 de gener de [[1712]]. Els resultats foren els següents:
# Armistici de [[França]] i la [[Corona de Castella]] amb la Gran Bretanya (agost de 1712), seguit dels tractats de pau entre Gran Bretanya i França (abril de 1713) i entre Gran Bretanya i la Corona de Castella (juliol de 1713).
# Signatura de tractats entre [[França]] i les [[Províncies Unides dels Països Baixos|Províncies Unides]], [[Brandeburg]], [[Portugal]] i el [[ducat de Savoia]] (juliol de 1713).
# Signatura de tractats entre i el ducat de Savoia (juliol de 1713), les Províncies Unides (juliol de 1714) i Portugal (febrer de [[1715]]).
# Signatura de convenis comercials entre la Gran Bretanya i Corona de Castella (març i desembre de 1714, desembre de 1715 i maig de [[1716]]).
Com a balanç global, la sèrie de tractats suposà els següents acords:
* '''[[Gran Bretanya]]''' pren [[Menorca]] i [[Gibraltar]], ocupades durant la guerra (cedides per la Corona de Castella), [[Nova Escòcia]] ([[Acadia]]), la [[Badia de Hudson]] i [[Terranova]] (cedides per [[França]]), l’[[Saint Kitts|Illa de Saint Kitts]] en el [[Mar Carib]]. A més dels acords comercials coneguts amb els noms de [[Asiento|Tractat de l'"asiento de negros"]] i '[[Vaixell permès]]'.
* La '''[[Casa de Savoia]]''' veu retornades [[Savoia]] i [[Niça]] (ocupades per França durant la guerra) i rep [[Sicília]] (cedida per la Corona de Castella). Amb la possessió de Sicília rep el títol de rei que, amb diverses denominacions, tindrà a partir d’aleshores la casa de Savoia (primer reis de Sicília, després reis de Sardenya i finalment reis d’Itàlia).
* Les '''[[Províncies Unides]]''' reben la "barrera" flamenca (una sèrie de fortaleses en el nord dels Països Baixos espanyols que el [[Sacre Imperi Romà]] ajudà a finançar), cedida per Felip V de Castella.
* '''[[Brandeburg]]''' rep [[Güeldres del Nord]] (cedit pel rei de la Corona de Castella) i la "barrera" de [[Neuchâtel]] (cedida per França), a més de la seva transformació en regne amb el nom de [[Prússia]]. [[Frederic Guillem I de Prússia|Frederic Guillem I]] en fou el primer rei.
* '''[[Portugal]]''' obté el retorn de la [[Colonia del Sacramento]], ocupada per la Corona de Castella durant la guerra.
* Carles VI de [[Àustria|À'''ustria''']] obté els Països Baixos espanyols, el [[Milanesat]], [[Nàpols]], [[Flandes]] i [[Sardenya]] (cedits pel rei de Castella). L'[[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Arxiduc Carles d'Àustria]], ara emperador, abandona qualsevol reclamació del tron castellà el [[1725]].
* '''[[França]]''' reconeix la successió protestant a Anglaterra i es compromet a no donar suport als pretendents [[Estuard]]. També es compromet a enderrocar les fortificacions de [[Dunquerque]] i a cegar el seu port i obté definitivament el [[Principat d’Orange]] (a la Provença).
* [[Felip V d'Espanya|Felip V]] (Felip d’Anjou) obté el reconeixement com a rei de la la [[Corona de Castella]] i de les Índies per part de tots els països signats, en tant que s’estableix una clàusula que prohibeix que el rei de Castella i el de França siguin una mateixa persona.
A més, les tropes austríaques es [[Conveni per a l'evacuació de Catalunya|comprometen a evacuar Catalunya]],<ref>{{Ref-llibre |cognom= |nom= |títol=Convencion para la evacuacion de la Cataluña y el armisticio de Italia |url=http://fondosdigitales.us.es/fondos/libros/2006/1/convencion-para-la-evacuacion-de-la-cataluna-y-el-armisticio-de-italia/vista_amplia/ |llengua=castellà |editorial= |data=14/3/1713 |pàgines= |isbn=}}</ref> fet que es du a terme a partir del [[30 de juny]] de [[1713]]. Fet davant el qual la [[Junta General de Braços]] (Braç Eclesiàstic, Braç Militar i Braç Reial o Popular) acorda la resistència i la creació de l'[[Exèrcit de Catalunya (1713-1714)|Exèrcit de Catalunya]].<ref>{{Ref-llibre |cognom=Hernàndez i Cardona |nom=Francesc Xavier |enllaçautor=Francesc Xavier Hernàndez Cardona |cognom2=Riart i Jou |nom2=Francesc |cognom3=Rubio i Campillo |nom3=Xavier |títol=La Coronela de Barcelona 1705-1714 |url= |llengua= |editorial=Rafael Dalmau Editor |isbn=9788423207503 |data=2010 |pàgines=62}}</ref> A partir d’aquest moment comença una guerra desigual, que es prolongà durant gaire be catorze mesos, concentrada en Barcelona, Cardona i Castellciutat, al marge dels cossos de fusellers dispersos pel país. El punt d’inflexió serà quan les tropes felipistes rompen el [[Setge de Barcelona (1713-1714)|setge de Barcelona]] l’[[11 de setembre]] del [[1714]]. Mallorca, Eivissa i Formentera van caure deu mesos més tard (11 de juliol de 1715).
No obstant això, la lluita encara seguí entre [[França]] i el [[Sacre Imperi Romà]]. El tractat de pau entre ambdós es signa a [[Rastatt]] el [[març]] de 1714. Les fronteres entre ambdós tornen a les posicions d’abans de la guerra, amb l’excepció de la ciutat de [[Landau in der Pfalz]] (en el [[Palatinat|Palatinat Renà]]), que queda en mans franceses. Aquest tractat se sòl incloure també dins la sèrie de tractats d’Utrecht.
El gran beneficiat d’aquest conjunt de tractats fou la [[Gran Bretanya]] que, a més dels seus guanys territorials, obtingué el «[[Asiento|dret d'assentament]]» i el «[[Vaixell permès|navili amb permís]]» que li permeteren rompre el monopoli comercial de la Corona de Castella amb les seves colònies. Però per sobre de tot, havia contingut les ambicions territorials i dinàstiques de [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]], i França passà per greus dificultats econòmiques causades pels grans costs de la guerra. L'equilibri de poder terrestre a Europa quedà, doncs, assegurat, mentre que en el mar, Gran Bretanya comença a amenaçar el control castellà en el Mediterrani amb Menorca i Gibraltar.
Pels tractats d'Utrecht, la Corona de Castella va perdre, a més de [[Gibraltar]] i [[Menorca]] que passaren a mans britàniques, [[Sicília]], que passà a la [[Casa de Savoia]] i [[Sardenya]] a Àustria (ambdós territoris formaven part de la [[Corona d'Aragó]] des de feia gairebé 5 segles) a més de Flandes, i la resta de territoris europeus de la [[Monarquia Hispànica|Corona de Castella]].<ref>Joaquim Escrig, ''[http://books.google.cat/books?id=-L_Iq0T7m5AC&pg=PA154&dq=tractat+d%27utrecht&hl=ca&ei=33eoTJrBOsSAOurN4N4M&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&ved=0CDUQ6AEwAzgK#v=onepage&q=tractat%20d%27utrecht&f=false Cronologies històriques valencianes de Jaume I als nostres dies]'', p.154</ref>
=== Tractats ===
* Entre França i Anglaterra, [[11 d'abril]] de 1713
* Entre França i la república de les [[Set Províncies Unides]], 11 d'abril de 1713
* Entre Anglaterra i la Corona de Castella, [[13 de juliol]] de 1713
* Entre França i Àustria, [[7 de març]] de 1714, anomenat també [[Tractat de Rastatt]]
* Entre la Corona de Castella i Àustria, [[7 de setembre]] de 1714, anomenat també [[Tractat de Baden]]
== Referències ==
{{referències|2}}
| |||