Parlar de transició: diferència entre les revisions

Un '''parlar de transició''' és un [[dialecte]] parlat entre dues zones amb altres [[dialecte|dialectes]] de la mateixa [[llengua]] i que es caracteritza pel fet que s'hi troben trets dels dialectes veïns, les [[isoglossa|isoglosses]] dels quals s'encavalquen en els mapes formant un [[feix d'isoglosses|feix]]. Els parlars de transició es poden trobar-se entre llengües diferents, en aquest cas de vegades hi ha debats entre lingüistes, polítics i la societat en general, sobre si el parlar és una llengua amb caràcter propi o és un dialecte d'alguna de les dues llengües amb què es troba en contacte. Quan el nombre d'isoglosses que formen la zona de transició és petit no es discuteix l'atribució lingüística del dialecte (és el cas dels parlars del [[Creixent]], varietats del [[nord-occità]] en contacte amb el [[francès]]). Un exemple de cas polèmic és el del [[benasquès]], amb unel 50% de trets del català i unel 50% de l'[[aragonès]]. Els parlants de les zones de transició sovint tenen consciència de combinar trets de dos idiomes, com és el cas dels habitants de la [[Franja de Ponent]], el dialecte [[català nord-occidental]] dels quals, anomenat [[català ribagorçà|ribagorçà]], comparteix alguns elements amb l'aragonès.

Hi ha qui parla també de ''llengua de transició'', concepte equivalent al de [[llengua pont]]. En aquest cas totes les varietats involucrades es consideren llengües i també han de ser de la mateixa [[família de llengües|família]]. En el cas de les llengües pont es plantejaposa el problema de la seva classificació en un grup o en un altre, malgrat l'acceptació de la seva identitat com a llengua (és el cas del debat, ja superat, sobre la [[subagrupació romànica del català]], entre les llengües de la [[Gal·loromània]] i de la [[Iberoromània]]). Les varietats de transició són [[dialecte constitutiu|dialectes constitutius]], tant si pertanyen a una mateixa llengua com si són de llengües diferents.

Són exemples de dialectes de transició dins el català, el [[català septentrional de transició]] entre el [[rossellonès|català septentrional]] i el [[català central|central]]; el [[parlar xipella]] i el [[Català tarragoní|tarragoní]], entre el central i el nord-occidental; el [[Català de transició|català de transició]], entre el català nord-occidental i el [[català valencià]]. En el català hi ha també un parlar de transició amb l'occità, l'anomenat [[parlar capcinès]] –al [[Capcir]]– (així com ''els altres Capcirs'' al llarg de la frontera catalano-occitana), i un de transició amb l'aragonès, l'anomenat benasquès (a la vall de [[Benasc]], parlar que hi ha qui diu que també fa de transició amb l'[[gascó|occità gascó]]). A banda d'aquests parlars de transició, el subdialecte ribagorçà del català nord-occidental comparteix característiques amb l'aragonès.