Kiko Veneno: diferència entre les revisions

Fill de militar i mestressa de casa, va créixer a [[Cadis]] i [[Sevilla]]. Va estudiar Filosofia i Lletres i va viatjar per [[Europa]] i els [[Estats Units]], on va assistir a concerts d'artistes que l'han influenciat, com ara [[Frank Zappa]] i [[Bob Dylan]], però, curiosament, també allà va descobrir (o redescobrir) el [[música flamenca|flamenc]]. El [[1975]], en una trobada que canviaria la seva vida, va conèixer els germans [[Rafael Amador Fernández|Rafael]] i [[Raimundo Amador Fernández|Raimundo Amador]], amb els quals forma el grup [[Veneno]]. El [[1977]] van publicar un disc titulat amb el nom del grup i produït per Ricardo Pachón. Encara que no té gran repercussió en el seu moment, és considerat en l'actualitat un disc fonamental de la música en espanyol.

 

 

El [[1992]] va passar a formar part de la plantilla de [[BMG-Ariola]] i va començar una nova etapa en la seva carrera, potser la més fructífera, amb la publicació dels àlbums ''Échate un cantecito'' (1992) i ''Está muy bien eso del cariño'' ([[1995]]), ambdós produïts per [[Jo Dworniak]]. El primer d'ells conté cançons com ''Echo de menos'', ''Lobo López'', ''Joselito'' o ''En un Mercedes blanco'', que es converteixen en èxits i li permeten dedicar-se en exclusiva a la música. Per presentar aquest disc, va realitzar una gira amb, entre d'altres, Raimundo Amador i [[Santiago Auserón]]. Aquest últim, recent sortit de [[Radio Futura]], estava forjant el seu projecte en solitari, Juan Perro, i va donar suport decisiu a Kiko en la preparació d'''Échate un cantecito''. Quant al disc de 1995, destaca el disseny de la coberta, realitzat per l'estudi de [[Xavier Mariscal]], així com la presència a la guitarra flamenca en tots els temes de Raimundo Amador, que, junt amb la producció de Dworniak, confereix al disc un so totalment únic.