Pedra dura: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: en conta els > en compte els |
m LanguageTool: correccions ortogràfiques i gramaticals |
||
Línia 1:
[[Fitxer:Quartz oisan.jpg|thumbnail|Tipus de pedra dura, el quars]]
Una '''pedra dura''' és aquell tipus de [[mineral]] o [[roca]] amb una resistència a ser ratllats per altres cossos és superior a 7, segons l'[[escala de Mohs|escala decimal de Mohs]], inventada per [[Friedrich Mohs]]. Aquesta escala es realitza disposant deu minerals en ordre de duresa creixent, de tal manera que aquells situats a un nivell superior sempre
La duresa del material dependrà de la composició de la roca, per exemple el [[quars]] és el mineral que més duresa proporciona. També dependrà del seu [[pes específic]], és a dir, com més pes, més duresa, i de la seva [[estructura]] i [[Textura (petrologia)|textura]], les roques amb un gra més fi són les més dures, així com les compactes i cristal·lines.
Línia 27:
Tot això canvia quan anys més tard [[Ferran I de Mèdici]] obra l'any 1588 '''''Opificio delle pietre dure''''', els quals es va convertir en la manufactura estatal de la [[Toscana]], i continua actiu en l'actualitat. A diferència dels Tallers Romans, en els florentins treballaven més amb pedra dura i els dissenyadors sempre eren artistes.
Una de les principals característiques florentines, en el disseny dels taulers, consistia principalment en la introducció d'elements figuratius. Primer van ser vasos amb flors, més tard flors soltes, sent [[Jacopo Ligozzi]] i [[Baccio Bianco]], els personatges més destacats en
A finals del segle XVII, un nou director [[Giovanni Battista Foggini]], realitza nous dissenys decoratius sobre les plaques de pedres dures, incorpora fulles carnoses, animals com ocells o dofins, elements de [[corall]], mantenint el fons fosc, el qual més endavant serà modificat per marbres més clars.
Línia 35:
A [[Espanya]] també va arribar el treball de les pedres dures. Al segle XVIII [[Carles III d'Espanya]] va crear una nova fàbrica de mosaics a [[Madrid]]. L'any següent es va posar en marxa la nova manufactura junt amb la ''Fabrica de Porcellana'' del '''Buen Retiro'''. En 1767 arriben els primers materials des de Florència, 19 caixes plenes de pedres dures. A més entre 1770-72 realitzen diferents viatges a la recerca de pedres dures, per [[Granada]], [[Sevilla]], [[Catalunya]], [[Província de Còrdova]] i [[Aragó]].
El [[Museu del Prado]] conserva vuit taules produïdes per aquests tallers, i tots segueixen el mateix estil. Els taulells estan realitzats sobre un fons de [[pissarra]] i [[jaspi]] vetat en els suports. En
Són temes que suggereixen el coneixement d'artistes com Tiépolo i els paisatgistes de moda en Itàlia i en la cort Espanyola en l'últim terç del segle.
La guerra d'Independència va acabar totalment amb el taller de pedres en Madrid. Durant
==Tècniques i usos==
Línia 48:
===Marqueteria/incrustació de pedres dures===
[[Fitxer:Tavolo (table) - fine XVIII inizio XIX secolo - botteghe granducali - legno di noce intarsiato e piano in commesso di pietre dure (inlaid walnut and tabletop in hardstone intarsia).JPG|thumbnail|Taula de finals del segle XVIII on es dóna una combinació de [[noguera]] i marqueteria de pedres dures.]]
Aquesta tècnica consistia, en primer lloc, en realitzar un disseny del dibuix que anàvem a reproduir amb pedra. A continuació, es seleccionaven els materials que s'anaven a utilitzar, escollint les pedres més adequades. Després
A continuació, es procedia al tall de les làmines de pedra. Aquesta operació, que era força complicada per la duresa de les pedres, es realitzava amb una serra de pèl metàl·lic i una barreja abrasiva. Un cop estan tallats els fragments, es repassaven amb una llima, per a retocar els talls oblics, i així deixar les línies d'unió el més subtils possible.
Línia 54:
Un cop teníem totes les làmines preparades, es fixaven entre si mitjançant un [[adhesiu]], generalment s'utilitza una barreja de [[cera d'abella]] i [[colofònia]]. L'encaix obtingut es col·locava sobre una base comuna, que s'encarregava de donar la solidesa necessària. Generalment s'utilitzava la [[pissarra]], que és lleugera i porosa.
Un cop la cola
Quan es comencen a veure els colors i la brillantor, es procedeix a realitzar l'última fase, l'abrillantat. Generalment s'utilitza una tela gruixuda encolada a un pla de fusta i es va insistint amb abrasius més fins, sempre barrejats amb aigua.
Línia 66:
Hi ha un [[mineral]], que no té cap bellesa ornamental però que és fonamental en el treball de les pedres dures, aquest és l'esmeril, de color negre, es coneix des de l'antiguitat, s'extreia de les mines de l'arxipèlag grec i en [[Àsia Menor]].
L'esmeril, l'aigua i les eines de ferro són les úniques coses que es necessiten per treballar les pedres dures. El pèl de ferro es banya en aigua perquè el pols d'esmeril s'adhereixi bé, convertint el pèl de ferro en una eina tallant. En exercir una pressió sobre el pèl, el pols d'esmeril gira, s'enfilen en la pedra i la desgasten.
==Referències==
| |||