Hispània Tarraconense: diferència entre les revisions

| religió= [[Cristianisme]]

|imatge_escut =

|símbol =

|mapa = Iberia 293.svg

|governant1= [[PostumiusPostumi LupercusLuperc]]

|governant2= [[BadiusBadi MacrinusMacrí]]

La '''Tarraconense''' (en [[llatí]]: '''''Provincia Hispania Tarraconensis''''') va ser una [[província romana]] de la [[Diòcesi Hispaniarum]] amb capital a [[Tàrraco]] (Tarragona) en l'època del [[Baix Imperi Romà]] (284-486). La Tarraconense fou creada durant la [[Reformes de Dioclecià|reforma provincial de l'emperador Dioclecià]] (284-305), quan l'antiga ''[[Hispania Citerior]]'' fou dividida en tres províncies: la ''Gallaecia'', la ''Cartaginensis'' i la ''Tarraconensis''. La Tarraconense limitava al sud amb la Cartaginensis, a l'est amb la Gallaecia, i al nord amb l'Aquitània i la Narbonensis. El límit meridional de la Tarraconense quedà fixat al nord Sagunt, fent-lo coincidir amb la frontera del [[convent jurídicde la Tarraconense]]. Després de la conquesta visigoda d'Hispània la Tarraconense esdevingué una província del [[regne dels Visigots]], situació que es perllongà fins al 713. A partir d'aleshores la província fou conquerida pels àrabs durant la [[conquesta musulmana de Catalunya|invasió musulmana d'Hispània]] i el territori aproximat de l'antiga Tarraconense fou anomenat ''[[Ath-Thaghr al-Alà]]'' (Frontera Superior). Així mateix cal tenir present que els historiadors a vegades també denominen Tarraconense a l'antiga província romana denominada oficialment ''[[Hispania Citerior]]''.<ref>Enciclopèdia Catalana: [http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0065288&BATE=la%2520Tarraconense Tarraconense]</ref>

A mitjan [[segle III]] l'[[Imperi Romà]] va caure en una profunda crisi econòmica i política que va fer trontollar també les estructures de la Província Hispània Citerior (Tarraconensis). La feblesa imperial es complicà amb les invasions devastadores de bàrbars que van destruir nombroses ciutats, inclosa [[Tàrraco]]. L'abandonament de les terres fèrtils fou una conseqüència del perill que suposaven les hordes bàrbares saquejant el territori, les primeres matèries no podien comercialitzar-se per la inseguretat dels camins, l'escàs poder adquisitiu general i la possibilitat de perdre-ho tot. Superats aquests obstacles, la major part dels productes havien de lliurar-se a l'Estat per a mantenir l'exèrcit i els funcionaris (''Annona''). Els tributs a l'Estat, amb la devaluació monetària i la inflació, tendien a fer-se cada vegada més freqüents, alhora que els soldats i els funcionaris n'abusaven. El bandidatge existent, propi d'èpoques de crisi, havia obligat des de principis del [[segle III]], a multiplicar els llocs de guàrdia amb funcions policials, en totes les vies i punts estratègics: ponts, mercats ... Aquests llocs estaven ocupats per soldats imperials, generalment de les forces auxiliars. Ràpidament es van reconstruir les muralles, o quan no va ser possible es van construir de noves, com en el cas de [[Bàrcino]]. Algunes ciutats de defensa difícil van ser abandonades. La falta de dades, tant escrites com arqueològics, és notable, però es pot deduir que l'aturada del creixement de les ciutats, i el cessament de la construcció d'edificis, públics o privats, no va ser obra exclusiva de les invasions bàrbares, sinó de la crisi econòmica generalitzada i crònica.

Amb l'arribada al tron imperial de [[Dioclecià]] el 284 i la creació del sistema de la [[Tetrarquia]] aquest emperador va procedir a reorganitzar el sistema administratiu de l'Imperi. Per a això les províncies heretades de l'Alt Imperi van ser dividides en altres menors, que al seu torn van ser agrupades en una nova entitat anomenada diòcesi, supervisada per un ''[[vicari|vicarius]]'' directament designat per l'emperador. Hispània va recaure en els dominis de l'August d'Occident [[Maximià]] i fou organitzada com a [[Diòcesi''Diocesis Hispaniarum]]'' amb capital a [[Emèrita Augusta]], essent atribuïda al Cèsar [[Constanci Clor]]. L'antiga província [[HispànaHispània Citerior]] fou dividida en diverses províncies:

* la ''[[Gallaecia]] a partir dels convents ''Bracaraugustanus, Lucensis, Asturicensis'' i part del ''Cluniensis''

* la ''[[Cartaginense|Cartaginensis]]'' amb els convents ''Cartaginensis'', part del Cluniensis i les illes Balears

La província Tarraconense tenia rang pretorià i era governada per un governador anomenat [[Praesespraeses]], assistit per un comandant militar anomenat [[Dux]]. En l'època de l'emperador [[Constantí I el Gran ]] la ''Diocesis Hispaniarum'' juntament amb les diòcesis de les ''Galiae'' i ''Britannia'' foren integrades dins de la [[Prefectura del Pretori de les Galies[[Gàl·lies]] i, per raons de proximitat i facilitat de proveïment, se li va afegir la província nord-africana ''[[Mauretania Tingitana]]'', reduïda a la zona més septentrional a l'entorn de l'estret de Gibraltar i sense connexió directa per terra amb la ''[[Mauretania Caesariensis]]''.

Al llarg del [[segle IV]] la província va romandre en una situació de tranquil·litat i seguretat, allunyada dels conflictes fronterers i interns de l'Imperi, mantenint-se lleials els seus governadors a l'emperador d'occident excepte a finals del segle durant l'època dels usurpadors de [[Magne Màxim]] (383 a 388) i [[Flavi Eugeni]] (392 a 394), a qui van jurar lleialtat encara que després de les derrotes que van patir a mans de [[Teodosi I el Gran|Teodosi I]] la província es va reintegrar al poder legítim sense necessitat de ser envaïda. Aquesta tranquil·litat es va traduir en un alt grau de prosperitat econòmica, mantenint les línies mestres dissenyades durant l'Alt Imperi però amb la novetat de la implantació de nombroses ''villae'' per tota la província, especialment a la vall de l'Ebre i el Llevant. Aquestes viles eren, prioritàriament, unitats d'explotació agrària tipus latifundi, però també luxoses mansions decorades amb sumptuosos paviments de mosaic, pintures al fresc en les seves parets, i estàtues de marbre i altres objectes de luxe. Al mateix temps la circulació monetària va ser abundant, especialment en moneda fiduciària-AE 2, 3 i 4 -, fins a principis del [[segle V]], encara que en la província no va funcionar cap seca procedint la major part de la moneda de seques occidentals -Roma, Trèveris, Arles, Milà...- i alguns exemples orientals. A la mort de l'emperador [[Teodosi I el Gran|Teodosi I]] la província, juntament amb tota la part occidental de l'Imperi, va ser assignada a [[Flavi Honori|Honori]], el seu fill primogènit, sota la tutela de Estilicó.

A partir de l'any [[406]] la situació de l'Imperi Romà d'Occident s'havia tornat novament crítica, ja que l'actuació de d'[[Estilicó]] per contenir els visigots d'Alaric s'havia aconseguit a costa de reduir les guarnicions de l'exèrcit imperial al Rin per sota del mínim necessari per garantir la seguretat fronterera, de manera que [[vàndals]], [[sueus]] i [[alans]] van aconseguir perforar la frontera imperial i envair la Gàlia el 406. El govern d'[[Flavi Honori|Honori]] a Ravenna va ser incapaç de respondre a aquesta nova amenaça i el governador de Britània es va proclamar emperador com a Constantí III i envaí amb les seves tropes la Gàl·lia. El 409 els pobles bàrbars esmentats, pressionats per aquest últim exèrcit romà organitzat, van aconseguir entrar a la Península pels Pirineus occidentals malgrat els esforços de Dídim i VerinianoVerinià, familiars de Teodosi. En aquest context la primavera del 409 Geronci es rebel·là contra [[Constantí (usurpador)|Constantí III]] i elevà al tron Màxim. Geronci fixà la seva residència a [[Caesaraugusta]] per poder enfrontar-se a Constant, fill del derrocat Constantí i nomenat August pel seu pare, que l'amenaçava des de [[Tàrraco]]. Geronci passà a l'atac contra els seus antics superiors i ara enemics, envaí la Gàl·lia i obtingué diverses victòries menors, però fou derrotat davant la presència d'un exèrcit enviat per Honori des d'IItàliaItàlia. Finalment les seves tropes s'uniren a les imperials i Geronci es veié obligat a fugir amb un petit seguici a Hispània, on fou deposat i obligat a suïcidar-se.

La Tarraconense va ser l'única província de la Diòcesi ''Hispaniarum'' que no va ser directament afectada pel bandidatge dels sueus, vàndals i alans malgrat transitar-hi. Aquesta situació de tranquil·litat es veié afavorida per l'acció dels [[visigots]], que detentatvenostentaven el rang de federats, i per tant, servidors i aliats de l'Imperi. Aquests, instal·lats al sud de la Gàl·lia i amb Tolosa com a seu de la cort del seu rei Ataülf, van entrar a Hispània per a sotmetre-la de nou a l'autoritat imperial i alliberat les zones ocupades pels pobles bàrbars, així com per a reprimir el bandidatge local dels [[bagaudes]] a la zona de la vall de l'Ebre. Els visigots s'assentaren a la zona central d'Hispània actuant en nom i sota les ordres de la cort imperial situada a Ravenna. Però davant la debilitat de la cort de Ravenna el rei Euric va tornar a entrar a la Península per realitzar-hi una campanya brutal, amb nombroses matances i saquejos, forçant l'Imperi a ampliar la seva ''foedus'' amb aquest poble i reconeixent de facto la seva independència. El [[459]] l'emperador [[Juli Valeri Majorià]] travessà la província cap a ''[[Carthago Nova]]'' on s'estava reunint una flota conjunta de l'imperi d'Occident i d'Orient, inclosos els aliats visigots, per atacar als vàndals de [[Genseric]] al nord d'Àfrica; però l'expedició no reeixí en ser destruïda la flota imperial pels vàndals a la batalla de Cartagena del [[461]]. A partir d'aleshores la influència de la cort imperial de RávenaRàvena sobre la província Tarraconense i, en general, sobre tots els territoris de la [[Diòcesi Hispaniarum]], desapareixent totalment quan l'[[Imperi Romà d'Occident]] fou abolit el 476 i els visigots consolidaren definitivament el seu regne sense cap tutela.

{{AP|InvasióConquesta musulmanaomeia d'Hispània|Invasióinvasió musulmana d'Ifranja}}

Els [[musulmà|musulmans]] van desembarcar el [[711]] a [[Gibraltar]] i poc després van vèncer als [[visigot]]s a la [[batalla de Guadalete]]. Amb la destrucció del [[regne dels Visigots]] el sistema d'administració territorial d'HispaniaHispània heretat de l'[[Imperi Romà]] va desaparèixer i, amb ell, la província Tarraconense. Tot i així encara que la zona oriental de la mateixa va servir com a últim bastió de resistència als dos últims monarques visigots, [[Àquila II]] (711 - 713) i [[Ardó]] (713 - 720). La primavera del [[714]] els musulmans arribaren a la vall de l'Ebre i un cop assegurada la rereguarda sotmetent [[Corduba]], [[Spali]], [[Mèrida]] i [[Tulaytula]], l'ocupació del territori passava pel domini dels centres urbans més importants del [[Regne dels Visigots]], entre ells [[Cesaracosta]]. L'entrada dels musulmans a Cesaracosta fou pacífica, però alguns nobles [[visigot]]s i alts dignataris eclesiàstics van fugir al Pirineu. Després de la conquesta de la Tarraconense el [[valí d'Hispània]] [[As-Samh ibn Màlik al-Khawlaní]] va envair la [[Gàl·lia Narbonesa]] establint la seva capital a [[Arbuna|Arbuna]] (Narbona)]] el 720, oferint als habitants generoses condicions i ràpida pacificació de les altres ciutats. Amb [[Arbuna]] assegurada, i sobretot amb el seu port, els mariners àrabs eren els amos del Mediterrani occidental, sotmetent ràpidament les ciutats controlades pels comtes visigots. El 721 van arribar reforços per preparar el [[setge de Tolosa (721)|Setge de Tolosa]], que era la clau per dominar la [[Gàl·lia Aquitània]] amb les mateixes condicions que [[Gàl·lia Narbonesa]], però aquests seus plans van fallar per la derrota a la [[Batalla de Tolosa (721)|batalla de Tolosa]]. Les forces àrabs, assentades sòlidament a Gàl·lia Narbonesa i proveïdes fàcilment per mar van continuar atacant cap a l'est arribant fins a [[Ciutat d'Autun|Autun]] el 725. L'any 731 el valí berber de Narbona i la regió de Cerdanya [[Uthman ibn Naissa]] impugnà [[Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí]] per raó de l'opressió que patien els berbers al nord d'Àfrica i va pactar una treva amb el duc d'Aquitània [[Odó el Gran]]. En represàlia al-Ghafiqí envià una missió per capturar a Uthman, qui durant el transcurs del [[Combat de Llívia]] quedà assetjat i fou mort. Finalment però la major part de la Tarraconense va ser integrada al ''[[Ath-Thaghr al-Alà]]'', la frontera superior de l'[[emirat de Còrdova]], sota la direcció de la família de gots conversos a l'islam -[[Muladita|muladites]]- dels [[Banu-Qasi]].

El 732 al-Ghafiqí va reprendre l'escomesa contra el regne dels francs i escollí la ruta de [[Pamplona]] i [[Roncesvalls]] per penetrar vers la [[Gàl·lia Aquitània]]. Després de la [[Batalla de Bordeus]] va conquerir la ciutat i la va saquejar amb virulència. El duc d'Aquitània Odó el Gran els va sortir a l'encontre quan els invasors creuaven el riu Dordonya però va ser derrotat a la [[batalla de la Garona]], raó per la qual es va veure obligat a recompondre la seva relació amb [[Carles Martell]] oferint-li submissió i ajuda per fer front als musulmans. Carles Martell va enviar ràpidament un exèrcit mentre Al-Ghafiqí avançava imparable. Després de saquejar la regió de Poitiers al-Ghafiqí va prosseguir l'avenç cap al nord en direcció a l'abadia de [[Sant Martí de Tours]], però en el camí entre Poitiers i Tours li varen sortir a l'encontre les forces del duc Odó i els reforços enviats per Carles Martell, lliurant-se la decisiva [[batalla de Tours]] l'[[octubre]] del [[732]].

Les tropes àrabs van ser derrotades i al-Ghafiqí fou mort. Els supervivents es van retirar en desordre cap a Narbona. Després de la [[batalla de Tours]] les noves agressions dels musulmans a la zona d'[[Arles]]<ref>{{es}} Francisco Codera y Zaidín, ''[http://books.google.cat/books?id=gks3EdDM4pQC&pg=PA325&lpg=PA325&dq=Ocba+737+Berre&source=bl&ots=MsbAJFcGbb&sig=3TZasjJd4Ag15LLwtWr7otrPQzs&hl=ca&ei=GsQjSuTSNOG6jAeo0LS1Bg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1#PPA325,M1 Estudios Criticos de Historia Arabe Española]'', p. 324-5{{es}} </ref> i l'aliança de [[Maurontus]] amb [[Yússuf ibn Abd-ar-Rahman al-Fihrí]] contra els francs<ref>{{en}} Geary, Patrick J. ''Before France and Germany''. Oxford University Press: 1988{{en}} </ref> obligaren Carles Martell a promoure una nova expedició aplegant un gran exèrcit de [[franc]]s i [[Borgonya|borgonyons]] que s'apoderaren d'Avinyó. Després de prendre la ciutat Carles Martell va travessar el [[Roine]] i entrà a la Gàl·lia Narbonesa on inicià el [[Setge d'Arbuna (737)|Setge d'Arbuna]] (Narbona)]] el 737, ciutat que finalment no va poder prendre. El 742 l'esclat de la [[Revolta berber del Valiat de l'Àndalus]], i la posterior [[Revolta iemenita del Valiat de l'Àndalus]] el 745 desembocaren en la reconquesta omeia del 756. El 759, després d'un setge de set anys, els francs aconseguiren la [[Setge d'Arbuna (759)|conquesta d'Arbuna]]. El [[785]] les mateixes elits locals que havien capitulat davant dels musulmans lliuraren la ciutat de [[Djarunda]], que estava governada pel [[valí]] de [[Madinat Barshiluna]] [[Matruh ibn Sulayman ibn Yaqdhan al-Arabí|Matruh ibn Sulayman]],<ref>Segons Antoni Rovira i Virgili, el governador Mohamet és un personatge llegendari</ref> a les tropes de [[Carlemany]]. A la tardor del [[800]] s'inicià el setge de Barcelona amb tropes d'[[Aquitània]], [[Bascònia]], [[Borgonya]], [[Septimània]]<ref>[[Cronicó de Moissac]]</ref> i diversa [[maquinària de setge]]. El capitost musulmà [[Harun]], emparentat amb alguns nobles gots de la ciutat, va assumir el govern interí, però després d’un setge llarg la fam va fer que els habitants de [[Barshiluna]] obrissin les portes a les tropes de l’exèrcit cristià de [[Lluís el Pietós]] comandat pel duc [[Guillem de Tolosa]] el [[3 d'abril]] del [[801]].

{{Referències|2}}