Anells de Saturn: diferència entre les revisions

Durant els dos segles següents es va suposar que el disc era una capa contínua de matèria. La primera objecció contra la hipòtesi no tardaria, això no obstant, a plantejar-se. En [[1675]], [[Giovanni Cassini]] va trobar una fosca banda ([[Divisió de Cassini|la divisió que porta el seu nom]]) que separava el disc en dos anells concèntrics.

A finals del [[segle XVIII]], [[Pierre-Simon-Pierre-Simon Laplace]] va mostrar que bastarien les forces combinades de la gravetat de Saturn i la rotació del disc per a esgarrar una capa única de matèria. En principi, qualsevol partícula del disc manté la seva distància radial des de Saturn perquè hi ha dosdues forces que s'equilibren. La gravetat tira de la partícula cap a dins; la força centrífuga l'espenta cap a fora. La força centrífuga procedeix de la velocitat de rotació; d'ací que el disc haja d'estar girant. Ara bé, en el cas d'un disc en rotació rígida, les forces s'equilibren només per a una certa distància radial. Per això, Laplace va proposar la hipòtesi que els anells de Saturn estaven formats per molts anells prims, prou cada un d'ells per a suportar el lleuger desequilibri de forces que apareixeria al llarg de la seua amplària radial.

L'últim pas cap a la visió moderna dels anells es va donar en [[1857]], quan [[James Clerk Maxwell]] va guanyar el premi Adams de la [[Universitat de Cambridge]] per la seva demostració matemàtica que els anells prims estaven formats en realitat per nombroses masses xicotetes que mantenien òrbites independents. La comprovació experimental d'estaaquesta hipòtesi va arribar en 1895, quan els astrònoms americans [[James E. Keeler]] i [[William W. Campbell]] van deduir la velocitat de les partícules en els anells a partir del seu [[Efecte Doppler|desplaçament Doppler]], o modificació de la longitud d'ona de les línies espectrals de la llum del Sol que les partícules reflecteixen cap a la Terra. Van trobar que els anells giraven al voltant de Saturn a una velocitat diferent de la de l'atmosfera del planeta. A més, les parts internes dels anells giraven a major velocitat que les externes, segons prescrivien les lleis de la física per a partícules en òrbites independents.

* Van aparèixer regions anul·laresanulars estretes de diferent brillantor i opacitat, com els solcs del disc d'un gramòfon.

* L'[[anell A]] presenta ununa brillantor uniforme enfront de l'[[anell B]] que presenta variacions al llarg de les seves distàncies radials.

A més, els [[satèl·lit natural|satèl·lit slits]] [[Prometeu (satèl·lit)|Prometeu]] i [[Pandora (satèl·lit)|Pandora]], són els [[satèl·lit pastor|satèl·lits pastors]] interior i exterior respectivament que donen forma a l'anell F de Saturn que té 80 km. d'amplària.

En comparació, la grossària dels anells de Saturn resulta negligible. El límit superior de la seva extensió vertical s'ha estimat en al voltant d'un quilòmetre. En relació amb la seva amplària, els anells són milers de vegades més prims que ununa fulla d'afaitar.

En 1973, es van explorar els anells de Saturn amb ones de radar (de longitud d'ona de l'ordre de centímetres) la reflexió dels quals van detectar amb l'antena de 64 metres de la Xarxa d'Espai Profund en Goldstone, [[Califòrnia]]. L'alta reflectivitat dels anells A i B implicava que la majoria de les partícules d'eixos dos anells eren almenys d'ununa grandària comparable a la longitud d'ona del radar és a dir de l'ordre de centímetres. Si les partícules hagueren sigut menors que les longituds d'ona del radar, haurien resultat transparents a les ones d'aquest. Si hagueren sigut molt majors, s'hauria apreciat l'emissió de radiació tèrmica. El baix nivell de tal radiació limita ella seuseua grandària a no més d'alguns metres.

Les dades dels vehicles espacials Voyager han confirmat estosaquests descobriments. En un tipus d'experiment es van enviar ones de radioràdio des del vehicle espacial a la Terra, a través dels anells, i es va mesurar la potència difosa per les partícules dels anells per a diversos angles de desviació respecte al trajecte inicial de les ones.

Així com la difusió de les ones de radar per les partícules en els anells fa possible detectar partícules de l'ordre de la grandària de la longitud d'ona del radar, la difusió de la llum solar permet detectar partícules de la grandària d'una longitud d'ona de la llum visible. L'intens increment de brillantor d'un segment de l'anell, quan es contempla davall un angle per al quequal la difusió cap avant és xicoteta, implica que, en eixe segment, abunden les partícules d'un micròmetre de magnitud.

Observació que només pot escometre's quan Saturn queda entre el Sol i l'astrofísic. EstaAquesta condició no es pot complir per a observacions verificades des de la Terra, però sí a bord d'un vehicle espacial. Així, els estudis de les dades dels Voyager assenyalen que les partícules de grandàries de l'orde d'un micròmetre constituïxen una proporció gran de les partícules en l'[[anell F]], una proporció apreciable en moltes parts de l'[[anell B]] i una proporció menor en la part externa de l'[[anell A]]. D'altra banda, l'[[anell C]] i la [[divisió de Cassini]] no presenten rastres d'eixes partícules xicotetes.

EstaAquesta és una llista de 15 dels '''anells de [[Saturn (planeta)|Saturn]]''' més importants, i les divisions entre ells.