|
[[Fitxer:Creation of the Sun and Moon face detail.jpg|thumb|Déu segons [[Miquel Àngel]]]]
També anomenat Sergi Gascón.
Un '''déu''' o '''divinitat''' és un ésser superior, no humà, que representa el sagrat. En ambients [[Cristianisme|cristians]], s'acostuma a escriure en minúscula els déus de les religions politeistes (estudiats per la [[mitologia]]) i en majúscula l'entitat abstracta del [[monoteisme]] (el Creador omnipotent, estudiat per la [[teologia]] i centre de la religió). Si la religió corresponent inspira la llei secular, la societat o el règim polític s'anomena [[teocràcia]] (és a dir, "el govern de Déu").
== Origen ==
Paraula per designar la substància comuna de tots els sers i totes les coses, de la qual tot s'ha originat de forma temporal i a la qual tot retorna per gaudir novament de la seva qualitat d'unicitat i complenitud original. Més enllà de Tot: Déu transcendeix el temps, l'espai i qualsevol altra dimensió, per tant Déu és previ, i posterior més enllà de qualsevol forma, nom, dogma i paraula, i a la vegada Déu és la substància present en qualsevol forma, nom, dogma i paraula.
== Etimologia ==
[[Fitxer:Crepuscular rays color.jpg|thumb|Sovint Déu és imaginat com una força de la naturalesa o com un ens conscient que es pot manifestar en un aspecte natural. Tant la llum com les penombres són símbols canònics per representar Déu]]
Va néixer un dia i tal.
En català, com en les altres llengües romàniques, la paraula «Déu» ve directament del llatí ''deus'', deïtat, déu; la locució llatina prové del [[grec antic]], en què és idèntica en pronunciació al grec Διός (''deus''), forma del genitiu de Ζέυς ([[Zeus]]) (nom del déu principal dels grecs). Encara que també és molt plausible que sigui una simple variació fonètica de θεός (theós), que significa igualment "deïtat, déu" segurament provinent del [[protoindoeuropeu]]. En les llengües precolombines, ''teotl'' significa déu, aquest terme també és similar a la forma llatina ''deus''. El llatí ''deus'', en altres llengües romàniques, va derivar en ''deus'' ([[gallec]] i [[portuguès]]), ''dios'' ([[castellà]]), ''dieu'' ([[francès]]) i ''dio'' ([[italià]]).
Hi ha una sèrie de noms de Déu a les [[llengües indoeuropees]] que s'interpreten com a derivades d'una única forma original, [[Protoindoeuropeu|protoindoeuropea]], ''Dyeus''. Aquest hauria estat el nom del Déu dominant del [[Panteó (mitologia)|panteó]] protoindoeuropeu. Trobem una forma pròxima a l'original en el [[sànscrit]] antic: ''deiw-us''. El nom apareix sistemàticament associat en la majoria dels casos a ''p'ter'', que significa pare. En el sànscrit tardà aquesta forma ha evolucionat a ''Dyaus Pitar''. Entre les diverses derivacions tenim el grec ''Zeus Pater'' la forma del qual llatinitzada és ''Iu Piter'' (Júpiter), i també l'expressió llatina tardana, novament derivada del grec, ''Deus Pater'', que en català evoluciona a ''Déu Pare''.
A les [[llengües germàniques]] la paraula per designar Déu té l'[[lexema|arrel]] got-, d'on vénen ''god'' ([[anglès]]) o ''gott'' ([[alemany]]). D'aquesta mateixa arrel podria derivar-se el nom del [[poble got]]. L'origen de la paraula ''gott'' és molt antic i solament va poder haver-se originat de les llengües germàniques antigues. Les [[llengües iràniques]] utilitzen aquesta mateixa arrel indoeuropeua: així en persa modern es diu ''jodā'' (خدا), i en [[kurd]], ''xhwedê''. L'arrel s'origina del segon participi substantivat de l'indogermànic *''ghuto-m'', de l'arrel verbal *''ghau'' ('cridar, fer una crida'). D'aquesta manera, Déu seria 'l'ésser cridat'.
El nom [[Jahvè]] o la seva derivació Jehová procedeix de l'hebreu ''yhwh'' i no guarda parentiu amb cap de les formes indoeuropeues de designar el déu suprem. Jahvè és el nom propi bíblic de Déu, mentre que per referir-se a la divinitat d'una manera genèrica les llengües semítiques tenen l'arrel El, que ha donat lloc, entre altres, a l'àrab [[Al·là]] o a l'hebreu [[Elohim]].
=== Ús de la majúscula ===
En català es refereix al déu del [[judaisme]], el [[cristianisme]], l'[[islam]] i, de vegades, de l'[[hinduisme]] amb lletra majúscula («Déu») com es fa en qualsevol nom propi. Però també els pronoms i adjectius relatius a Déu s'escriuen amb majúscula, com a fórmula de respecte (cf. la segona persona de cortesia en alemany, ''Sie'', va sempre amb majúscula); per exemple, s'escriu «el Senyor», «Ell», «Tu», «Vós», etcètera.
|
