Banu Múnqidh: diferència entre les revisions

Els Banu Mundikh con tots els kalbites pertanyien a l'anomenada facció iemenita però a diferència d'altres iemenites (que estaven establerts a la zona de Damasc) ells estaven establerts al nord de Síria, als districtes a l'est de l'[[Orontes]]. El primer membre conegut fou Aki ibn Mundikh ibn Nasr al-Kinani que fou fet presoner pels bizantins en una batalla lliurada el 960,<ref> en aquesta batalla fou fet també presoner el poeta [[Abu Firas]] </ref> però no comencen a ser considerats una força apreciable fins després de la conquesta d'[[Alep]] per [[Salih ibn Mirdas]] el [[1024]]. Salih va cedir el districte de Shayzar en ''ikta'' al seu aliat Mukallad ibn Nasr ibn Mundikh; no obstant la fortalesa de Sahyzar estava llavors en mans dels bizantins, i el clan es va establir a [[Kafartab]], que no se sap quan havia passat a les seves mans.

 

 

A la seva mort el 1082 dominava a més de Shayzar, Kafartab, [[Apamea de l'Orontes|Apamea]] ([[Afamiya]]), el port de [[Latàquia]] (al-Ladhakiyya) i diverses pobles més petits. Posteriorment, enfrontats a massa poders exteriors molt superiors, van perdre molts territoris però van conservar sempre Shayzar. El successor fou el seu fill gran Nasr ibn Ali, que va haver d'enfrontar la conquesta seljúcida de Síria; va ser acomodatici amb els seljúcides la supremacia dels quals va reconèixer i el 1086/1087 va cedir Kafartab, Apamea i el port Latàquia. al sultà [[Malik-Xah I]], a canvi de ser confirmat com emir de Shayzar. Aliat amb el seljúcida [[Tutush I]] d'Alep, va poder recuperar les poblacions cedides el 1091, però el 1096 va perdre definitivament Kafartab i Apamea davant de Khalaf ibn Mulaib, que havia estat emir d'[[Homs]] fins al 1090/1091 quan fou eliminat per Tutush, i que des de llavors fou una font constant de lluites.<ref> va morir assassinat pels sectaris [[ismaïlites]] el 1106 </ref>

A la seva mort el 1098 Nasr va deixar com a hereu el seu germà Murshid ibn Ali però aquest va renunciar i la successió va passar a un tercer germà, el més jove, Sultan, governador de Latàquia. Va haver de mobilitzar als Banu Munkidh, que havien esdevingut nombrosos, contra els croats i la secta dels assassins, i comptava amb l'aliança de part o tots els kinanites i de la milícia de la població de Shayzar, a més de diversos mercenaris kurd i mamelucs turcs que sempre els foren lleials. El 1110/1111 Shayzar fou atacada pels francs d'Antioquia manats per [[Tancred d'Hauteville]], que va construir un castell a l'altre costat del riu, a Tall Ibn Mashar. El 1114 els assassins van atacar per sorpresa Shayzar aprofitant que l'emir i la seva família i principals clients estaven absents en una cerimònia religiosa dels seus súbdits cristians; però foren rebutjats després d'un combat ferotge. El 1115 una coalició de francs (croats de [[Roger d'Antioquia]]) i musulmans ([[Zahir al-Din Tughtegin]] de Damasc i [[Ilghazi]] de Mardin) que s'havia format per defensar Síria contra el governador de [[Mossul]], van assetjar la ciutat. També hi van haver atacs dels governadors turcs d'[[Homs]] i d'[[Hamat]], que no obstant foren poc constants. A la pujada de [[Zengi]] al poder, Sultan ibn Ali no va tardar a reconèixer-se com el seu vassall. El 1133 Shams al-Muluk Ismail de Damasc va assetjar Shayzar breument. El 1138 els bizantins, sota l'emperador [[Joan II Comnè]] van atacar Shayzar i la milícia local va defensar altre cop amb èxit la ciutat. El 1141 els assassins es van apoderar de la fortalesa de [[Masyaf]], que va esdevenir un dels principals castells ismaïlites de Síria.

 

 

Posteriorment alguns membres del clan que van sobreviure van tenir algun paper a la història: