Diferència entre revisions de la pàgina «Església Ortodoxa Romanesa»

m
Robot substitueix 'li va succeir' per 'el va succeir'
m (Robot substitueix 'li va succeir' per 'el va succeir')
[[Fitxer:Romanian Orthodox monk.jpg|thumb|Monjo ortodox romanès]]
 
L'any [[1626]] el príncep de Transsilvània [[Gabor Bethlen]] de confessió calvinista va decidir sortir en ajuda dels ortodoxos, ja que va reinstaurar les seves antigues possessions del clergat ortodox, eximint-los d'alguns pagaments d'impostos i afavorint l'ensenyament i la publicació de llibres en [[romanès|llengua romanesa]]. L'any [[1627]] va nomenar al monjo ortodox Gennadi com a [[arquebisbe]] ortodox del principat a canvi que acceptés l'obediència al superintendent calvinista, que la llengua romanesa esdevingués llengua oficial de [[culte]] i de prèdica i que s'imprimissin els [[llibre eclesiàstic|llibres eclesiàstics]] calvinistes, així com que s'eradiqués tota mena de supersticions. El príncep de Transsilvània va demanar ajut al Patriarca de Constantinoble [[Cirili Lukaris]], que tenia una certa orientació calvinista, perquè facilités la conversió de la població ortodoxa de Transsilvània al calvinisme. L'any [[1629]] el príncep va traspassar i liel va succeir [[Gregori Rakoczy]] que continuà amb la mateixa política del seu predecessor. Tot i les bones relacions entre el metropolità [[Gennadi (arquebisbe)|Gennadi]] i el príncep hongarès, el primer es va negar que es publiquessin llibres calvinistes a la regió, però Gregori va aconseguir que un monjo ortodox traduís al romanès un [[catecisme calvinista]]. L'any [[1640]] va traspassar el metropolità i el príncep Gregori va pensar a designar a un metropolità que acceptés la seva política, però l'elecció no va ser fàcil, ja que cap religiós ortodox acceptava aquest joc religiós, tal com ho mostra l'empresonament del successor de Gennadi. La majoria del clergat ortodox de [[Transsilvània]] es va negar a acceptar la [[confessió de fe]] lukariana d'estil calvinista. En el [[sínode]] reunit a [[Iasi]] van acceptar la confessió de fe de [[Pere Moghila]], tot i que expurgada de les seves doctrines sobre el purgatori i l'epiclesi que s'oposaven a la tradició doctrinal ortodoxa.
 
L'atac més important contra el calvinisme va procedir de Moldàvia, ja que el patriarca moldau Vaarlam va publicar l'any [[1645]] una refutació del catecisme calvinista publicat a Transsilvània. Aquesta refutació va tenir ressò a Moldàvia i a Valàquia on el príncep [[Mateu Basarab]] va lluitar contra el [[calvinisme]]. Els dos principats romanesos van esdevenir dos reductes de l'ortodòxia dins l'Imperi Otomà a la mateixa vegada que el [[catolicisme]] cedia terreny als principats romanesos. A [[Transsilvània]] el perill que suposava el calvinisme per l'ortodòxia va passar al catolicisme que va esdevenir la segona confessió més important de la regió.
Amb el traspàs d'Atanasi l'any [[1713]] i el nomenament de [[Joan Pataky]], que ja s'havia passat al [[ritu llatí]], com a bisbe uniat d'[[Alba Iulia]] es va consolidar la unió i es va traslladar la seu episcopal a [[Fagaras]]. L'any [[1727]] al traspàs de Pataky es va reunir el [[sínode]] de l'Església uniata per elegir el nou bisbe, finalment es va triar a un estudiant de tercer de teologia, [[Inocenti Micu]], que no es va traslladar a la seva seu fins a l'any [[1732]]. Micu va ser un bisbe amb una actitud poc complaent envers [[Viena]], ja que va defensar els seus [[sacerdot]]s i fidels, demanant que es complissin les promeses de la cort de Viena, demanant inclòs el reconeixement de nació per [[Transsilvània]]. L'any [[1744]] va reunir un sínode on amenaçava de trencar amb la unió si no es complien les promeses de l'emperador. Aquest sínode va estar format per sacerdots, [[seglar]]s i inclòs membres de l'Església ortodoxa essent així més una reunió nacional que no pas religiosa ni uniata. Per aquest motiu va ser cridat a Viena on va haver de respondre a les imputacions fetes contra ell per una comissió judicial. Condemnat, va ser enviat a Roma on morí.
 
A Micu liel va succeir [[Petru Pavel Aron]] que va fundar escoles a [[Blaj]], i va afavorir el desenvolupament de la cultura romanesa a [[Transsilvània]], contribuint al desvetllament de la consciència nacional romanesa als altres principats romanesos. Al llarg del seu mandat es va encetar una forta campanya contra l'Església uniata sobretot per part de [[monjo]]s ortodoxes, fins a tal punt que el mateix bisbe va haver de fugir de la seu episcopal i refugiar-se a [[Sibiu]]. L'Església uniata va veure com el seu nombre de clergues disminuïa mentre que el nombre de clergues ortodoxos augmentava espectacularment (de 456 a 1380). Vista aquesta situació l'emperadriu [[Maria Teresa I d'Àustria]] va prendre la decisió de crear una [[milícia]] romanesa per defensar les fronteres de l'Imperi i així contenir el creixement de l'Església ortodoxa a Transsilvània, els milicians enrolats es deslliuraven de tot vassallatge però s'havien de convertir en uniates. El nou bisbe uniat, [[Gregori Maior]] va defensar fermament aquesta mesura, uns anys després en el seu informe enviat a l'emperador [[Josep II del Sacre Imperi Romanogermànic|Josep II]] recollia que la mesura havia fet efecte, ja que l'Església ortodoxa havia perdut unes 746 esglésies i uns 57.000 fidels. L'informe arribà tard a [[Viena]], ja que abans que l'emperador el pogués llegir, aquest ja havia signat l'edicte de tolerància amb el que qualsevol Església que comptés amb més de cent famílies com a fidels podria construir les seves esglésies, hospitals i escoles. L'any següent es va permetre la separació de l'Església uniata, fet que va afavorir que molts romanesos tornessin a l'ortodòxia. Les reformes portades a terme per Josep II es van mantenir fins al traspàs d'aquest l'any [[1790]]. Tot i que les autoritats imperials posteriors feren alguns petits intents per reinstaurar la situació anterior ja s'havien assentat les bases pel desenvolupament de l'Església Ortodoxa Romanesa, fet que afavorí el desenvolupament d'un sentiment nacional romanès al llarg de la segona meitat del [[segle XVIII]].
 
A finals del [[segle XVIII]] l'estat de les esglésies ortodoxes als tres principats romanesos era la següent: A [[Transsilvània]] els bisbes eren d'origen serbi, de [[1796]] a [[1810]] la seu episcopal va quedar vacant i es va haver de demanar permís al govern imperial per nomenar un bisbe romanès, l'elegit va ser [[Vasile Morga]]. Pel que fa a Valàquia l'ocupació austríaca d'[[Oltènia]] l'any [[1718]] va fer que les condicions dels ortodoxos s'endurissin. L'any [[1739]] amb l'evacuació de les tropes imperials la situació millorava considerablement. En els anys posteriors tant Moldàvia com Valàquia van haver de patir l'ocupació militar dels [[Rússia|russos]], però aquests en ser també ortodoxos no van fer sinó que assentar aquesta confessió a la regió. En tot cas les esglésies ortodoxes de [[Valaquia]] i [[Moldàvia]] tot i tenir pocs contactes amb l'occident del continent europeu, van ser uns elements importants per mantenir i preservar la confessió ortodoxa a uns territoris que sota la dominació otomana i austríaca no havien fet més que configurar i confirmar la seva identitat en comú d'uns territoris, Transsilvània, Valàquia i Moldàvia, els tres principats que en un futur no gaire llunyà esdevindrien en una realitat en comú i permetria la lenta configuració del modern estat romanès.
El [[19 de novembre]] de [[1946]] es van celebrar les eleccions. Totes les estimacions donaven per guanyador al PNTCD per una ampla majoria, el govern, que es presentava al bloc dels partits democràtics (on els comunistes eren la força més important), va adulterar el resultat dels comicis, ja que els resultats demostraven la seva derrota i va declarar-se guanyador per una majoria del 70% dels vots emesos cap a la coalició comunista. El 30 de juliol de 1947 el líder del PNTCD, Bratianu, va ser detingut i al novembre del mateix any va ser condemnat com a traïdor de la pàtria. Enmig d'aquest ambient d'instauració d'una dictadura comunista Miquel I va fer una crida inútil als Estats Units i el Regne Unit perquè actuessin i evitar el que ja era una realitat. El 30 de desembre el president del govern [[Petru Groza]] va obligar a Miquel I a signar la seva abdicació, obligant-lo a marxar a l'exili i instaurant-ne la [[República Popular de Romania]].
 
Amb la instauració del nou règim comunista l'Església Ortodoxa Romanesa es va paralitzar. A més el nou règim va aplicar tot un seguit de normatives que li permetien destituir a aquells bisbes i sacerdots sospitosos de no ser lleials. Així van començar les detencions, deportacions a [[Sibèria]] i els empresonaments ja no tan sols a les presons, on els clergues eren posats amb els presos comuns, si no inclòs a alguns monestirs que es van reconvertir en presons. L'any [[1948]] Nicodemos va traspassar i liel va succeir el metropolità de Iasi [[Justinian Marina]], que era un home d'un caràcter fort i amb grans dots d'organització. Aquest es va posar de seguida a organitzar l'Església Ortodoxa Romanesa i aconseguir per la mateixa un nou estatut. Aquest fou presentat al govern el febrer de [[1949]] i aprovat de seguida per les autoritats comunistes, estenent-lo inclòs a [[Església Romanesa Unida a Roma|les cinc diòcesis catòliques de ritu oriental]] que a l'octubre de 1948 el mateix govern havia suprimit i agregat a l'Església ortodoxa. L'èxit de la proposta del nou patriarca es deuria en part per la simpatia que tenia el mateix envers les idees comunistes.
 
El mateix any 1949 el govern comunista va emetre un decret pel qual les diòcesis no podien tenir menys de 750.000 fidels, motiu pel qual es va passar de 18 a 12 diòcesis. Molts bisbes van protestar, motiu pel qual van ser detinguts, la resta van decidir acceptar la política de fets consumats dels comunistes.
1.207.406

modificacions