Modes grecs: diferència entre les revisions

Fins a l'entrada a l'[[edat mitjana]], les notes estaven organitzades en ordre descendent, el [[tetracord]] bàsic que consisteix en dos tons sencers i un [[semitò]]: mi-re-do-si. Dos d'aquests tetracords, separats entre si per un to sencer, formant l'anomenat [[mode dòric]]: mi-re-do-si la-sol-fa-mi. El [[mode dòric]] es va prendre com a base per a la construcció del sistema global. El seu interval d'octava, (format per dos [[tetracord]]s) es va ampliar afegint-hi un tercer [[tetracord]], la-sol-fa-mi, per la part de dalt i un quart tetracord, mi-re-do-si, per la part de baix. En contrast amb els dos tetracords interiors, que estaven separats per un to sencer, cada [[tetracord]] exterior estava vinculat amb l'immediat interior per una nota compartida:<ref name="Melcior1859">{{cita libroref-llibre|autor=Carles Josep Melcior|títulotítol=Diccionario enciclopédico de la música|url=http://books.google.cat/books?id=hLYoO7IHWvkC&pg=PA206|fechaaccesoconsulta= |añoany=1859|editorial=Imp. Barcelonesa de Alejandro García|páginaspàgines=206–}}</ref>

<blockquote> '''''"La derivació dels significats de tots aquests modes és encara objecte de molta controvèrsia i és l'origen primer de l'"imbroglio des modes"'''''<ref>Chailley, Jacques,''L'imbroglio des modes'', Leduc, ,1960, p.10.</ref> </blockquote>

La '' Guia de Teoria de la Música ''de Claude Abromont també fa èmfasi que aquests noms provenen d'"una interpretació errònia de la teoria grega".<ref>Claude Abromont, ''Guide de la théorie de la musique'', Fayard, 2001, p.203</ref> Segons Chailley i Abromont no hi ha relació entre aquests modes i la música antiga, donar-los aquest nom va ser un error de l'[[edat mitjana]], corroborat i continuat el [[segle XVI]]<ref>Chailley, Jacques, ''Traité historique d'analyse harmonique'', Alphonse Leduc, 1977, p.81; Chailley, Jacques,''L'imbroglio des modes'', Leduc, ,1960, p.70 </ref> amb el teòric [[Heinrich Loris]] ([[Henricus Glareanus]]), en la seva obra [[Dodecachordon]] (1547; Grec dōdeka, “dotze” i chordē, “corda”), en la que va afegir el [[mode jònic]] i el [[mode eòlic]], que corresponen respectivament als modes actuals [[mode major]] i [[mode menor]].<ref name="britannica"/>

Els vuit [[mode gregorià|modes gregorians]] o modes eclesiàstics són una còpia dels vuit tons bizantins i van prendre les seves denominacions dels modes grecs. Els modes medievals eren vuit: quatre anomenats '''modes autèntics'''-dòric, frigi, lidi i mixolídi- i quatre anomenats '''modes plagals''', que s'obtenien desplaçant una quarta més avall dels anteriors i per això es designen amb el mateix nom que els modes autèntics però amb el prefix hipo («sota», «baix»)-hipodòric, hipofrigi, hipolidi i hipomixolidi.<ref name="Gutiérrez1985">{{cita libroref-llibre|autor=Mariano Pérez Gutiérrez|títulotítol=Diccionario de la música y los músicos|url=http://books.google.cat/books?id=wFoUvcxDVIIC&pg=PA343|fechaaccesoconsulta= |añoany=1985|editorial=Ediciones AKAL |isbn=9788470901416 |páginaspàgines=343–}}</ref>