Associació Wagneriana de Barcelona: diferència entre les revisions

Foren socis honoraris [[Josep M. Ballvé]], com a iniciador de la idea; [[Franz Fischer]], director alemany, i [[Felip Pedrell]], [[musicòleg]]. Entre els socis protectors fundadors trobem [[Isaac Albéniz]], [[Manuel Girona i Agrafel|Manuel Girona]], [[Fèlix Maristany]], [[Joaquim Pena i Costa|Joaquim Pena]], [[Manuel Rosselló]] i [[Claudi Sabadell]], i entre els [[socis fundadors]], noms de la [[cultura]], del món empresarial i de la [[música]], com ara [[Ramon Carulla]], [[Alfons Chopitea]], [[Joan Gay i Planella|Joan Gay]], [[Concordi Gelabert]], [[Enric Granados]], [[Lluís Guarro]], [[Oleguer Junyent]], [[Isabel Llorach]], [[Manuel Martí]], [[Trinitat Monegal]], [[Alfons Par]], [[Ramon París]], [[Josep M. Pascual]], [[Josep A. Peypoch]], [[Maria Pichot]], [[Ferran Via]], [[Joan Espadaler]] o [[Amali Prim]].

La Wagneriana es proposava atorgar a l’activitat musical un caràcter seriós que allunyés el concepte d’entreteniment i pur oci que hi dominava en aquells moments, estudiar les obres dels grans mestres, en especial la de [[Richard Wagner|Wagner]], una gran part de la qual s’acabava d’oferir al [[[[Gran Teatre del Liceu|Liceu]]]] amb un criteri poc respectuós, i pretenia crear una escola de cant i declamació en català que permetés interpretar les òperes wagnerianes en català segons el veritable estil prosòdic wagnerià.<ref name="AVIÑOA01">AVIÑOA, Xosé. ''Història de la Música Catala, Valenciana i Balear''. Vol: IV, 1999.</ref>

Es crea amb la finalitat pedagògica d’ensenyar les obres de [[Richard Wagner|Wagner]] i aconseguir muntar representacions de les seves obres. Un pla força ambiciós que abarcava conferències, dissertacions literàries, sessions musicals, escola de declamació wagneriana i, si ho permetia la situació, representacions completes, cosa que no es feia al [[[[Gran Teatre del Liceu|Liceu]]]].

Durant els primers anys del [[segle XX]] aquesta [[entitat]] va ser molt activa, i una de les més vives. Posteriorment, va quedar diluïda en el florent moviment associatiu que propicià l’aparició d’altres entitats i en la creixent penetració d’estètiques allunyades o enfrontades al [[wagnerisme]]. Bona part dels promotors de la idea formaven part del consell de redacció de la revista [[[[Joventut (revista)|Joventut]]]], que fins a la seva dissolució l’any [[1906]], van crear un front actiu per defensar el [[wagnerisme]] i el rigor interpretatiu en qualsevol manifestació musical. L'activitat de l'Associació defensà apassionadament el respecte rigorós de les creacions wagnerianes, criticant el que anomenaven ''versions italianes'' de les mateixes, en què se suprimien nombrosos fragments dels drames.<ref>Associació Wagneriana. Primera reunió: protesta manuscrita per l' execució d{{'}}''El capvespre dels Déus'' al [[Gran Teatre del Liceu]]. Barcelona, 1901. Biblioteca Nacional de Catalunya.</ref> Van aconseguir grans fites, tan significatives com el tancament de la llum de la sala en les representacions [[òpera|operístiques]] al [[Gran Teatre del Liceu]]; l’estrena consecutiva de les òperes de [[Richard Wagner]] amb un creixent rigor,; la interpretació sencera de la [[Tetralogia wagneriana|Tetralogia]] el [[1910]], amb la participació del director musical [[Franz Beidler]], espòs d'[[Isolda Wagner]];<ref>''Teatralia: número Wagner''. Barcelona. Núm. 64, any III (26 de març de 1910). Inclou "Interview ab en Joaquim Pena".</ref> i la celebració del ''Festival Sagrat'' en ocasió del centenari del naixement de Wagner<ref>Associació Wagneriana: Programa de mà dels concerts del ''Centenari de Ricart Wagner, 22 maig 1813-1913, Palau de la Música Catalana''. Biblioteca Nacional de Catalunya.</ref> al [[Palau de la Música Catalana]], amb el concurs de l'[[Orfeó Català]] i de l'[[Orquestra Simfònica de Barcelona]], representant [[Parsifal]] amb la interpretació de [[Francesc Viñas]] i [[Lina Passini Vitale]].<ref name="AVIÑOA01"/> En canvi, l'ambiciós projecte de la posada en escena de [[Parsifal]] al [[Tetralogia wagneriana|Monestir de Piedra]] el 1912, en cooperació amb l'Associació Wagneriana de Madrid (creada en 1911 i presidida pel [[Duc d'Alba]] va quedar frustrat, i amb ell la temptativa d'establir un lloc de referència significativa pels wagnerians seguint l'exemple de [[Bayreuth]].<ref>El Teatre Català''. Barcelona. Núm. 66, any II (31 de maig de 1913). Inclou "Interviu amb en Joaquim Pena", de Lluís Sisquella.</ref> L'interès pel respecte a la integritat de la creació wagneriana comportà també que els [[escenògraf|escenògrafs]] encarregats de la posada en escena a Barcelona, [[Fèlix Urgellès]] i [[Oleguer Junyent]], es desplacessin a [[Baviera]] per conèixer els muntatges originals.

::{{cita|(…)la propagation de nôtre art dans le pays catalan.<ref>Cosima Wagner. Carta autògrafa a l'Associació Wagneriana. Castell'Ivano (Strigno), 6 d'octubre de 1906. Biblioteca Nacional de Catalunya, Llegat Joaquim Pena.</ref>|col2 = (…) la propagació del nostre art dins el país català.|llengua1 = {{fr}}|llengua2 = {{ca}}}}

Fou mèrit d’aquesta associació l’interès per la música wagneriana que sorgí en la [[societat]] [[catalana]] del primer terç de segle, així com el caràcter seriós i culte que van adquirir els concerts públics i privats. També els cicles de conferències que l’entitat programava, a càrrec de personalitats de procedència diversa que parlaven de temàtiques variades com el [[nacionalisme musical]], l’estètica wagneriana, l’obra de [[Chopin]], [[Franz Schubert|Schubert]], [[William Shakespeare|Shakespeare]], els vincles entre la ciència i la música, etc. La influència de l’associació també va ser significativa per les escoles catalanes de declamació i cant per les excel·lents traduccions prosòdiques dels textos de [[Richard Wagner]], que editava ''[[L’Avenç]]'', i que en algunes ocasions puntuals van ser utilitzades per [[Francesc Viñas]] i [[Joan Raventós i Babot|Joan Raventós]] en les seves interpretacions del repertori wagnerià.<ref>AVIÑOA, Xosé. Història de la Música Catala, Valenciana i Balear. Vol: IV, 1999.</ref>