Primera República Francesa: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
+ referències
m Així el text acompanyant apareix en català
Línia 82:
* El [[Consolat francès|Consolat]]: [[1799]]-[[1804]].
El període de govern de la Convenció nacional dirigit per [[Maximilien de Robespierre]], es va conèixer com [[El Terror]].<ref>{{Ref-llibre |cognom=Israel |nom=Jonathan |títol=Revolutionary Ideas |url=https://books.google.escat/books?id=xpIpAgAAQBAJ&pg=PA503&dq=terror+september+1793+1794&hl=ca&sa=X&ei=oevFVJiAHYOrUdWmhOgG&ved=0CCYQ6AEwAQ#v=onepage&q=terror%20september%201793%201794&f=false |llengua=anglès |editorial=Princeton University Press |data=2014 |pàgines=503 |isbn=1400849993}}</ref>
 
==Fi de la monarquia ==
Línia 151:
Per altra banda, la ruïna de les finances franceses havia arribat a tal extrem que l'únic recurs de què disposava el govern era el pillatge dels països de l'estranger; a més, si es feia la pau, els directors s'haurien trobat amb el problema de la reintegració a la vida civil dels antics soldats i amb les ambicions polítiques dels generals; per això, el Directori va decidir dur a terme campanyes militars expansionistes legitimades amb el pretext de dur la llibertat a Europa exportant-hi la Revolució; el [[1796]], el general [[Lazare Hoche]] va sotmetre de nou la Vendée, així com les victòries de Napoleó a Itàlia, compensaren les derrotes de [[Jean-Baptiste Jourdan|Jourdan]] i [[Jean Victor Marie Moreau|Moreau]] a Alemanya. Així, el maig de 1796, el rei [[Víctor Amadeu III]] de [[Sardenya]] va acceptar cedir [[Niça]] i la [[Savoia (regió) | Savoia]] a França com també permetre l'establiment de guarnicions franceses a les fortaleses del [[Piemont]]; per l'agost, el segon [[tractat de San Ildefonso]] va confirmar la supeditació d'Espanya a França, iniciada el [[1795]] arran del [[Tractat de Basilea]] que havia posat fi a la [[Guerra Gran]], i per l'octubre, es va arribar a una pau amb Nàpols.
 
El [[1797]], Bonaparte va finalitzar la conquesta de la Itàlia septentrional i obligà l'emperador Francesc II a acceptar el [[Tractat de Campo Formio]],<ref>{{Ref-llibre |cognom=Esdaile |nom=Charles J. |títol=Las guerras de Napoleón: Una historia internacional, 1803-1815 |url=http://books.google.escat/books?id=_DFe9p5m3isC&pg=PA57&dq=campo+formio+1797&hl=ca&sa=X&ei=snZjUrLCJsO50QWI6IHoDA&ved=0CEYQ6AEwAw#v=onepage&q=campo%20formio%201797&f=false |llengua=castellà |editorial=Editorial Critica |data=2009 |pàgines=57 |isbn=847423753X}}</ref> pel qual [[Llombardia]] i els [[Països Baixos austríacs]] passaven a França; a més la victòria del Cap de Sant Vicent significà una greu derrota per al [[Regne Unit]].
 
La Conferència de [[Rastatt]] ([[desembre]] de [[1797]]), on es decidia el futur dels regnes d'Alemanya, hauria pogut significar la fi de la guerra; ara bé, els Directors desitjaven noves campanyes a l'exterior i, al seu torn, després dels èxits aconseguits a Itàlia, Napoleó no volia tornar pas a l'obscuritat. Per tot això, el Directori organitzà una expedició a [[Egipte]], dirigida per Napoleó, qui, així, hauria d'estar-se força lluny de París, com també, a més de completar l'annexió del Piemont, va enviar el general [[Guillaume Marie Anne Brune|Brune]] a envair [[Suïssa]] i el general [[Louis Alexandre Berthier|Berthier]] a ocupar els [[Estats Pontificis]] i instaurar-hi la República Romana. A tot arreu dels països ocupats, la gent odiava els francesos pels seus pillatges.
Línia 185:
Aviat, Sieyès renuncià al càrrec de cònsol provisional per esdevenir senador; per altra banda, després de la victòria de la [[batalla de Marengo]] ([[14 de juny]] de [[1800]]) va incrementar-se la popularitat de Napoleó, qui, per això, va poder aprofitar la conjura monàrquica de la [[Rue Saint-Nicaise]] ([[24 de desembre]] de [[1800]]) per fer una purga de republicans, els quals, malgrat la seva innocència, foren deportats a la Guayana francesa; aleshores, va dissoldre les assemblees i convertí el Senat en una institució omnipotent en matèries constitucionals.
 
El [[Tractat de Lunéville]] amb Àustria, signat el [[febrer]] de [[1801]],<ref>{{Ref-llibre |cognom=Péronnet |nom=Michel |títol= |url=http://books.google.escat/books?id=fTsgZmcf26IC&pg=PA242&dq=1801+Lun%C3%A9ville+rhin&hl=ca&sa=X&ei=64NbUvvpCbCT0AXG64GoCQ&ved=0CFAQ6AEwBA#v=onepage&q=1801%20Lun%C3%A9ville%20rhin&f=false |llengua=castellà |editorial=Ediciones AKAL |data=1991 |pàgines=242 |isbn=847600513X}}</ref> que, a més de dur la pau va posar gairebé tot Itàlia sota domini francès, va permetre a Napoleó eliminar els líders de l'oposició en la discussió del nou Codi Civil. Per altra banda, amb el [[Concordat del 1801]], donant satisfacció als sentiments religiosos del país, convertint el catolicisme, no pas de dret però si de fet, en la religió de l'estat, va aconseguir el favor d'una església submisa, així com l'adhesió de la pagesia; reconciliant-se amb l'Església, doncs, Napoleó privava els monàrquics d'una de les seves principals armes ideològiques.
 
Amb el [[Tractat d'Amiens]] ([[25 de març]] de [[1802]]) amb el Regne Unit, els costos del qual anaren a càrrec dels aliats de França: [[Espanya]] i la [[República Bàtava]], Napoleó va crear la situació necessària per poder fer aprovar en referèndum la [[Constitució de l'Any X]], que el confirmava com a Primer Cònsol a títol vitalici.