Activitat òptica: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot inserta {{Autoritat}} |
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (-hl=es +hl=ca, -hl=de +hl=ca, -hl=en +hl=ca, -hl=fr +hl=ca, -hl=it +hl=ca) |
||
Línia 10:
<center><math>\alpha = \left [ \alpha_0 \right ]^{t} _{\lambda} \cdot l </math></center>
[α]<sup>t</sup><sub>λ</sub> i [α<sub>0</sub>]<sup>t</sup><sub>λ</sub> es consideren positius quan el pla de polarització de la llum gira en el mateix sentit que les busques d'un rellotge, negatiu en el cas contrari. Segons que tinguin poder rotatori positiu o negatiu, les substàncies són anomenades ''dextrogires'' o ''levogires''.<ref>{{ref-llibre |cognom=Fernández |nom=J |coautors=Pujal, M |títol=Iniciación a la física, |url=http://books.google.cat/books?id=Bfk4imJPqA4C&pg=PA420&dq=llei+de+biot+activitat+%C3%B2ptica&hl=
==Història==
Línia 20:
Formes cristal·lines del quars que són<br> la imatge especular una de l'altra
</div>
L'activitat òptica fou descoberta el 1811 pel científic francès [[Francesc Aragó]] en els cristalls de [[quars]]. El 1822, l'astrònom anglès [[John Herschel|John F.W. Herschel]] descobrí que els cristalls de quars es presenten en formes cristal·lines que són imatge especular l'una de l'altra, i no són superposables, això condueix a la desviació del pla de la llum polaritzada i diferent per a cada forma.<ref>{{ref-llibre |cognom=Rodríguez |nom=J |coautors=Virgós, J.M |títol=Fundamentos de óptica ondulatoria |url=http://books.google.cat/books?id=C3MlCEpvxLAC&pg=PA154&dq=actividad+%C3%B3ptica&hl=
El 1815 el físic francès [[Jean-Baptiste Biot]] descobrí un altre tipus d'activitat òptica, estudiant dissolucions de [[sacarosa]], [[càmfora]] i [[àcid tartàric]], que persisteix sigui quin sigui l'estat físic de la substància.<ref>{{ref-llibre |cognom=Font |nom=J |títol=Els Premis Nobel de l'any 2001: cicle de conferències |url=http://books.google.cat/books?id=OL2_TL-aQrkC&pg=PA55&dq=activitat+%C3%B2ptica&hl=
[[Fitxer:Faraday effect.svg|thumb|220px|Efecte Faraday]]
També el 1845 l'anglès [[Michael Faraday]] descobrí que un tros de vidre sotmès a un fort [[camp magnètic]] es convertia en òpticament actiu [[efecte Faraday]]. Posteriorment aquest efecte fou descobert en molts sòlids, líquids i gasos, essent en tots els casos l'angle de gir proporcional, no només al camí recorregut, sinó també a la intensitat del camp magnètic, com demostrà el físic francès [[Marcel Émile Verdet]].<ref>{{ref-llibre |cognom=Catalá |nom=J |títol=Física |editorial= |lloc= |data=1979 |isbn=84-400-5184-0 }}</ref>
|