Dent de lleó: diferència entre les revisions

La '''xicoia''' (''Taraxacum officinale''), també anomenada '''dent de lleó''', '''camaroja''', '''lletsó d'ase''', '''llumenetes''', '''pixallits''', '''queixals de vella''', '''lletissó de ruc''', '''lletsó''', '''lletissó''', '''llicsó''' i '''xicoira de burro''', és una [[planta]] de la família de les [[asteràcies]]. La seva morfologia és molt característica i fàcil de reconèixer, no sol superar el 40cm - 50cm. d'alçada. Les fulles són alternes i formades per lòbuls triangulars amb els marges dentats. La flor és composta (en forma de margarida) i d'un color groc daurat. En madurar forma un [[vil·là|papus]], amb aspecte sedós, recobert d'una esfera de plomalls. Les llavors es dispersen amb el vent que les escampa arreu. És originària de les zones temperades d'[[Euràsia]], però ara es pot trobar a molts altres indrets del món com a espècie neòfita. És una planta molt comuna a tota [[Europa]], on el ''[[Taraxacum]]'' compta amb unes 1.200 espècies més, molt semblants entre elles. Creix a les vores dels camins, marges de boscos, [[prat]]s, [[erm]]s, camps i jardins. És una planta [[ruderal]], molt resistent, que pot prosperar gairebé a qualsevol lloc. Sovint és una planta pionera.

La planta sencera és comestible. Les [[arrel (botànica)|arrels]] són amargues, però tanmateix es mengen crues o bullides, com a aperitiu o acompanyament, per exemple. Es cullen durant el període de repòs de la vegetació. A [[Sicília]] les arrels de dent de lleó es mengen tradicionalment bullides i amanides amb oli d'oliva, i al [[Japó]] es tallen a trossos, se salten a una paella i s'amaneixen amb salsa de soja, amb la qual s'acaben de coure uns minuts. Amb les arrels torrades es fa un [[succedani alimentari|succedani]] de [[cafè]].<ref name=couplan/>

Les [[poncella|poncelles]] es mengen i es conserven en vinagre (països eslaus) o en sal (Sicília) de la mateixa manera que les tàperes. Una altra manera de menjar-les, per exemple a [[Occitània]], és fregir-les en oli d'oliva i fer-ne una truita. També les [[inflorescència|inflorescències]] obertes es poden menjar, en amanides, per exemple, i a més se solen usar per a fer licors; «vi de dent de lleó», una mena d'[[aiguamel]]; o en [[melmelada]], anomenada també, pel seu gust i aspecte, ''[[mel]] de dent de lleó'', i que és tradicional a molts indrets camperols d'[[Europa]].<ref>François Couplan. ''Véritable régime crétois'', de Edicions Ellebore, 2009 {{fr}}, ISBN 978-2-86898-936-9</ref> A [[Txèquia]] es fa una mena de dolç barrejant els pètals amb mel i deixant que hi donin gust durant un dia sencer, després la filtren i, d'una banda, la mel queda més perfumada, mentre que d'altra s'aprofiten els pètals barrejant-los amb nous picades, o recentment, altrament amb coco ratllat. La corol·la o part inferior de la flor, de color verd, és amarga, cosa per la qual se sol separar deldels pètals a moltes preparacions fetes amb flors de dent de lleó.<ref name=couplan/>

Com la majoria de vegetals, i més especialment les herbes, els valors de [[greix]]os, [[proteïnes]] i d'[[energia]] ([[calories]]) de la dent de lleó són molt baixos. Les fulles aporten principalment [[vitamines]] i minerals, de les quals destaca la [[provitamina A]], que hi és en una proporció, a igual quantitat en pes, setanta vegades major a la de les taronjestaronges i el doble que als espinacs. També conté [[vitamina B1|vitamines B1]], [[vitamina B2|B2]], [[vitamina C|C]] i [[vitamina E|E]]; i quantitats significatives de sals minerals com el calci, potassi, fosforfòsfor, sodi, magnesi i ferro entre d'altres.<ref name=couplan/>

* [http://www.ibot.cas.cz/preslia/P032COlg.pdf ''Preslia'' 75, 137, 2003].