Assaonador: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors |
||
Línia 1:
Un '''assaonador''' era un [[menestral]] que tenia com a ofici assaonar les [[pell]]s animals ja netes fins a fer-ne '''[[cuir]]'''. El terme ve de la paraula [[sèu]].
La transformació de les pells animals en [[cuir]] requeria un laboriós procés que desenvolupaven tres professionals diferents de manera consecutiva: Primer els blanquers, seguidament els assaonadors i per últim els diversos menestrals que en feien els béns concrets (sabates, selles de muntar, bosses, etc.).<ref name="Margalef">{{
Els '''assaonadors''' eren els que compraven les pells ja netes als [[blanquers]] per tal d'iniciar-ne la transformació en cuir, un procés d'adobament que durava uns quants mesos: primer submergien les pells embotides amb plantes [[roldor]], passat un temps les assecaven i finalment les saginaven amb greix per tal que tornessin a ser flexibles.<ref name="Margalef"/> Després podien aplicar-hi altres processos: tenyir-les, treure'n les arrugues, assecar-les, llustrar-les i cilindrar-les.<ref name="Diccionari">{{
En trobem esmentats en documents dels darrers [[segle]]s [[Edat mitjana|medievals]] de [[Barcelona]], [[Lleida]], [[Girona]], etc. A [[Barcelona]] el gremi devia ser fundat a finals del segle XIII, ja que el [[1311]] s'aprovaren els seus primers estatuts; el nombre de membres va anar variant: a mitjan [[segle XV]], hi havia trenta-nou '''assaonadors''',<ref>Bolòs, Jordi: ''Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV)''. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. [[Barcelona]], [[abril]] del [[2000]]. ISBN 84-297-4706-0, plana 36.</ref> setanta-dos en el fogatge de 1516, entre quaranta i cinquanta a finals del s. XVI], tan sols una vintena després de la pesta de 1651, i a principis del s. XVII eren altra volta uns quaranta. Cal tenir en compte, però, que des del segle XVI la manufactura del cuir catalana es va deslocalitzar de la capital fugint de les estrictes normes gremials i els elevats costos per tal d'instal·lar-se i créixer a ciutats com Igualada, Manresa, Vic, Olot, Solsona i Girona; i a finals del XVII la indústria fins i tot es desurbanitza per cercar els baixos salaris rurals.<ref name="Margalef"/>
|