Heròdot: diferència entre les revisions

[[Fitxer:AGMA Hérodote.jpg|thumb|Bust d'HerodotHeròdot al Museu de l'Àgora a d'Atenes.]]

Es proposà la rectificació de les dades aportades pels [[logògrafs]], sobretot les d'[[Hecateu]], que considerava que estaven imbuïdes d'un esperit propens a admetre relats fabulosos. Introduí el concepte de la tragèdia a la manera d'[[Èsquil]] a la història lligat amb la relació entre culpa i càstig, entre supèrbia i humiliació,; així, sosté que el fracàs dels perses fou la resposta dels [[déus olímpics]] al fet d'haver entrat en territoris que no els pertanyien.

Malgrat haver viscut en el [[segle V aC]], representa, com passa amb [[Píndar]] o [[Èsquil]], un esperit de transició, a cavall entre dos mons, amb trets típicament arcaics, però anunciant ja el classicisme. Heròdot és el creador de la Història Universal, que té en compte tant el present com el passat, centrant-se en el seu agent humà. Heròdot no noméssols fou l'autor de la primera obra extensa escrita en prosa que se'ns ha transmès, sinó el primer autor grec que, amb criteris de facticitat, es va proposar relatar, amb un ''terminus'' cronològic definit, una història que superava els estrets límits locals anteriors: les causes i el desenvolupament de l'enfrontament entre grecs i perses, des del passat llunyà al pròxim, abastant tot el món conegut en la seva època..

Les poques dades que esse'n tenen d'ell estan extretes de la seva pròpia obra i d'una sèrie d'anècdotes i testimonis tardans de dubtosa veracitat.

Va participar en la fundació de Túrios, i va rebre'n la ciutadania. [[Halicarnàs]] va condicionar el seu futur talanttarannà obert a la comprensió de les relacions entre grecs i bàrbars, perquè era una ciutat amb gran barreja d'elements ètnics, lingüístics i culturals: u.gr. el nom del seu pare, Lixes, revela un origen cari, i també el del poeta èpic Paniasis, que va exercir gran influència sobre l'educació del futur historiador.

A Halicarnàs exercia el poder el tirà [[Lígdamis]], que comptava amb suport persa, però la família d'Heròdot mostrava oposició. Implicats en una conjura que el tirà aconseguí reprimir, Paniasis fou executat i Heròdot es veié obligat a exiliar-se a l'illa de Samos, l'illa que havia gaudit de gran esplendor durant [[Polícrates de Samos|Polícrates]] i on també residiren homes de la talla d'[[Anacreont]],; va suposar per a Heròdot un estret contacte amb l'esperit joni.

S'ignora quant de temps va romandre a [[Samos]]. Poc després del 449 aC, va viatjar a [[Egipte]], per l'antic imperi faraònic, des de la desembocadura del [[Nil]] fins a l'actual Assuan, provant-hi de desxifrar els jeroglífics, però sense aconseguir-ho. El segon dels seus gran viatges el va portar a [[Regió d'Escítia|Escítia]]. En relació amb el seu viatge a la [[Magna Grècia]] i a [[Sicília]], pot situar-se la seva estançaestada a la [[Cirenaica]], que li va permetre recollir les notícies que transmet sobre la geografia i etnografia de [[Líbia]]. En canvi, no li fou possible visitar el [[Mediterrani]] occidental perquè estava sota el domini de [[Cartago]]. A més, com és natural, va recórrer la majoria de les illes i regions de la [[Mar Egeu|conca egea]], d'[[Àsia Menor]] i de [[Antiga Grècia|Grècia]] continental. D'altra banda, ignorem de quins mitjans econòmics disposava per a efectuar tants viatges. Segurament també visità i residí a [[Atenes]], on va poder obtenir molta informació sobre l'acte final, i més suprem, de l'enfrontament entre grecs i perses. També a l'[[Perifèria d'Àtica|Àtica]] adquiriria la seva concepció definitiva de la Història Universal.

Quan es va traslladar a Turios, va seguircontinuar treballant en la redacció de la seva obra, que no quedaria acabada fins als primers anys de la [[Guerra del Peloponès]]. No se sap del cert ni on ni quan va morir, però se sap que el ''terminus post quem'' de la seva mort és l'assassinat dels ambaixadors Nicolau i Ararist a mans dels atenesos.

A més, sembla que va visitar [[Babilònia]], la [[Còlquida]] i [[Regió de Síria|Síria]]. En aquest últim país, va viatjar durant quatre mesos.

El pla de les [[Històries d'Heròdot|''Històries'' d'Heròdot]] queda perfectament enunciat des del proemi: es tracta d'una investigació (ἱστορία) de les causes de les [[Guerres Mèdiques]], l'atenció de les quals per part seva se centra preferentment en allò humà i singular.

A nivell global, la ''Història'' presenta una configuració ternària, ja que està integrada per un història de Lídia, una història de [[Pèrsia]] i una història de les guerresGuerres mèdiques; els diferents passatges de l'obra també s'estructuren triàdicament: consten d'una introducció, una digressió i la narració de l'episodi que es tracta. I això amb la peculiaritat que qualsevol element ternari pot tenir digressions addicionals.

L'obra d'Heròdot és el millor exemple del que es coneix com a composició literària oberta, és a dir, aquella que no opera rectilíniament en els detalls narratius, sinó que intercala tot tipus de retards i digressions en l'argument central. És aquest un tret que la ''Història'' comparteix amb [[Homer]].

La seva principal obra, "''Història"'', és un recull de nou llibres, encara que aquesta divisió no sembla pas que l'establís el propimateix autor sinó que, més aviat, semblesembla ésserser obra d'un editor alexandrí del segle III o segle II aC, i són dedicats a les nou [[Muses]] (Clio, Euterpe, Talia, Melpòmene, Terpsícore, Erato, Polímnia, Urània i Cal·líope),; en aquests llibres, arreplega informació de tot el món conegut aen la seva època, la cultura dels nombrosos pobles, encara que l'eix de tota aquesta extensa obra és la sublevaciórevolta de la Jònia i els esdeveniments posteriors que arrosseguen a les [[Guerres Mèdiques|Guerres mèdiques]], els llibres de l'obra estan estructurats de la següent manera següent:

* '''Proemi''': Ll'historiador hi exposa la seva intenció d'evitar-hi que les gestes de les generacions que el varen precedir fossin oblidades per sempre més (Hdt. I 1), tot explicant-hi les causes dels seus enfrontaments.

* '''Llibre I''': Clio, el ''logos'' Lidi, el ''logos'' persa (1a part), el ''logos'' babiloni, el ''logos'' persa (segona part) que té el regnat de Cir (558-529 aC) com a nucli vertebrador.

* '''Llibre III:''' Talia.

* '''Llibre V:''' Terpsícore, logos persa (conclusió), logos traci, logos persa setena part, la sublevaciórevolta de la Jònia.

* '''Llibre VI:''' Érato, la revolta de la Jònia, primera campanya dels perses amb Mardoni al front, segona campanya dels perses amb Datis i Artafernes, la Batalla de Marató.

* '''Llibre VII:''' Polímnia, la tercera campanya persa, preparatius i mort de [[Darios I el Gran|Darios]], sessió del consell realreial i decisió de [[Xerxes I]] d'anar a la guerra, preparatius i avenç dels perses,, preparatius dels grecs, primers enfrontaments, la [[Batalla de les Termòpiles (480 aC)|lluita a les Termòpiles]].

* '''Llibre VIII:''' Urània, lluites al cap Artemisi, marxa dels perses contra Grècia, la Batalla de Salamina, campanya de [[Mardoni]] i l'alliberació de Grècia, operacions de la flota grega, negociacions de Mardoni amb [[Atenes]].

Tractament de les fonts: com a element primari per a l'obtenció de dades, sol basar-se en l'observació personal dels fets; és el que es coneix amb el nom d'ὄψις (esguard).

Referida a l'ὄψις, l'estructura de la investigació herodotea s'articula en tres nivells: descripció geogràfica d'un país; descripció dels costums del poble establert en elal país en qüestió; atenció a τὰ θαυμάσια (les coses destacables). Bon exponent d'aquestes fases que comporta l'ὄψις són els λόγοι, és a dir, les narracions geogràfico-històriquesgeograficohistòriques d'origen logogràfic, que tant abunden en l'obra i faciliten informacions.

Un segon mitjà, ἱστορίη (''la recerca''), es basa en l'obtenció de dades a partir de fonts escrites i orals. Entre les fonts escrites, es poden destacar tres grans grups: les dades aportades pels poetes; les inscripcions, llistes oficials i administratives de diferents Estatsestats, així com els oracles; les informacions procedents dels logògrafs i de la literatura de la seva època. Pel que fa al segon tipus de fonts escrites, en la seva obra fa referència a dotze inscripcions gregues i a altres escrites en altres llengües; el seu desconeixement de llengües que no fossin estrictament el grec el porta a interpretacions puerils.

S'ha de destacar que una de les característiques interpretatives de l'historiador, la d'explicar els fets socio-políticssociopolítics a partir de motivacions purament personals, té un origen immediat en la literatura jònia. D'altra banda, Heròdot sol adoptar una actitud crítica davant d'aquells testimonis que, segons el seu parer, donen informacions errònies.

Com que l'obra d'Heròdot és fonamentalment una història de tradició oral sobre el passat, a diferència de la història política del present que va crear [[Tucídides]], els testimonis orals foren de capital importància per a la recopilació de dades, si bé no sol facilitar el nom dels seus informadors. El més normal és que els al·ludeixi indeterminadament, utilitzant expressions del tipus ‘segons els perses', ‘uns diuen…altres, en canvi, sostenen…'. Es pot afirmar que la majoria d'errors que fa són imputables a les seves fonts d'informació oral.

L'historiador, no obstant això, era conscient del caràcter parcial o poc fiable dels seus informadors,; per això, tendeix a presentar sobre un mateix personatge o succés versions diferents, fet que prova la seva bona fe d'historiador.

AEn les tradicions mítiques, els relats del passat evidencien un criticisme, ja amb precedents aen [[Hecateu]], que tracta de limitar amb allò mític o fabulós, ja sigui mostrant un clar escepticisme, ja sigui racionalitzant, encara que sigui ingènuament, les dades tradicionals. El major obstacle amb què es topava en abordar aquestes tradicions del passat llegendari era la cronologia.

Heròdot completa la seva metodologia amb una sèrie de consideracions personals que s'agrupen sota el nom genèric de γνῶμαι (''opinions''). Utilitza, a més, la ''interpretatio graeca'': tendeix a hel·lenitzar els fets diferencials entre cultures, i per això utilitza freqüentment terminologia grega en contextos extra-helextrahel·lenístics, com assimilar conceptes i divinitats als propis del món grec. Finalment, se serveix de fal·làcies del tipus ''post hoc ergo propter hoc''.

Heròdot representa encara l'esperit arcaic, i això és comprovable tant a nivells estructurals com conceptualment. La dualitat teològica i humana que presideix la seva obra té gran relació amb Èsquil. Com el tràgic, Heròdot pretén explicar els afers humans des d'un pla diví. Tenim enunciada ja al principi de la ''Història'' la teoria del φθόνος (''l'enveja dels déus''). Però, aen Heròdot, hi ha una tendència a buscar en l'homeésser humà mateix la causa del seu destí, que tanmateix no sempre resulta clara.

El destí, per tant, es converteix inicialment en una força pre-moralpremoral que s'imposa de manera inexorable. Això implica un sentiment de pessimisme davant la vida humana. Com en la lírica, l'ésser humà se sent subjecte a la inestabilitat (πᾶν ἐστι ἄνθρωπος συμφορή) i impotent (ἀμήχανος) davant dels designis divins; per això, la idea de la inestabilitat del món es troba latent en tota l'obra i, per això, Heròdot desenvolupa la seva investigació (ἱστορίη) ocupant-se per igual de les petites i de les grans ciutats, perquè les que abans eren grans ara són petites i viceversa. Estem davant d'una formulació de la teoria del [[Ciclecicle èpic]].

Amb tot, les fronteres entre un moralisme i un immoralisme diví no són nítides, i l'aparent dogmatisme del φθόνος (''enveja divina'') no disminueix la responsabilitat de l'homeésser humà. Quan l'ésser humàaquest es troba ascendit a una posició incontestable, que excedeix les seves possibilitats, tendeix a incórrer en ὕβρις (''supèrbia''), i és culpable de crims que atempten contra l'estabilitat ètico-socialeticosocial. La reacció divina en tals circumstàncies és justa.

Per prevenir-se de l'hostilitat divina, l'homeésser humà ha d'intentar la justícia (δίκη), la pietat (εὐσέβεια), i la modèstia. És un plantejament similar al que apareix aen la [[tragèdia]], la [[lírica]] i l'[[èpica]], però aen la ''Història'' són els oracles, els somnis i els consells dels personatges els que adverteixen elsdels perills.

Una característica de l'obra d'Heròdot és el dels consells de personatges, que es coneix amb el nom de ''Warner'' o conseller pràctic, u.gr. [[Cresos]] és el conseller de [[Cir II el gran|Ciros]].

Com que la ''Història'' és la primera obra grega en prosa que s'ha conservat, no és d'estranyarestrany que les principals característiques del seude l'estil en siguin la simplicitat i l'arcaisme. Ja [[Aristòtil]] el definia com a estil paratàctic (λέξις εἰρομένη), que respon a l'actitud vital de l'arcaisme grec, que fixa la seva l'atenció en les dades primàries i elementalment perceptibles, d'aquí alla sensible absència de mentalitat abstracta. Tot això es plasma amb un llenguatge clar i senzill, que fou admirat aen l'[[antiguitat clàssica]]. Tanmateix, l'evolució respecte a [[Hecateu]] és notable.

Tal com succeeix intencionalment i estructural, la influència de l'epopeia en l'estil és acusada. L'autor del tractat ''Del Sublimsublim'', li aplica la denominació de d<nowiki>''Elel més homèric' (ὁμηρικώτατος), no per l'estil, sinó pel to. També és d'influència èpica, i com a recurs per individualitzar certs relats, l'ús que fa de la composició anular. Dels tres tipus de composició en anell que es donen en grec (inclusòria, anafòrica, estructural), la més característica en Heròdot és l'</nowiki>anafòrica.

La influència [[èpica]] i poètica, en general, es deixa notar en la llengua d'Heròdot, que va compondre la seva obra en dialecte [[joni]], l'anomenat Ἰάς νέα, ''jònic recent'', un dialecte literari que no es corresponia exactament amb la llengua parlada a [[Jònia]], ja que contenia abundants formes homèriques i altres elements no jonis, especialment [[dialecte àtic|aticismes]], producte de la seva estada a [[Atenes]].

L'obra d'Heròdot va aconseguir ben aviat difusió, com queda manifest aen les paròdies que de determinats passatges fa [[Aristòfanes]]. [[Tucídides]], implícitament, el reconeixia com el seu immediat precedent, però les crítiques a Heròdot van començar ja amb l'obra tucididea, que inaugurava un nou concepte en la [[historiografia]]. L'utilitzen en els ss. IV-III aC [[Èfor de Cumes]], [[Hecateu|Hecateu d'Abdera]], [[Enees Tàctic]], [[Xenofont]] i [[Teopomp de Quios]].